dissabte, 18 de setembre de 2010

Amistat - Enemistat



S’ha escrit molt sobre l'amistat. De tots els afectes humans és, segurament, el que més, o un dels que més atenció ha merescut.

I a mi, que amb el temps he anat perdent tot interès en la impressió, favorable o desfavorable, que pugui causar, o en el que d’encertat o extravagant tingui a bé trobar qualsevol en el que dic, no tinc el menor inconvenient a afirmar que el que sobre el particular s'ha escrit m'ha semblat sempre ingenu; i afegiré també que, no poques vegades, m'ha sonat a buit, com si més que un edifici real estigués tocant un decorat de cartró pedra, o com si més que un discurs sincer estigués assistint a una lliçó de retòrica, dictada amb veu falsa, i que, pel mateix, no m'acabo de creure.

Crec que l'assumpte aquest de l'amistat ha estat fins a tal punt magnificat i pintat amb tan bells i heroics colors, que ha acabat per il·luminar un pur mite del que s'acaben dient mil coses grotesques i ridícules, però de les quals està molt mal vist dubtar, i fins i tot podria pensar-se que fer-ho et delata com un ànima rància i d'escàs pes moral. És una cosa sobre el que cadascú pot pensar el que estimi oportú: jo no tinc la menor intenció d’alliçonar a ningú i menys de convèncer.

Però, abans de res, entenguem-nos. Jo no nego que entre dos individus –o més, és clar– pugui donar-se una comunitat d'interessos, gustos o pensaments que acabin per unir-los entre si. Ni nego que com a conseqüència d'això pugui sorgir entre ells un corrent de simpatia mútua que comporti un suport mutu i una mútua col·laboració. Convenim que això és l'amistat? Doncs llavors no hi ha més que parlar. El que nego és l'amistat tal com la retraten alguns; perquè sembla que, a la vista de com parlen d'ella, podria tractar-se d’una mena de sentiment exclusiu en el qual no té cabuda més que una sola i única persona.

L'amistat és enemiga, per la seva pròpia naturalesa, de l'exclusivitat i d'aquesta espècie de fixació obsessiva en una única persona, tal com fa l'efecte que l'entenen alguns, que acaben per dibuixar un perfil del que és un amic que té un no sé què de morbós; sempre, per descomptat, que estiguem parlant d'amistat, i no d'alguna cosa diferent; perquè si l'amistat és, en efecte, tal com jo la concebo, un sentiment plural, el seu caràcter exclusiu la converteix en una altra cosa diferent.


L'amistat –crec jo- no és més que un corrent de simpatia mútua que s'estableix entre dues, i generalment més individus, nascuda, amb tota seguretat, d'una sèrie d'interessos comuns i gustos similars. Però més enllà d'això, no és necessari un acord absolut, i de vegades ni tan sols relatiu, en molts assumptes. Ni això és possible sempre ni resultaria tampoc desitjable, perquè amb freqüència l'amic més estimable és aquell que t'obliga a detenir-te un moment i a mirar les coses des d'una altra perspectiva. Si algú es mostrés en tota ocasió d'acord amb mi, puc assegurar que ni ho creuria ni em fiaria.

Deixem, doncs, l'assumpte en un sentiment suau i moderat que ens lliga a una sèrie d'individus, no molts, per descomptat, però tampoc un només, i que brolla de causes diverses: una comunitat d'interessos, tal vegada; de gustos o d'idees, encara que no necessàriament, perquè és perfectament concebible una bona amistat entre individus que estiguin plenament d'acord en poques coses, i em sembla que una relació d'aquestes característiques resulta més estimulant i dotada d'un major interès que veure un altre assentir permanentment amb el cap, com si t'estiguessis contemplant a tu mateix en un mirall, com si fos això que a alguns els agrada tant: el teu doble, el teu un altre jo.


