divendres, 18 d’octubre de 2013

Sabem el que diuen?



El llenguatge "és" símbol d'humanitat, la manera que "tenim" els humans de diferenciar-nos dels altres animals, o més clar encara allò que ens fa "humans" directament.



La pregunta clara i diàfana que volta pel meu cap és complexa i s'interroga sobre quines són les paraules que serveixen per justificar la supremacia d'uns humans sobre els altres i l'extermini de milions de persones que aquesta porta aparellada...

L'interrogant em volta pel cap i rou en la possibilitat d'aparellar la humanitat amb paraules que construeixen la seva pròpia negació, justificant fins i tot afirmant el totalitarisme.

Aquestes paraules són i podem considerar-les també humanes?

O com a mínim, responen a una forma de fer humana les paraules que neguen la humanitat?

En la mateixa existència de la humanitat, en el seu punt bàsic diferencial amb els altres animnals que és el llenguatge, hi pot viure la llavor de la pròpia destrucció com a espècie?

La gran resposta la trobo en els animals, que tenen el seu propi llenguatge.

dimarts, 2 de juliol de 2013

FRACÀS ESCOLAR??





Fa temps que es parla del fracàs escolar i que s'utilitza com a excusa per a reformes educatives de tota mena i en totes les instàncies, des de primària fins a la universitat.

Crec, no obstant, que el "fracàs escolar" com a tal no és mai l'objecte del debat, i que el que es qüestiona sempre són el contingut de les assignatures, la llengua en que s'ensenyen, el nombre d'hores lectives, les especialitzacions i conneixements addicionals dels mestres, l'autoritat dels professors, etc. Però el fracàs escolar, com a tal, encara no sabem que és.

El fracàs escolar és deixar els estudis de secunaria? O és acabar una carrera i un màster i no trobar una feina que hi estigui relacionada? És fracàs escolar arribar ala universitat sense saber llegir perfectament? O no anar content a l'escola? O acabar la carrera i fer faltes d'ortografia? O no passar la selectivitat? O no ser capaç de passar les proves Cangur? O acabar tots els estudis reglats, màste,  post màster i post-post-master inclosos, i no tenir ni idea per on començar el primer dia de feina? O canviar tres cops de carrera perqué no ho tens clar? O fer una carrera que no t'agrada però que saps que te molt futur? O fer moltes campanes? O treure només suficients i algun bé? Què caram és el fracàs escolar?

Penso jo, que el problema esencial del fracàs escolar és que tenim un model de escola en el qual fracasar-hi té sentit. Una escola basada en evaluacions que van de l'excelència a la insuficiència, en la que es demana el mateix ritme i ordre a tothom, en la que mana el programa establert pel Ministerio o la Conselleria i no el desig de l'alumne, amb horaris estrictes i rígids, amb imposicions físiques de tot tipus com haver d'estar assegut i haver de demanar permís per anar al labavo, on s'hi ensenyen continguts  en lloc d'ajudar a aprendre i a fer el que cada un desitja realment, on hi ha un adult per cada 25 infants, i un llarg etc... de deficiències que fan de l'escola aquell lloc, no precisament idílic, del qual tants i tants de nosaltres en tenim un mal record.


I fracassar en un lloc així és molt fàcil, perquè posar etiquetes a pares i alumnes n'és una de les activitats principals. I perquè és molt díficil desplegar el propi potencial quan les unitats de mesura venen d'un despatx llunyà, i no del contacte diari i directe de mestres i alumnes.

El que necessitem és una escola on el fracàs escolar no tingui sentit.

Penso jo.




dimarts, 21 de maig de 2013

"MIRADA A L'INTERIOR PER UN NOU EXTERIOR"







Estic recordant a un conegut llunyà que reutilitzaba  un ex-libris, el lema del qual era una pura consigna capitalista: "Time is Money". Sens dubte, desde el punt de vista de "la religió" del Mercat, l'opció de viure de manera frenética el nostre temps, poddibilita l'augment de la possessió de riquesa i, en consequència, de la capacitat de domini, d'exercir el poder.

Com que durant els dos últims segles la velocitat dels mitjans de transpòrt i de mercaderies i de la transmissió de dades, ha passat de l'escasa rapidesa derivada de l'ús de les cavalleries a la immediatesa de l'economia especulativa i a la instantaneïtat de la informació a la velocitat de la llum que faciliten les noves tecnologies del present, resulta palès que les possibilitats d'enriquir-se i augmentar de poder s'han multiplicat de forma desorbitada tot dotant els privilegis (a una èlit d'aprofitats i pocavergonyes) d'una manera de do de la ubiqüitat ben profitós per als seus interessos.

