dijous, 29 de juliol de 2010

Avorriment?



Sense adonar-me’n he estat a punt de començar aquestes notes felicitant-me per no conèixer l'avorriment. Però no vull incórrer en la mera descortesia de presumir de no avorrir-me mentre avorreixo; i, no obstant això, què puc dir?, això d'avorrir-se és cosa per a mi desconeguda. Només dic: si avorreixo o no, vosaltres heu de saber-ho i denunciar-ho, i, en aquest cas concret, el pacient lector que m'acompanya i que cap llàstima m'inspira, ja que si li provoco monotonia en la seva mà està el posar-li punt final en el moment que ho desitgi.

Certament, de vegades m'avorreixo, sobre tot m'avorreixen (obligacions que no puc deixar, situacions imposades o individus als quals una educació mínima m’obliga a suportar). I per a això, jo no sé d'altre remei millor que ser capaç d'una certa dosi de resignació i fins i tot de cinisme, i procurar avorrir-me amb una mínima elegància, sempre i quan en molts d'aquests casos a una sempre li és possible estar amb la imaginació en altre lloc diferent a aquell en el qual es troba el seu cos.

L'avorriment dilata el temps, fent que transcorri amb una desesperant i dolorosa lentitud, al contrari del que succeeix amb la diversió i el goig, per als quals tot temps és poc i escàs.

Només qui espera en excés de la vida o de les persones pot veure's rebotant sense parar del desencantament a l'avorriment. Quan alguna cosa desitjada ens cansa una vegada aconseguida, es deu, sens dubte, a que hem posat en ella unes expectatives desmesurades i la seguretat que haurà de satisfer-nos més enllà del que pot considerar-se un punt raonable.

És veritat que amb freqüència les coses no solen valer el preu dels desvetllaments que emprem en aconseguir-les, i la conseqüència sol ser que una vegada assolides sobrevé el desencantament i l'avorriment, i fins i tot la sensació d'haver estat objecte d'un frau; mes el remei és fàcil: reduir el desvetllament i rebaixar el valor d’allò desitjat.

La vida és massa inquietant i variada com perquè un pugui cansar-se de viure-la. I de fet solen ser qui més reneguen d'ella els que més por tenen a morir-se. Aquell al que la vida li és avorrida, no se jo molt bé que grans meravelles espera d'aquesta com perquè el no ser-li concedides suposi per a ell experiència tan traumàtica.

Passa, segons ja fa temps vinc pensant, que únicament desespera qui massa espera. No són, doncs, aquests, els més lúcids i avisats, sinó, al contrari, els més il·lusos i ingenus. A qui, per la seva banda, ha assaborit realment el desencantament, i poc és el que espera de res ni de ningú, qualsevol satisfacció, qualsevol petita alegria o plaer, per petites que siguin, li són motiu suficient per a viure. Persegueixen alguns quimeres impossibles i gens d'estrany és que tot allò al seu abast aparegui als seus ulls com insignificant i sense valor.

Però la vida no espera, i se'ns passa mentre nosaltres, per la nostra banda, esperem que ens passi alguna cosa grandiosa i excepcional capaç de justificar-la, i amb freqüència som tan necis que no repararem que el verdaderament grandiós i excepcional és aquesta dolça rutina diària, ocupada per alguna activitat gojosa, i que no es vegi trencada pel dolor o el desassossec.

Quan una ha arribat a certs anys (i els meus són ja els suficients com perquè pugui parlar d'això amb un mínim coneixement de causa; i, en tot cas, els suficients com perquè m'importi molt poc el que puguin dir del que dic), acaba per comprendre que davant la vida no caben més que dues alternatives bàsiques: optar per somiar-la o per viure-la (i per viure-la pensant-la, d'una altra manera resultaria, ara sí, absurda i extremadament avorrida). Però el somni, en aquest assumpte, engendra amb freqüència malsons, i una acaba per fastiguejar-se de tant somiar endebades.

dimarts, 27 de juliol de 2010

"Pensaments": Malaltia

"Pensaments": Malaltia: "Crec que hi ha dues vies per les quals, si no podem vèncer les malalties, les tornem, amb tota seguretat, més suportables: o les integrem e..."

