Avorriment?

Sense adonar-me’n he estat a punt de començar aquestes notes felicitant-me per no conèixer l'avorriment. Però no vull incórrer en la mera descortesia de presumir de no avorrir-me mentre avorreixo; i, no obstant això, què puc dir?, això d'avorrir-se és cosa per a mi desconeguda. Només dic: si avorreixo o no, vosaltres heu de saber-ho i denunciar-ho, i, en aquest cas concret, el pacient lector que m'acompanya i que cap llàstima m'inspira, ja que si li provoco monotonia en la seva mà està el posar-li punt final en el moment que ho desitgi.

Certament, de vegades m'avorreixo, sobre tot m'avorreixen (obligacions que no puc deixar, situacions imposades o individus als quals una educació mínima m’obliga a suportar). I per a això, jo no sé d'altre remei millor que ser capaç d'una certa dosi de resignació i fins i tot de cinisme, i procurar avorrir-me amb una mínima elegància, sempre i quan en molts d'aquests casos a una sempre li és possible estar amb la imaginació en altre lloc diferent a aquell en el qual es troba el seu cos.

L'avorriment dilata el temps, fent que transcorri amb una desesperant i dolorosa lentitud, al contrari del que succeeix amb la diversió i el goig, per als quals tot temps és poc i escàs.

Només qui espera en excés de la vida o de les persones pot veure's rebotant sense parar del desencantament a l'avorriment. Quan alguna cosa desitjada ens cansa una vegada aconseguida, es deu, sens dubte, a que hem posat en ella unes expectatives desmesurades i la seguretat que haurà de satisfer-nos més enllà del que pot considerar-se un punt raonable.

És veritat que amb freqüència les coses no solen valer el preu dels desvetllaments que emprem en aconseguir-les, i la conseqüència sol ser que una vegada assolides sobrevé el desencantament i l'avorriment, i fins i tot la sensació d'haver estat objecte d'un frau; mes el remei és fàcil: reduir el desvetllament i rebaixar el valor d’allò desitjat.

La vida és massa inquietant i variada com perquè un pugui cansar-se de viure-la. I de fet solen ser qui més reneguen d'ella els que més por tenen a morir-se. Aquell al que la vida li és avorrida, no se jo molt bé que grans meravelles espera d'aquesta com perquè el no ser-li concedides suposi per a ell experiència tan traumàtica.

Passa, segons ja fa temps vinc pensant, que únicament desespera qui massa espera. No són, doncs, aquests, els més lúcids i avisats, sinó, al contrari, els més il·lusos i ingenus. A qui, per la seva banda, ha assaborit realment el desencantament, i poc és el que espera de res ni de ningú, qualsevol satisfacció, qualsevol petita alegria o plaer, per petites que siguin, li són motiu suficient per a viure. Persegueixen alguns quimeres impossibles i gens d'estrany és que tot allò al seu abast aparegui als seus ulls com insignificant i sense valor.

Però la vida no espera, i se'ns passa mentre nosaltres, per la nostra banda, esperem que ens passi alguna cosa grandiosa i excepcional capaç de justificar-la, i amb freqüència som tan necis que no repararem que el verdaderament grandiós i excepcional és aquesta dolça rutina diària, ocupada per alguna activitat gojosa, i que no es vegi trencada pel dolor o el desassossec.

Quan una ha arribat a certs anys (i els meus són ja els suficients com perquè pugui parlar d'això amb un mínim coneixement de causa; i, en tot cas, els suficients com perquè m'importi molt poc el que puguin dir del que dic), acaba per comprendre que davant la vida no caben més que dues alternatives bàsiques: optar per somiar-la o per viure-la (i per viure-la pensant-la, d'una altra manera resultaria, ara sí, absurda i extremadament avorrida). Però el somni, en aquest assumpte, engendra amb freqüència malsons, i una acaba per fastiguejar-se de tant somiar endebades.

"Pensaments": Malaltia

"Pensaments": Malaltia: "Crec que hi ha dues vies per les quals, si no podem vèncer les malalties, les tornem, amb tota seguretat, més suportables: o les integrem e..."

