La relació que en el nostre temps ens uneix amb els Diners és del tot abstracta. En això s'assembla la nostra societat a la de l’Edad Mitja: temem a un ens simbòlic i invisible, com fa mil anys els homes temien a Déu. Els valors de les borses canvien sense la nostra participació. Entre els valors i nosaltres existeix una teologia dels diners anomenada “economia” que, en general, s'encarrega d'explicar racionalment alguna cosa que no té més raó que poder simbòlic.
Les nostres societats, com en tots els temps, estan estructurades segons una relació de poder. Com en tots els temps, el poder està mal repartit, però en el nostre procedeix dels Diners. Gràcies als diners, tots som accionistes del Poder que governa al món, encara que les nostres accions representen una fracció infinitessimal. Coneixem les xifres que s'acumulen en els principals dipòsits del món: són diverses vegades superiors a l'esforç conjunt de desenes de països del tercer món —i del món intermedi també. Això, tan simple, vol dir que el Dret i la Llibertat estan especialment acumulats en determinades capitals financeres.
Vegem una mica això de la llibertat. En la secundària se'ns ensenyava que també un reclús era un ser lliure. Això és rigorosament cert, des d'un punt de vista existencial, i un recurs canalla des d'un punt de vista ideològic, sobretot tenint en compte que quan se'ns ensenyava aquest tipus de veritats, s'empresonava als homes que eren lliures. Avui també vivim en una forma de dictadura, encara que subtil i planetària. Els nostres governs no es cansen de repetir que aquest nou Ordre és Inevitable. Qüestionar-ho és només demorar la seva arribada triomfal. I, que jo sàpiga, l'Inevitable no és producte de la llibertat.
Existeix una llibertat immanent a tot ésser humà, cert; som lliures des del primer moment en què dubtem davant un encreuament de camins. I existeix un altre tipus de llibertat: una llibertat social. Aquesta no és immanent, sinó eventual. En el nostre cas, la llibertat social és doblement limitada: primer, perquè, de fet, l'home perifèric no és lliure; segon, perquè li ha fet creure que sí ho és. Dir que l'home globalitzat és socialment lliure, és com dir que és lliure com un ocell. Però un ocell posseeix una llibertat d'ocell, és a dir, una llibertat “inhumana”, ja que no pot triar l'adreça ni el moment de la seva migració. En canvi, un home veritablement lliure hauria de poder fer-ho.
Bé; l'elecció de les aus està determinada pel poder de la naturalesa. Però en algun moment de la història vam suposar que l'home s'havia independitzat d'aquest poder, gràcies a la irreverència del seu esperit. I probablement ho hagi fet en alguna mesura. Llavors, a quin poder ha sucumbit ara, aquesta increïble criatura…? Diguem-ho Diners.
Vegem. El poder dels diners és sempre simbòlic: procedeix del reconeixement aliè. Tot el poder concentrat als bancs prové d'aquells que són perjudicats per aquest poder; no pels quals reben el benefici de posseir-ho. Posseir és un acte de fe; no-posseir és una condició de fidelitat.
Existeixen, no obstant això, dos valors que no són merament simbòlics: el valor de la violència (pretès en monopoli per tots els governs) i el valor de la tecnologia. En aquest nou segle, el valor-poder de la tecnologia sotmetrà al primer i, malgrat la seva possibilitat democràtica, serà ràpidament absorbit pel valor-poder dels diners. No obstant això, els Diners posseeixen una debilitat que amaga en el més profund del seu ser: el de ser un símbol abstracte que necessita ser alimentat, constantment, de significació. És per aquesta mateixa raó que s'apressa a dominar el valor-poder de la tecnologia. Aquesta nova arma serà usada, al segle que comença, per a una despietada lluita d'interessos: la casta dels productius contra la casta financera, els Desplaçats contra els Acomodats, els amos de la Veritat contra els qui la sofreixen.
Els diners són amorals, això ho sabem. Com he dit, és un poder simbòlic, abstracte; val pel que no és i és totes les coses al mateix temps. Creiem usar-ho i sotmetre-ho a la nostra voluntat, però és Ell qui ens sotmet: gairebé no podem prescindir seu, a no ser per un perillós acte heretge. Cada vegada podem prescindir menys.
A les antigues “necessitats bàsiques” hem agregat un conjunt innombrable de “necessitats socials”. Naixem i ens desenvolupem en societats sofisticades que ens exigeixen concentració. Com el bestiar, estem condemnats a pastar tot el dia, a rumiar i a digerir quan descansem. Un descuit significaria caure del sistema. Una mort social, la veritable mort de l'home postmoder o posthumà.