Malaltia


Crec que hi ha dues vies per les quals, si no podem vèncer les malalties, les tornem, amb tota seguretat, més suportables: o les integrem en el nostre organisme, deixant de considerar-les com una cosa procedent de fora, com elements estranys i distints de nosaltres, o bé, per un esforç intern, intentem elevar-nos per sobre del “nivell” on es manté la malaltia en el nostre organisme i la nostra consciència. El procés d'integració de la malaltia és, en realitat, un procés de interiorització: desenvolupem la malaltia en nosaltres mateixos, l'assimilem de forma immanent en la nostra vida. Ens fem la idea de considerar l'accident com una cosa normal, i el mal com perfectament natural. Aquesta via és la més freqüent i la més fàcil: voler oblidar la presència en un mateix de l'irreparable.

dilluns, 26 de juliol de 2010

"Pensaments": Pedanteria i falsa modèstia.

"Pensaments": Pedanteria i falsa modèstia.: "Ahir va venir a veure’m una persona que feia temps que no veia. Després de la sorpresa inicial, les salutacions pertinents i una breu atur..."

Pedanteria i falsa modèstia.



Ahir va venir a veure’m una persona que feia temps que no veia. Després de la sorpresa inicial, les salutacions pertinents i una breu aturada per l’estat de salut d’ambdues parts, a la persona en qüestió li va faltar temps per iniciar un monogràfic de la seva vida i miracles de tot aquest temps del qual jo no en sabia res (ni falta que em feia).

A la nit no podia dormir, de tantes coses que m’havia dit, al cap i a la fi, no res (important); o sí, tanta xerrameca em va fa pensar sobre la pedanteria i la falsa modèstia.

Pedanteria i falsa modèstia.

No estic tan segura que sigui preferible pecar de modest (falsa modèstia) que de pedant. Freqüentment, el pedant no és més que un ximple que es creu excel·lent (amb el que és culpable d'estupidesa), i, gairebé amb la mateixa freqüència, qui aparenta una falsa modèstia es té igualment per excel·lent, però sabent que és més profitós fer-se passar per ximple. Clar que, de vegades, ho és, en efecte, i llavors la seva falsa modèstia no és frau, sinó fidel autoretrat, encara que ell no ho sàpiga, i per això, el seu engany no és menor ni la seva culpa més tènue. I també, pot succeir que en ocasions algú presumeixi del que realment té, i això tampoc el fa menys estúpid, perquè un elevat grau de autosatisfacció, només és de ximples.

Qui es denigra falsament, és un immoral (i si ho fa sincerament, llavors és un pusil·lànime i falta al mínim respecte que es deu a si mateix), i qui presumeix és sempre un imbècil (tant si té el que diu tenir com si no).

Qui presumeix del que sap és un pedant, qui ho fa del que sap (poc o molt) davant qui sap menys és un miserable, però presumir del que no se sap davant qui sap més és el triple salt mortal de la idiotesa.

A mi em sembla que tampoc és aspiració tan utòpica el pretendre arribar a un cert coneixement d'un mateix, en el qual s'incloguin tant les nostres aptituds com les nostres insuficiències, i que no hi ha per què preuar-se permanentment de les primeres ni passar-se la vida demanant perdó per les segones.

Mostrem-nos com som, sense caure en la ingenuïtat de pensar que, per això, tot ha de ser dit i tot exposat, i que cadascú ens apreciï o no, segons el seu gust Tractem, en tant que sigui possible, d'arribar a un adequat coneixement de nosaltres mateixos, en el qual s'incloguin tant les nostres debilitats i deficiències com les nostres aptituds, i visquem pensant que ni les primeres ens fan completament menyspreables, perquè a ningú se li exigeix ser perfecte, ni les segones excel·lents, perquè per molt que sigui el que tenim, sempre serà molt més el que ens falta.

dijous, 22 de juliol de 2010

L'edat


És veritat que cada etapa de la vida té els seus avantatges, però també les seves servituds, i només de qui sap beneficiar-se de les primeres i pagar, inevitablement, les segones, pot dir-se que es troba instal·lat en el món en possessió d'una actitud, i també aptitud, intel·ligent. I únicament d'aquell que ha sabut ser a cada moment de la seva vida el que havia d'esser pot dir-se relament que ha viscut.