Malaltia

Crec que hi ha dues vies per les quals, si no podem vèncer les malalties, les tornem, amb tota seguretat, més suportables: o les integrem en el nostre organisme, deixant de considerar-les com una cosa procedent de fora, com elements estranys i distints de nosaltres, o bé, per un esforç intern, intentem elevar-nos per sobre del “nivell” on es manté la malaltia en el nostre organisme i la nostra consciència. El procés d'integració de la malaltia és, en realitat, un procés de interiorització: desenvolupem la malaltia en nosaltres mateixos, l'assimilem de forma immanent en la nostra vida. Ens fem la idea de considerar l'accident com una cosa normal, i el mal com perfectament natural. Aquesta via és la més freqüent i la més fàcil: voler oblidar la presència en un mateix de l'irreparable.

"Pensaments": Pedanteria i falsa modèstia.

"Pensaments": Pedanteria i falsa modèstia.: "Ahir va venir a veure’m una persona que feia temps que no veia. Després de la sorpresa inicial, les salutacions pertinents i una breu atur..."

Pedanteria i falsa modèstia.

Ahir va venir a veure’m una persona que feia temps que no veia. Després de la sorpresa inicial, les salutacions pertinents i una breu aturada per l’estat de salut d’ambdues parts, a la persona en qüestió li va faltar temps per iniciar un monogràfic de la seva vida i miracles de tot aquest temps del qual jo no en sabia res (ni falta que em feia).

A la nit no podia dormir, de tantes coses que m’havia dit, al cap i a la fi, no res (important); o sí, tanta xerrameca em va fa pensar sobre la pedanteria i la falsa modèstia.

Pedanteria i falsa modèstia.

No estic tan segura que sigui preferible pecar de modest (falsa modèstia) que de pedant. Freqüentment, el pedant no és més que un ximple que es creu excel·lent (amb el que és culpable d'estupidesa), i, gairebé amb la mateixa freqüència, qui aparenta una falsa modèstia es té igualment per excel·lent, però sabent que és més profitós fer-se passar per ximple. Clar que, de vegades, ho és, en efecte, i llavors la seva falsa modèstia no és frau, sinó fidel autoretrat, encara que ell no ho sàpiga, i per això, el seu engany no és menor ni la seva culpa més tènue. I també, pot succeir que en ocasions algú presumeixi del que realment té, i això tampoc el fa menys estúpid, perquè un elevat grau de autosatisfacció, només és de ximples.

Qui es denigra falsament, és un immoral (i si ho fa sincerament, llavors és un pusil·lànime i falta al mínim respecte que es deu a si mateix), i qui presumeix és sempre un imbècil (tant si té el que diu tenir com si no).

Qui presumeix del que sap és un pedant, qui ho fa del que sap (poc o molt) davant qui sap menys és un miserable, però presumir del que no se sap davant qui sap més és el triple salt mortal de la idiotesa.

A mi em sembla que tampoc és aspiració tan utòpica el pretendre arribar a un cert coneixement d'un mateix, en el qual s'incloguin tant les nostres aptituds com les nostres insuficiències, i que no hi ha per què preuar-se permanentment de les primeres ni passar-se la vida demanant perdó per les segones.

Mostrem-nos com som, sense caure en la ingenuïtat de pensar que, per això, tot ha de ser dit i tot exposat, i que cadascú ens apreciï o no, segons el seu gust Tractem, en tant que sigui possible, d'arribar a un adequat coneixement de nosaltres mateixos, en el qual s'incloguin tant les nostres debilitats i deficiències com les nostres aptituds, i visquem pensant que ni les primeres ens fan completament menyspreables, perquè a ningú se li exigeix ser perfecte, ni les segones excel·lents, perquè per molt que sigui el que tenim, sempre serà molt més el que ens falta.

L'edat

És veritat que cada etapa de la vida té els seus avantatges, però també les seves servituds, i només de qui sap beneficiar-se de les primeres i pagar, inevitablement, les segones, pot dir-se que es troba instal·lat en el món en possessió d'una actitud, i també aptitud, intel·ligent. I únicament d'aquell que ha sabut ser a cada moment de la seva vida el que havia d'esser pot dir-se relament que ha viscut.