Convé no ser ingenu en res i menys en aquells assumptes en els quals una confiança o un lliurament excessives acabin per deixar-nos amb el cul a l'aire. Un cert escepticisme és sempre cosa sana, i ho és també  en l'àmbit dels afectes i els sentiments. Només quan ens trobem preparats pel pitjor res dolent ens sorprendrà massa: ni els revessos de la fortuna ni la traïció d'aquell a qui consideràvem amic.

I és que els amics es trien. No triem als nostres parents ni tampoc de qui ens enamorem, però sí decidim qui seran els nostres amics. I la pregunta és. per què? Què ens determina a atorgar la nostra amistat a aquest i no a aquell? Qualssevol que siguin les raons que apuntem i les condicions que establim sobre aquest tema, sempre subsistirà la qüestió de per què no ens fem amics d'uns altres que les compleixen igualment. Quina és l'arrel d'aquesta simpatia en la qual fem consistir bàsicament l'amistat? A més, per què se suposa que ens trobem lligats als nostres amics per una xarxa d'obligacions que de cap manera es tenen amb aquells que no ho són? No veig que es pugui respondre aquests interrogants més que de la següent manera: ens fem amics d'algú que ens reporta algun benefici; algú el tracte del qual ens agrada o ens resulta útil, en el sentit que sigui, o tal vegada ambdues coses.

Però si és molt el que s'ha dit de l'amistat, menys, em sembla a mi, és el que s'ha parlat dels enemics, assumpte no menys important que l'altre. Si cap la possibilitat que algú passi la seva existència sencera sense haver conegut la veritable amistat, no es probable que l'enemistat no es creui en el seu camí. Que algú arribi a tenir bons amics, depèn, sens dubte, tant de la seva disposició i esforç com de la bona sort: l'enemistat, en canvi, és donada, sense que hàgim de fer cap esforç per aconseguir-la i encara sense haver fet absolutament res ni donat el menor motiu per topar-la.



És cert que tothom desitja tenir amics, però qui és capaç de viure sense tenir-los no és una bèstia salvatge, sinó algú que en si mateix troba suficient companyia i consol; i, al contrari, qui és incapaç de viure sense ells té més de cadell, salvatge o humà, que d'home

Es comprendrà que és tasca inútil, per inacabable, esbossar un catàleg de les raons que poden fer que la malvolença d'un altre faci diana en nosaltres; i és que si és factible creure que molts no trobin en tu motiu algun per apreciar-te, pots tenir la completa seguretat que d'altres en trobaran immediatament cent per avorrir-te. I quan tal fet s'ha produït, quan l’enemistat mateixa ha brollat, és igual el que facis: si et presentes de corbata, la mirada que et dirigeix significa: «On pensarà aquest que va?»; si amb uns pantalons gastats: «No li arribarà el sou per comprar uns pantalons com Déu mana?». Si parles amb un llenguatge refinat, els seus ulls diran: «Serà pedant!», i si en termes col·loquials o amb alguna concessió a la broma i l'humor: «I damunt es creu simpàtic». No hi ha res a fer: la maldat de l'ésser humà és gairebé tan gran com la seva estupidesa.

L'enemistat dura tant com l'enemic. Podem albergar algun dubte sobre la fidelitat i constància de qui ens estima, siguin els nostres amors, siguin els nostres amics: cap, en canvi, en quan als nostres enemics es refereix. Ens trairà l'amant o l'amic, però l'enemic, mai, perquè mai deixarà de ser-ho: qui ens avorreix ens avorreix completament i per sempre. És efímer l'amor i fràgil l'amistat: l'enemistat, per contra, és roca ferma o planta –aquesta sí– que aguanta sequeres i encara huracans.

D'altra banda, si probablement és cert que,  per força hem de viure o amb amics o amb enemics (i per fer-ho amb els segons no fa falta que ens esforcem massa), no estic tan segura que  un sigui definit pels amics que té. Crec que no és menys cert que amb freqüència diuen més de nosaltres, i fins i tot a favor de nosaltres, els nostres enemics (no pel que diuen, entengui's, sinó per qui són) que els nostres amics. I és que resulta sens dubte cert que hi ha antipaties que ens honren, perquè és indubtable que és preuada l'enemistat d'alguns.