La vida és una font inesgotable de pesars, però també de plarers. I cada edat té els seus propis que cal apurar fins al fons, perquè, una vegada que se'n han anat no tornaran.

Per això, si joiós és l'entusiasme juvenil, no ho és menys el desencantament  que, nascut de la lucidesa, acompanya a l'edat madura; si vitals són les il·lusions per al jove, no menys dolç és el començar a sentir-se alliberat d'elles; i si la joventut obté l'impuls suficient per a tractar de conquistar el món de la força de les seves creences i els seus ideals, dels seus sentiments, emocions i passions,  la maduresa gaudeix amb el suau escepticisme i el seré desengany que només els anys proiporcionen, i amb l'asseure's a contemplar el món davant seu com un espectador curiós, però no massa compromés.

La millor edat, és sempre aquella que tenim, a condició per descomptat, que sapiguem viure-la intel·ligentment.

De manera que, en el que a mi respecta, ni renego del jove que vaig ser ni ho trobo a faltar. Als anys que ara tinc, iniciant la última dècada de la segona edat, a no res més aspiro que a veure arribar la tercera, i vencer-la, si això fos possible. I si algun dia, arribada a la vellesa, cap dels plaers dels quals ara gaudeixo es trobessin ja al meu abast, estic completament segura que encara podria trobar cert content a prendre el solet en la meva terrasa, observant divertida i perplexa, l'enrenou de tot.

I que vingui l'hora suprema quan vulgui posar fi a la història.

Fins llavors, en l'edat madura que ara em trobo, lliure de presses, falses esperances i vanes il·lusions, basta'm per a viure el que hi hagi llibres que mereixi la pena llegir, disposar del suficient humor per a entretenir-me, ara i després, amb la tasca d'embastar tres o quatre disbarats, com ara faig, i el que no em fallin les forces ni l'ocasió per a practicar amb certa freqüència el sa exercici amatori, i si és arribada l'hora que les primeres m'abandonin, no tinc el menor dubte: en el mateix moment que el meu apassionement no pogués ser satisfet, el meu més fervent anhel seria perdre'l del tot.

dimecres, 21 de juliol de 2010

Consells



Deia Tales de Mileto que donar consells és fàcil. I té raó: res hi ha que donem de forma tan generosa i desinteressada.
Però caldria afegir que el difícil és rebre'ls. Tenim tanta estima pel nostre propi criteri i ens considerem amb tanta freqüència enn possesió del judici encertat sobre no importa quin assumpte, que, sovint quan demanem una opinió no és sinó perquè ens confirmin la nostra, i quan preguem que ens aconsellin, no busquem altra cosa més que afirmar el que ja hem decidit.
Així que, jo no sé si és fàcil donar consells, però estic segura, en canvi, que és inútil: ningú els fa cas i ni tan sols ningú rep de bon grat un suggeriment que vagi en contra les seves pròpies conviccions. De manera que el costum d'aconsellar és no només una pèrdua de temps, sinó també un dels camins més segurs per a guanyar-se enemistats.
Altra cosa és que ens dediquem a aconsellar als altres precisament allò que volen que els aconsellem; labor que no és tan difícil com pogués pensar-se, perquè, amb una mica d'atenció per la nostra banda, donada la forma que algú formula la pregunta, podremm deduir moltes vegades la resposta que vol escoltar.
Entenc per això, que és noble a l'aconsellar a l'amic, mirar abans l'ajudar-lo que l'acontentar-lo; més no sé si és propòsit massa efectiu, perquè crec jo que la majoria dels que demanen consell busquen més content que ajuda.
En el que a mi pertoca, ni sóc donada a donar-los ni tampoc a demanar-los; i si he de ser sincera, afegiré que res hi ha que em molesti tant com el que, tot d'una, algú es permeti aconsellar-me sense que jo hagi obert la boca, i sense saber, per tant, si necessito o vull el consell que amb tanta generositat se'm brinda.
També és molt suposar que qui aconsella tingui una percepció més encertada de l'assumpte que aquella que un mateix té, i, així, no és extrany que, evitant-li caure en un error, el possi en perill d'incórrer en altre més gran.
Per equivocar-me no em fa falta ningú; i quan ho faig, el que passa amb més freqüència del que voldria, a ningú he de culpar més que a mi mateixa. Un és fill i pare tant dels seus encerts com dels seus errors, i si els primers ens alegren, els segons ens fortifiquen.
I com estic conveçuda que qui més qui menys és del mateix parer, evito curosament ficar el nas on ningú em crida; i de vegades encara cridant-me.
No desitjaria, però, que la meva recusació dels consells es prengués per absoluta. Neci és no tenir en compte la recomanació d'algun expert en un camp concret, i fins i tot no buscar un assesorament (o varis, si cal).
Però no hi ha experts en aquest assumpte del viure; i quan del viure mateix es tracta, un consell no és sinó una altra opinió, i per a transitar per camins incerts no tenim cap necessitat que ens ajudin.