La vida és una font inesgotable de pesars, però també de plarers. I cada edat té els seus propis que cal apurar fins al fons, perquè, una vegada que se'n han anat no tornaran.

Per això, si joiós és l'entusiasme juvenil, no ho és menys el desencantament  que, nascut de la lucidesa, acompanya a l'edat madura; si vitals són les il·lusions per al jove, no menys dolç és el començar a sentir-se alliberat d'elles; i si la joventut obté l'impuls suficient per a tractar de conquistar el món de la força de les seves creences i els seus ideals, dels seus sentiments, emocions i passions,  la maduresa gaudeix amb el suau escepticisme i el seré desengany que només els anys proiporcionen, i amb l'asseure's a contemplar el món davant seu com un espectador curiós, però no massa compromés.

La millor edat, és sempre aquella que tenim, a condició per descomptat, que sapiguem viure-la intel·ligentment.

De manera que, en el que a mi respecta, ni renego del jove que vaig ser ni ho trobo a faltar. Als anys que ara tinc, iniciant la última dècada de la segona edat, a no res més aspiro que a veure arribar la tercera, i vencer-la, si això fos possible. I si algun dia, arribada a la vellesa, cap dels plaers dels quals ara gaudeixo es trobessin ja al meu abast, estic completament segura que encara podria trobar cert content a prendre el solet en la meva terrasa, observant divertida i perplexa, l'enrenou de tot.

I que vingui l'hora suprema quan vulgui posar fi a la història.

Fins llavors, en l'edat madura que ara em trobo, lliure de presses, falses esperances i vanes il·lusions, basta'm per a viure el que hi hagi llibres que mereixi la pena llegir, disposar del suficient humor per a entretenir-me, ara i després, amb la tasca d'embastar tres o quatre disbarats, com ara faig, i el que no em fallin les forces ni l'ocasió per a practicar amb certa freqüència el sa exercici amatori, i si és arribada l'hora que les primeres m'abandonin, no tinc el menor dubte: en el mateix moment que el meu apassionement no pogués ser satisfet, el meu més fervent anhel seria perdre'l del tot.

Consells

Deia Tales de Mileto que donar consells és fàcil. I té raó: res hi ha que donem de forma tan generosa i desinteressada.
Però caldria afegir que el difícil és rebre'ls. Tenim tanta estima pel nostre propi criteri i ens considerem amb tanta freqüència enn possesió del judici encertat sobre no importa quin assumpte, que, sovint quan demanem una opinió no és sinó perquè ens confirmin la nostra, i quan preguem que ens aconsellin, no busquem altra cosa més que afirmar el que ja hem decidit.
Així que, jo no sé si és fàcil donar consells, però estic segura, en canvi, que és inútil: ningú els fa cas i ni tan sols ningú rep de bon grat un suggeriment que vagi en contra les seves pròpies conviccions. De manera que el costum d'aconsellar és no només una pèrdua de temps, sinó també un dels camins més segurs per a guanyar-se enemistats.
Altra cosa és que ens dediquem a aconsellar als altres precisament allò que volen que els aconsellem; labor que no és tan difícil com pogués pensar-se, perquè, amb una mica d'atenció per la nostra banda, donada la forma que algú formula la pregunta, podremm deduir moltes vegades la resposta que vol escoltar.
Entenc per això, que és noble a l'aconsellar a l'amic, mirar abans l'ajudar-lo que l'acontentar-lo; més no sé si és propòsit massa efectiu, perquè crec jo que la majoria dels que demanen consell busquen més content que ajuda.
En el que a mi pertoca, ni sóc donada a donar-los ni tampoc a demanar-los; i si he de ser sincera, afegiré que res hi ha que em molesti tant com el que, tot d'una, algú es permeti aconsellar-me sense que jo hagi obert la boca, i sense saber, per tant, si necessito o vull el consell que amb tanta generositat se'm brinda.
També és molt suposar que qui aconsella tingui una percepció més encertada de l'assumpte que aquella que un mateix té, i, així, no és extrany que, evitant-li caure en un error, el possi en perill d'incórrer en altre més gran.
Per equivocar-me no em fa falta ningú; i quan ho faig, el que passa amb més freqüència del que voldria, a ningú he de culpar més que a mi mateixa. Un és fill i pare tant dels seus encerts com dels seus errors, i si els primers ens alegren, els segons ens fortifiquen.
I com estic conveçuda que qui més qui menys és del mateix parer, evito curosament ficar el nas on ningú em crida; i de vegades encara cridant-me.
No desitjaria, però, que la meva recusació dels consells es prengués per absoluta. Neci és no tenir en compte la recomanació d'algun expert en un camp concret, i fins i tot no buscar un assesorament (o varis, si cal).
Però no hi ha experts en aquest assumpte del viure; i quan del viure mateix es tracta, un consell no és sinó una altra opinió, i per a transitar per camins incerts no tenim cap necessitat que ens ajudin.