Al nostre món ressagat l'angoixa és doble: el compliment amb les necessitats socials (ara bàsiques) ocupa gairebé tota la nostra llibertat. Volem ser lliures, però la llibertat és cara. Llavors, mirem cap a on els diners no és escàs. Diferent a uns altres temps, ara no podem usurpar el seu lloc. No podem envair-los; per tant, la solució és deixar-nos envair. Copiem. Volem semblar-nos a ells: perquè han triomfat en la guerra i en el comerç, perquè són rics i nosaltres som pobres. També és veritat: volem deixar de ser pobres. Però seguirem sent-ho, mentre pensem que la riquesa s'aconsegueix absorbint els valors culturals i morals del vencedor. Perquè no és el mateix integrar-se al món que deixar-se ingerir. També nosaltres pertanyem al món, a la major part del món, i, encara que sentim vergonya, hem de recordar que la pobresa no és una prova dels nostres vicis morals. Aquesta és una idea religiosa del món protestant que va heretar el Nord i ens van vendre en el Sud.
En tota la història van existir grans imperis, cultures predominants; però mai els pobles perifèrics (o sotmesos) es van entossudir en corretgir al vencedor, menyspreant amb alarmant frivolitat la seva memòria pròpia. Per contra, en el passat van ser els pobles conquistats els que van infiltrar la seva pròpia cultura en el cor dels invasors. Ara no tenim tanta dignitat; els pobles conquistats es maquillen per semblar-se al conqueridor, oblidant i menyspreant la profunditat moral de civilitzacions econòmicament empobrides, a canvi de miralls i pensament ràpid. I, no obstant això, el món ric necessita tant del món pobre com aquests d'aquells. O més.
Ens informen que vivim en un món “globalitzat”, però els únics que encara no s'han adonat del seu significat són ells, els responsables de la globalització. Com a pràctica, la “globalització” és gairebé tan antiga com el cristianisme. Però ara val per si sola; és una nova ideologia, amb la particularitat històrica que va ser precedida per la seva pròpia realització. La seva interpretació també és particular i sempre contradictòria: integrar significa absorbir, conèixer significa ignorar, diversitat cultural significa uniformització, informar significa deformar, riquesa significa diners, etcètera.
Les fronteres segueixen sent les mateixes per als pobres, i fins i tot s'han tancat encara més que abans; no obstant això, han estat esborrades d'un cop de ploma per deixar passar a Diners, portador de noves promeses de riquesa en aquells països pobres que, ves a saber per què, han vist augmentar la seva pobresa. Tot per la qual cosa es podria dir, sense por d'equivocar-me, que al nostre món globalitzat les fronteres han estat substituïdes per filtres.
La cultura i l'educació ja no uneix; separa. Ambdues, han estat sotmeses al poder dels diners i li serveixen a Ells per ordenar-ho en castes i acumular-ho en dipòsits invisibles. A les noves universitats ja no els importa la saviesa, la cerca de la veritat, sinó un únic i monòton objectiu: la creació d'ens competents.
El nord representa tot el que té de primitiu l'home: la necessitat desbordada de poder, l'acumulació i el consum. Tots aquells valors espirituals que van sorgir després del mesolític comencen a ser deixats de costat. La reparació no està a prop, perquè també la històrica rebel·lia de la joventut ha estat adoctrinada per la publicitat i per l'èxit aliè.
Estic d'acord en què cal canviar. Però, en quina direcció? Una cosa ha de quedar-nos clara: hi ha canvis que només pot generar-los una societat en el seu conjunt. Per tant, no és vàlid aquest precepte ideològic resumit en la màxima: “al que no li agradi, és lliure de canviar de canal” Aquesta frase, tan volguda pels profunds filòsofs de la faràndula, és contradictòria, ja no només amb la tan esmentada idea de la globalització sinó, sobretot, amb la més primitiva idea de societat.
Jo, almenys, no estic en contra d'una globalització. Per contra, la recolzaria amb entusiasme. Això sí, sempre que Globalització signifiqui “diàleg” entre cultures, entre pobles i entre individus; un veritable intercanvi de símbols i de béns materials, i no la simple imposició de llengües, ideologies socials i econòmiques, no la imposició de costums monoculturals que han portat a la supressió de desenes d'idiomes amb els seus coneixements propis del cel i de la terra, al mateix temps que una espoliació de recursos naturals que no només atempta contra les comunitats econòmicament més febles, sinó contra el planeta sencer.
Però no siguem ingenus. No oblidem que Diners no accepta cap altre tipus d'associacions que no siguin associacions de capitals. Qualsevol altra aliança, social o espiritual, serà condemnada per l'Èxit. Recordeu: menys el riure i el sofriment tot és una Il·lusió Universal: Èxit i Diners no existeixen sense el valor que és concedit per aquells que són perjudicats per l'Èxit i pels Diners.