Penso jo.

divendres, 17 de setembre de 2010

¿Qué mengem?


Cada dia ens portem a la boca desenes d'aliments. Confiem en marques com Kraft, Coca-cola, Nestlé, Danone, etc... Pensem que els nous aliments funcionals, als quals se'ls atribueix qualitats terapèutiques, com a ous enriquits amb àcids grassos “omega 3”, llet i iogurts fermentats amb cultius probióticos i cereals amb àcid fólic ens permetran viure més i millor. Però hi ha un costat fosc d'allò que mengem.

L'ús de colorants, edulcorants, emulsionants i “saborizants” és una pràctica habitual a l'hora de processar els aliments que consumim. A través de la ingesta de menjar, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d'additius, fet que genera creixents dosis d'intolerància i al·lèrgies als mateixos. L'ingredient artificial que més problemes genera és la sacarina, el més estès de tots, juntament amb la cola i la cafeïna.

Segons una investigació realitzada a la Universitat de Southampton, la barreja de colorants artificials alimentiaris amb el benzoat de sodi, un conservant utilitzat en gelats i rebosteria, produiria un augment de la hiperactivitat en nens. La solució passa per substituir els colorants artificials per altres naturals, no obstant això "per a la indústria, el cost dels colorants naturals és molt més elevat que el dels sintètics". Una vegada més els interessos econòmics prevalen per damunt les necessitats i el benestar de les persones.

I és que unes poques empreses monopolitzen cadascun dels trams de la cadena agroalimentària, des de les llavors, passant pels fertilitzants fins a la distribució dels aliments. La distància entre el camperol i el consumidor s'ha anat allargant en els últims anys, amb la conseqüent pèrdua d'autonomia per part del productor i la creixent mercantilització del menjar. Unes poques empreses acaben determinant allò que mengem: què, com, quan i on s'elaboren els aliments i quin preu es paga pels mateixos tant en l'origen, al camperol, com en destinació, en el supermercat.

El dret a decidir en les polítiques agrícoles i alimentàries no està avui garantit. Cal reivindicar el dret dels pobles a la sobirania alimentària, l'accés de la pagesia a l'aigua, a la terra i a les llavors, a poder escollir aliments lliures de transgènics. Només així la nostra seguretat alimentària serà una realitat.



divendres, 10 de setembre de 2010

Ironia



Quan el món sencer s'ha esfondrat davant nosaltres, nosaltres també ens esfondrem irremeiablement.

La finalitat de la ironia anul·la tots els continguts de la vida. No la ironia elegant, intel·ligent i subtil que procedeix d'un sentiment de superioritat o d'orgull fàcil ( aquesta ironia que alguns utilitzen per manifestar ostensiblement la distància que els separa del món), sinó la ironia amarga de la desesperació.

Penso doncs que la única ironia digna d'aquest nom és la que substitueix a una llàgrima o a un espasme, per no dir a un riure sarcàstic i criminal.

La ironia d'els qui han patit no té res a veure amb la ironia fàcil dels aficionats. La primera mostra una incapacitat per participar innocentment en l'existència deguda a una perduda definitiva dels valors vitals; els aficionats, per la seva banda no pateixen aquesta impossibilitat, atès que ignoren el sentiment que produeix aquesta pèrdua.

Penso que la ironia reflecteix una crispació interior, una manca d'amor, una absència de comunió i de comprensió humanes; equival a un menyspreu dissimulat. La ironia menysprea el gest ingenu i espontani, ja que se situa mes enllà de la innocència i de l'irracional. Conté no obstant això una forta dosi d'enveja pels ingenus.