Penso que a qualsevol li arriba un moment en que posant la vista enrere, mirant el present i pronosticant, en la mesura del possible, un futur que amb tota seguretat no serà essencialment diferent del moment actual, li entren ganes de cridar: «Així que això és tot!».

Doncs si: això és tot:

I si a algú li serveix d'ajuda el remei que jo mateixa utilitzo en tals moments, confiant que trigui molt temps la fi de la representació, sàpiga que consisteix en dir-me que també podia ser pitjor; i en preguntar-me quines glorioses meravelles havia suposat que m'estaven reservades: honors?, riqueses?, poder?, fama?

En el que a mi respecta, em conformaria amb romandre llarg temps com estic ara: ama i senyora del meu, reina i financera en la meva casa, ni rica ni en la indigència, ni poderosa ni marginada, ni famosa ni amb mala fama, sense rebre premis, però tampoc càstigs, i amb un organisme amb un funcionament adequat el qual em permeti continuar gaudint d'aquesta mitja dotzena de plaers que es delecten amb la ment i dels dos o tres per als quals ens servim d'altres òrgans del cos.

Que la vida sigui o no un frau, dependrà molt del que cadascú li demani i al que aspiri.

I no diguem que l'horitzó de la mort és prova suficient del fracàs del viure: quan acabi la representació (comèdia, tragèdia, drama o espantall) a ningú li preocuparà gran cosa esbrinar si la seva vida va ser o no un fracàs.

Per als indiferents, a qui la naturalesa no ofereix més que una imatge desaborida i gèlida, la vida és, tot i si els omple de favors, una suma d'ocasions desaprofitades.

Si de veritat comprenguéssim el sentit de la vida, potser entendríem que res te principi ni fi i no ens engoixariem.

Lluitar pel que un creu sense voler demostrar res a nungú, conservar la calma, en fi tenir el coratge d'elegir el nostre destí.

Soc afortunada, tinc a la meva avia que té 101 anys i amb tot l'esme, i més que això jo diria que és un pou de saviesa.
Ara pobreta esta a l'hospital recuperant-se de una lesió a l'esquena, i mentre li faig companyia em venen a la memòria algunes reflexions que sempre em fa durant les nostres converses i que tenen a veure amb la contradicció humana.
Ella sempre diu que anem al revés, quan som petits volem ser grans i quan ja ho som enyorem la infància perduda.
Diu que perdem la salut per fer diners i després perdem els diners per tenir salut. 
Diu que estem ansiosos pensant en el demà i descuidem el dia a dia, i d'aquesta menera no vivim ni l'avui ni el demà.
Diu que no val més qui més té, sino qui menys necessita.
Diu que vivim com si no ens haguéssim de morir, i ens morim com si no haguèssim viscut.

.... i té raó.

De vegades allò que anomenem "experiència" no és més que la suma dels nostres fracassos, i mirem endavant amb la por de qui a comès massa errades a la vida i no tenim el valor de fer el següent pas.