El problema és que aquesta sonbreacceleració del ritme de vida, unida a les potencialitats de les noves tecnologies, a part d'augmentar la riquesa d'un quants (aquells que deia abans), està afectant de manera molt negativa la condició humana.

Tots coneixem les manifestacions d'aquest deteriorament: individualisme exacerbat, irresponsabilitat i autoindulgència, cinisme estèril, recerca malaltissa d'un estímul constant i d'una gratificació instantánia, desmemòria i dessarrelament, incomunicació agreujada per l'epobriment del llenguatge, esvaïment de la identitat personal... i com contribueix també a la destrucció del teixit social i a l'enfortiment d'un totalitarisme que s'exerceix des d'un poder sense rostre i sense nom, sense centre,  i que a aquestes alçades tots sabem de qui parlem) però omnipresent.

Crec que és necessari rebutjar l'allau d'imatges, sons i informacions banals que ens obnubilen, desestimar les construccions de la cultura dominant que anul·len alguns mecanismes mentals generadors de creativitat i benestar, i desfer-se de l'absurd de viure la vida aliens a les necessitats del nostre cos i ment i les dels altres.

Penso que és imprescindible recòrrer (en solitud voluntària i silenci actiu) a la mirada interior que ens faciliti l'anàlisi de la nostra conducta o el nostre context, que faci possible el diàleg entre raó i sentiments, que doni peu a noves preguntes que ultrapassin respostes ja assolides, que ens guiï a plantejar-nos nous objectius transcendents però pràctics, que ens permeti despertar de la inèrcia cadavèrica d'un present perpetu.

Em sembla que si aconseguim recuperar o enfortir aquesta voluntat d'existir, si aconseguim propagar aquesta necessitat de despertar a l'existència entre les persones que ens envolten (entre els més propers i familiars, però sobretot entre aquelles altres amb que convivim al nostre barri i al nostre lloc de treball, i que sovint tanquem de manera superficial), no només redreçarem les nostres trajectòries personals, sinó que, sens dubte, podrem frenar aquest procés de degradació que afecta a la nostra societat i prendre la iniciativa en la generació d'un canvi que, tot expandin-se per ámbits socials cada vegada més amplis, incideixi de manera  afectiva i efectiva en la regeneració de la cultura, la política i l'economia.

Penso jo.
Salut.




dijous, 14 de març de 2013

"TEMPS I RITME DE VIDA"





 
 
La meva àvia (la Leandra) no va portar  mai  a sobre un rellotge. Al menjador de casa seva en tenia un de paret i al dormitori cap, no li feia falta despertador: anava a dormir amb la lluna i es despertava amb el sol. Quan havia acavat amb els porcs, les gallines i els conills, deixava el dinar preparat, endreçaba casa i se'n anava capal tros, caminant uns tres quilòmetres, per ajudar al padri Ramonet. Quan volia saber l'hora mirava l'altura del sol o escoltava el seu cos.
La meva ávia sabia viure en el temps, sabia gestionar el seu temps personal, mai es va queixar que li mancava ( de fet mai el va perdre queixant-se de res, tot just de les plagues al camp, de la poca posta de les gallines o si se li posava algun conill o porc malalt, però no gaire, perquè davant els problemes preferia l'acció a les paraules). 
I a tot això he d'afegir la neteja de la roba que avans es feia al safareig i si no n'hi havia a casa, doncs a la sèquia, cosir i sorgir la roba, posar-hi pedassos ( perquè abas nomes es tenia la un conjunt de roba per treballar i un altre per les festes ). I per si no n'hi havia prou sempre tenia la casa endreçada!!!
També sabia distingir molt bé quines eren les feines esencials, precisament les que consumeixen poc temps, i les supèrflues, que ens el malgasten, aporten poc i podem estalviarnos-les.
La meva àvia, doncs, sabia seqüencialitzar de manera adequada la feina essencial en el temps i aconseguir un ritme que s'adaptés a les necessitats i possibilitats del seu cos. Un ritme que no era ni lent ni ràpid, era justament el ritme factible per viure en harmonia en els seu context i amb les seves circumstàncies.

Ara l'acceleració de l'activitat és una malaltia social característica de la nostra època.
Dedidar grans esforços a coses supèrflues i poc plaents, deu ser una altra malaltia de la nostra societat. La tècnica ( que creiem fa uns anys que ampliaria el nostre temps lliure i ens facilitaria la feina ) ha engrandit el camp de les nostres ocupacions fins a fer-lo inabastable, i fins i tot el temps de lleure ha quedat afectat i s'ha omplert s'obligacions que ens esclavitzen: ni descansem ni reflexionem ni contemplem.
Estem submergits en una forma de viure tan compulsiva que ja no es vida... Un dia ens trobarem davant la mort i ens adonarem que no hem gaudit de les poques coses essencials de l'existència, que ni vam tenir temps per pensar-hi. Caldria que recuperèssim el control del nostre tems, oi?