Incapaç de manifestar la seva admiració per la senzillesa a causa d'un orgull desmesurat, la ironia menysprea, enveja i enverina. Per aquest motiu la ironia tràgica de l'agonia em sembla molt mes autèntica que una ironia escèptica. Resulta significatiu que la ironia practicada amb un mateix solament adopti la forma tràgica de la ironia. Crec que aquesta és una classe de ironia que no s'aconsegueix mitjançant somriures: únicament amb sospirs, encara que siguin totalment reprimits.

L'acte de la ironia és, en efecte, una expressió de la desesperació: havent perdut aquest món, ens perdem a nosaltres mateixos. Una riallada sinistra acompanya llavors cadascun dels nostres gestos; sobre les ruïnes dels somriures dolços i afectuoses de la ingenuïtat s'eleva el somriure de l’agonia, mes crispada que la de les màscares primitives i més solemne que la dels rostres egipcis.


dimarts, 7 de setembre de 2010

Odi




L'odi, en efecte, és dolent; dolent si més no per a qui ho experimenta.

Entenc jo que existeixen ofenses o danys que tenen el suficient calat com perquè no sigui possible respondre a elles amb indiferència, però, si bé es pensa, la majoria dels perjudicis que ens ocasionen no mereixen ocupar-nos més temps de l'estrictament necessari per a respondre’ls menyspreant-los i menyspreant a qui ens ha ofès.

No parlo d'oblit ni de perdó: dic només que no poques vegades es troba en les nostres mans l'aconseguir que qui ha volgut danyar-nos no assoleixi fer-lo, i se'ns mostri, per contra, com un ésser del tot insignificant i en absolut mereixedor de la nostra atenció.

Però és veritat que quan un odi té una intensitat desproporcionada a la causa que ho ha provocat, no fa sinó rebaixar-nos front aquell a qui vàrem odiar.

Tal vegada ens varem revelar abans en els nostres odis que en els nostres amors, i per ventura aquells millor que aquests posen en relleu el gran o minvat de la talla de la nostra personalitat.




divendres, 3 de setembre de 2010

Política??




La pràctica actual política es troba en aquest estat que Plató descriu meravellosament bé en el Llibre VI de "La República".

En efecte, la nostra política s'ha convertit en un joc d'ombres en les quals la demagògia campa a pler com les tropes victorioses al territori enemic. Els nostres "demagogs" s'han encastellat a aquesta suposada "Idea de Bé" que ells creuen tenir, a aquest món fosc i embadalit en els quals les opinions, manifestacions i desitjos del poble, no són tingudes en compte.

Certament, ni tan sols és possible afirmar, en defecte d'això, que han sortit de la caverna per conèixer el bé. S'han quedat en aquest món d'imatges i representacions equívoques i hipòcrites amb les quals manegen la destinació de qualsevol poble. Queda lluny, doncs, la volta cap a l'interès del ciutadà del carrer. El polític actual no viu per al poble, sinó que és el poble el que viu per a ell, per a l'interès del partit al que representa. I no solament parlo d'un grup concret, sinó de tots en general.

Consegüentment, el ben comú s'ha perdut a causa de totes aquestes visions contradictòries que lluiten per les engrunes d'un poder decadent manifestat en interessos particulars i utilitaristes. Aquí queda la idea platònica de "obligar als millors homes a tornar-se cap a la ciència que abans hem reconegut", de mostrar què és el que poden i no poden fer, per on han de passar les seves accions polítiques.

El polític ha de tornar-se cap al poble i realitzar la seva tasca pel bé i millora del poble, i mai sense el poble. El poble ja no s'acontenta amb "pa" i "circ", el poble vol que se l’escolti, i és el poble qui ha triat als seus representants, però això no és obstacle perquè els polítics justifiquin accions no reconegudes per aquells que en el seu moment els van votar.

Si cal atemptar contra l'opulència de les seves vides i contra uns drets que ningú en cap moment els ha reconegut, així haurà de ser. Però no els "podem permetre el que ara els permetem".

Crec jo.