Mentre la solitud obligada és per a gairebé tots una maledicció, la solitud lliurement triada és un bàlsam que, lamentablement, trobem inaccesible la major part del temps.
Una estona tots sols amb nosaltres mateixos no és sempre facil de trobari, si mai ens donem el temps, seguirem ignorant moltes coses que ens concerneixenn directament.

 

Els escrits que penjo aquí al bloc provenen d’una llibreta on he anat apuntant als meus pensaments i reflexions des de fa mes o menys un deu anys, i la majoria provenen d’un temps en que m’estava recuperant d’una malaltia.

Però avui he volgut provar una cosa diferent.

Amb la ment en blanc, m’he assegut davant l’ordinador a veure que passava pel meu cap, així en directe, sense passar per la meva llibreta.

Estic concentrada, tot sembla normal al meu voltant, però mentre escric moren milers de persones i també tantes altres acaben de veure, per primera vegada la llum del món.

Milers de famílies han començat a plorar la mort d’algú o a riure amb l’arribada d’un fill, net, germà,...

Penso, sento aquestes pèrdues i aquestes trobades, aquests somriures i aquestes llàgrimes.

Quantes persones deixen aquest món, sols, sense ningú se n’adoni del que passa?

Quantes criatures naixeran d’amagat i les abandonaran?

La gent i pensem molt poc amb la mort. Ens passem la vida preocupats per ximpleries absurdes, deixant de banda moments importants.

No ens arrisquem perquè tenim por.

Protestem però ens acovardim a l’hora d’actuar.

Volem que tot canviï però ens neguem a canviar.

Els indis arapahoe tenen una dita: “Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per deixar aquet món”

Més tard o més d’hora ens morirem. Només qui ho accepta està preparat per a la vida.

(No ha anat pas tan malament això d’escriure en directe, oi?)

He viscut moments en els que la bellesa d'una flor em justificava la idea d'un objectiu universal, de la mateixa manera que un petit núvol ha meravellat la meva visió fosca de les coses.

Pot ser és aquesta la raó per la qual a vegades em sento bocabadada fins al punt de voler oblidar-ho tot.

Penso que aquest és el millor llegat que ens va deixar, 

el seu exemple de lluita, constància i valor.

Hi ha un únic lloc on l’ahir i l’avui es troben,

es reconeixen i s’abracen,

i aquest lloc és l’endemà.

Em pregunto perquè el sofriment només atabala a uns.
Existeix alguna raó a aquesta selecció, que entre els individus normals, aïlla una categoria d’elegits destinats als suplicis més horribles?
Algunes religions afirmen que el sofriment és el mitjà que usa la Divinitat per a provar-nos, o per a fer-nos expiar un pecat o l'absència de fe.
Aquesta concepció pot ser valida para un creient, però no per a qui veu com el sofriment castiga indiferentment tant als purs com als impurs.
Res pot justificar el sofriment, i voler fonamentar-lo en una jerarquia dels valors és estrictament impossible, suposant que una jerarquia semblant pogués existir!!!

 

 

 

 

 