dimecres, 14 de juliol de 2010



Penso que a qualsevol li arriba un moment en que posant la vista enrere, mirant el present i pronosticant, en la mesura del possible, un futur que amb tota seguretat no serà essencialment diferent del moment actual, li entren ganes de cridar: «Així que això és tot!».
Doncs si: això és tot:

I si a algú li serveix d'ajuda el remei que jo mateixa utilitzo en tals moments, confiant que trigui molt temps la fi de la representació, sàpiga que consisteix en dir-me que també podia ser pitjor; i en preguntar-me quines glorioses meravelles havia suposat que m'estaven reservades: honors?, riqueses?, poder?, fama?

En el que a mi respecta, em conformaria amb romandre llarg temps com estic ara: ama i senyora del meu, reina i financera en la meva casa, ni rica ni en la indigència, ni poderosa ni marginada, ni famosa ni amb mala fama, sense rebre premis, però tampoc càstigs, i amb un organisme amb un funcionament adequat el qual em permeti continuar gaudint d'aquesta mitja dotzena de plaers que es delecten amb la ment i dels dos o tres per als quals ens servim d'altres òrgans del cos.

Que la vida sigui o no un frau, dependrà molt del que cadascú li demani i al que aspiri.

I no diguem que l'horitzó de la mort és prova suficient del fracàs del viure: quan acabi la representació (comèdia, tragèdia, drama o espantall) a ningú li preocuparà gran cosa esbrinar si la seva vida va ser o no un fracàs.

dilluns, 12 de juliol de 2010



Per als indiferents, a qui la naturalesa no ofereix més que una imatge desaborida i gèlida, la vida és, tot i si els omple de favors, una suma d'ocasions desaprofitades.

dissabte, 10 de juliol de 2010



Si de veritat comprenguéssim el sentit de la vida, potser entendríem que res te principi ni fi i no ens engoixariem.

Lluitar pel que un creu sense voler demostrar res a nungú, conservar la calma, en fi tenir el coratge d'elegir el nostre destí.

dimecres, 7 de juliol de 2010



Soc afortunada, tinc a la meva avia que té 101 anys i amb tot l'esme, i més que això jo diria que és un pou de saviesa.
Ara pobreta esta a l'hospital recuperant-se de una lesió a l'esquena, i mentre li faig companyia em venen a la memòria algunes reflexions que sempre em fa durant les nostres converses i que tenen a veure amb la contradicció humana.
Ella sempre diu que anem al revés, quan som petits volem ser grans i quan ja ho som enyorem la infància perduda.
Diu que perdem la salut per fer diners i després perdem els diners per tenir salut. 
Diu que estem ansiosos pensant en el demà i descuidem el dia a dia, i d'aquesta menera no vivim ni l'avui ni el demà.
Diu que no val més qui més té, sino qui menys necessita.
Diu que vivim com si no ens haguéssim de morir, i ens morim com si no haguèssim viscut.

.... i té raó.