La meva àvia va morir als 103 anys i amb tot el coneixement. Els seus savis consells m'ajuden a viure el tems que tinc. Ella sempre em deia "no es mes feliç qui més té, sino qui menys necessita", o " qui ho vol tot, tot o ho perd", i el més important entre tans cosells que hem va donar, "en aquest mon només hi sóm una vegada i la vida és un somni, així que viu per gaudir-la.

I això és el que faig, el temps és meu.


Rosa Bargalló Gasol






dijous, 24 de gener de 2013

Re-connectar amb la vida







El desenvolupament i difusió dels dispositius mòbils que permeten xatejar, manar e-mails i navegar per la xarxa sense límits han transformat les relacions personals i culturals. La seva presència es multiplica i s'aferma la necessitat d'estar connectats.

Mentre anem en el metre, caminem, prenem un cafè, en les classes, en els restaurants, fins i tot en el bany ens acompanya el nostre mòbil. S'ha convertit en una eina “indispensable” para milers de persones. Molts han desenvolupat addiccions a aquestes noves aplicacions, creades per millorar i satisfer les nostres necessitats. El Whatsapp, el xat per Blackberry, Skype o Facebook són alguns d'aquests programes que ens permeten estar en contacte de manera permanent.

La instantaneïtat provoca algunes d'aquestes addiccions. Mirar a cada moment el cel·lular a la recerca de novetats s'ha convertit en una espècie de tic. Quan no obtenen una resposta immediata al seu últim missatge, moltes persones manifesten cert nerviosisme, “una conducta poc lliure, omple de necessitat i ansietat”.

L'addicció a aquests dispositius provoca trastorns d'atenció, ansietat, irritabilitat, acceleració o intolerància a l'espera. Els usuaris no suporten estar “incomunicats”. Es troben aïllats i incomplets sense el seu Iphone o Blackberry. La nomofobia, com es denomina a la por a sortir al carrer sense cel·lular, afecta al 53% dels usuaris de telefonia portàtil.

Els xats, les xarxes socials i els e-mails es multipliquen mentre la comunicació tradicional es deteriora. No només els missatges instantanis suplanten a les converses presencials. A més, quan aquestes es produeixen, moltes persones les interrompen per atendre les seves converses virtuals. Així converteixen els seus aparells en una droga de resposta immediata.

“Molta gent creu que tenir informació sobre una persona la converteix en el seu amic íntim”, explica *L’arboro. Es creen rutines apreses en les quals el premi és la resposta instantània als missatges. Quan la resposta triga més de l'habitual sorgeixen les preocupacions. Apareixen mecanismes biològics i cognitius semblants als de les addiccions.

L'excés d'informació, de dades, de detalls, de control sobre l'altre és el resultat d'una estratègia empresarial. Els programadors són conscients de la dependència que pot crear la necessitat d'obtenir feedback.

“Els dissenyadors saben que han d'informar puntualment a l'usuari una vegada que est ha entrat en un procés de qualsevol naturalesa, des de comprar fins a enviar un missatge”, explica *Clliford *Nass, professor en *Stanford. L'excés de rapidesa ha acabat amb la paciència dels usuaris. Ja no esperem que els esdeveniments segueixin el seu curs natural. Necessitem ser testimonis del procés.

La missatgeria instantània no és l'única eina que manté als usuaris enganxats al cel·lular. Centenars de programes proliferen cada dia: mapes, llistes de carrers, traductors, diccionaris, cercadors de viatges i fins i tot comptadors de calories. Tots ells creats “per fer la nostra vida més fàcil”. No obstant això, aconsegueixen aïllar-nos del món i crear-nos necessitats que abans no teníem.

Estar sempre disponible al món virtual té conseqüències. Amb les tecnologies, tractem de suplir manques que s'accentuen. El sentit de l'orientació desapareix gràcies a eines com Google Maps; la memòria perd importància davant la proliferació d'alarmes i calendaris. És tal l'addicció a la tecnologia que “està evolucionant en una forma de vida que pretén entendre millor a les persones del que elles s'entenen a si mateixes”.

Oblidem que la tecnologia no pot substituir les capacitats de l'home i que es tracta de simples eines per facilitar la vida. Fan falta límits per impedir que el món virtual marqui el ritme de les nostres necessitats i les nostres relacions. Cal aprendre a desconnectar de la “voràgine” d'informació per connectar amb el món real, sense interrupcions ni missatges instantanis.



Potser el que realment hem d’aprendre és a “re-connectar amb la vida.”