La nueva justicia y la palabra del EZLN

SEMINARIO INTERNACIONAL DE REFLEXIÓN Y ANÁLISIS

La nueva justicia y la palabra del EZLN. Bárbara Zamora En el marco jurídico nacional y en la legislación internacional, se han establecido derechos para todos los seres humanos entre los cuales está el derecho a la justicia; justicia que debe ser impartida por tribunales independientes cuyas resoluciones deben emitirse de manera pronta, completa, imparcial y gratuita por jueces independientes e imparciales.
Este derecho a la justicia se encuentra establecido en el artículo 17 de la Constitución Política de los Estados Unidos Mexicanos; el artículo 10 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos; el artículo 14.1 del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos; el artículo XVIII de la Declaración Americana sobre Derechos y Deberes del hombre; el artículo 8.1 de la Convención Americana sobre Derechos Humanos.
A pesar de lo que ordenan estas legislaciones tanto nacionales como internacionales, lo que ocurre en la realidad es algo totalmente diferente y no tiene nada que ver con el ideal de justicia que señalan estos instrumentos jurídicos.
El problema esencial es que la justicia ya no está dirigida a restablecer la armonía, quizá porque en nuestra época ya no tenemos una idea de lo que significa el Orden y la Armonía.
La justicia y su aplicación están íntimamente ligadas a la noción de delito. De aquello que los hombres consideran un delito, podemos hacernos una idea de lo que es la justicia para un grupo de hombres o para una sociedad.
Es evidente que hoy ya no se legisla para tratar de mantener el orden del mundo, el difícil equilibrio que rige todas las cosas, sino para restablecer o proteger los intereses y los valores que han pactado un grupo de hombres o una sociedad.
Cuando un delito es abolido significa que esa sociedad ya no reconoce en él una transgresión a sus valores o a los fundamentos que tejen sus estructuras, sus instituciones o sus intereses. Si un delito es abolido significa que ya no atenta contra el equilibrio de la sociedad, pues ese equilibrio se ha desplazado hacia otros lugares.
Por ejemplo, se suprimen delitos como el adulterio y la difamación; en cambio se tipifica como conducta delictiva el reclamo de un derecho calificándola como terrorismo, creando estados de excepción donde todos los derechos y libertades están limitados, condicionados o anulados por la violencia de las fuerzas militares y policiales.
La gran similitud de la reforma constitucional penal mexicana con la ley antiterrorista española y la ley patriótica de Estados Unidos, nos demuestra que las leyes se globalizan y obedecen a los intereses de los gobiernos.
Es por ello que ya no reconocemos a las instituciones judiciales de nuestro país o del mundo, porque ya no nos reconocemos en el orden que nos proponen, en los hilos que tejen la comunidad de la que pretenden hacernos parte. Esa justicia es ilegitima porque el tipo de universo que protege no es el que nosotros hemos imaginado, ni el que nosotros hemos pactado.
La justicia es impuesta y aplicada por aquellos que tienen el poder, es el reflejo del mundo tal y como ellos lo conciben. Esta es la razón por la que una gran mayoría de la población, la más pobre, siempre se ha sentido excluida o atacada por esa justicia, pues en el orden del mundo que ésta trata de proteger, ellos están ausentes, o son considerados como enemigos. Las penas y los castigos están destinados a conservar una estructura social; son un procedimiento, un mecanismo político, para mantener el orden impuesto desde el poder.
En suma, en los tribunales no se administra justicia, solo se aplican las leyes y además se hace de manera discrecional y con criterios políticos. Ejemplos de ellos tenemos muchos: los mineros de Pasta de Conchos, los colonos de Lomas del Poleo, los presos de Atenco, los muertos y los presos de Oaxaca, los mineros de Cananea, los electricistas del SME, los niños quemados en la guardería de Sonora, las familias asesinadas por los militares en los retenes, los ejidatarios de San Pedro Tultepec, los comuneros de San Miguel Xoltepec, la comunidad de Santa Cruz Atizapán, la comunidad de San Agustín, el ejido Playa Limón. los comuneros de Ocotepec.
Esta comunidad de Ocotepec, hizo valer su derecho a elegir sus autoridades internas como es el comisariado de bienes comunales mediante usos y costumbres, como lo había venido haciendo siempre; sin embargo, con una resolución ignominiosa y cantinflesca, la Suprema Corte de Justicia de la Nación, determinó que esta actividad, es decir la de elegir a su comisariado “no puede formar parte del ejercicio de libre determinación de las comunidades indígenas, ya que en caso de realizar tales actividades las comunidades indígenas, se correría el riesgo de quebrantar la unidad nacional”
Por todas estas razones es que ahora debemos hablar de una nueva justicia y primero tenemos que interrogarnos sobre la experiencia política que debe sustentarla ¿Qué es una experiencia política? Es la experiencia del vínculo entre los hombres, un vínculo que crea una comunidad entre ellos. La dimensión y la profundidad política de una sociedad están íntimamente relacionadas con el tipo de vínculo que han establecido los hombres que la conforman.
Hay que preguntarnos, ¿cuál es el vínculo que hoy nos une como sociedad? ¿cuál es la expresión de nuestra experiencia política? Probablemente no existe. No son sin duda, las elecciones. No son las leyes que hoy rigen al país. No es, como quieren hacernos creer, el combate a la delincuencia organizada o al terrorismo. El vínculo que había ente nosotros se ha roto y, al romperse, se anuló toda posibilidad de justicia.
Después de la Revolución mexicana, nuestro vínculo fue la Constitución de 1917. Es decir, nuestra experiencia política y, con ello, nuestra experiencia de la justicia, estaba fundada en este libro, en la palabra. Hoy esa Constitución ya no existe. Y aún, si existiera. Ya no sería lo suficientemente fuerte para renovar los vínculos que se han roto entre nosotros.
En el caos que hoy se ha instaurado, debemos imaginar nuevos vínculos entre nosotros. Tal vez necesitamos algo más que una revolución, porque una revolución solo sirve para derrocar temporalmente a una persona o a un gobierno.
Pero nuestra revolución debe servir para forjar una nueva armonía, para imaginar y construir los vínculos políticos sobre los que se tejerá la nueva sociedad que nazca de ella.
Una revolución cuyo único objetivo sea derrotar al poder en turno, forjará una experiencia política basada en la persecución, en la sangre y en el terror. Y ese será el tipo de relación que establecerán los hombres nacidos de ese movimiento político extremo.
Un universo en fragmentos, como el nuestro, es decir un universo donde la experiencia política entre los individuos de una comunidad se ha roto, es un lugar donde la relación entre el hombre y su lengua también se ha hecho pedazos. Por que la justicia es el cuidado de ese vínculo ligerísimo que une todas las cosas del universo, y que ante todo- une las palabras, los actos y los hombres.
¿Qué es una nueva justicia? Quizá no deberíamos buscar una nueva justicia, sino la reparación de los vínculos que la justicia se encargaba de proteger y de mantener unidos.
Ahora nos enfrentamos a una doble tarea. Crear un nuevo vínculo entre nosotros –una experiencia política de otro orden- y crear una nueva forma de protegerla.
No podemos imaginar la forma de proteger el vínculo que nos teje a nosotros como comunidad o como país, es decir, no podemos imaginar una nueva justicia, si antes no hemos forjado un nuevo vínculo.
El sueño de una nueva justicia se sostiene sobre la fe en ese sueño. Si no es un sueño colectivo, si no es un sueño que penetre los párpados de todos, el despertar seguirá siendo sangriento. Porque ¿cómo proteger un sueño que no compartimos? Habrá que soñar una justicia que no pase por los castigos físicos, ni por las prisiones, ni por la pena de muerte, ni por la confinación en centros de higiene pública, ni por la condena de los instintos o de los deseos.
Sin embargo, tal vez, un nuevo vínculo ha nacido entre nosotros y ese vínculo –que une a personas que hablan distintas lenguas, de diversos países, de culturas diferentes, personas que aparentemente nada comparte- es la palabra del Ejército Zapatista de Liberación Nacional. Una palabra que no destruye, sino que a su paso va curando todas las heridas del mundo, recogiendo cada fragmento hasta reparar –con esa nueva violencia- todos los vínculos que el hombre ha olvidado o ha destruido.
Seguir llenando el lenguaje de lamentos es destruir el delicado vínculo que ahora nos convoca y que, quizá, nos une.
Como ha hecho el EZLN, como hacen los verdaderos poetas, nosotros tenemos que transformarnos en palabras, y así, como en los altos poemas, combatir alegremente. Y también imaginar una nueva violencia, una violencia que cuide de la vida, para que nuestro sueño no se evapore en medio de una noche de sangre.

Ojalà siguem agraïts pels bons temps i mars afables,

i en temps de tempesta tenir el coratge
i la paciència que caracteritza a tot bon navegant;
i, sobretot, tant de bo tinguem l'encoratjadora
esperança de joioses trobades,
quan el nostre vaixell finalment llenci l’àncora
a l'aigua quieta de l'eterna badia.