Amistat - Enemistat

S’ha escrit molt sobre l'amistat. De tots els afectes humans és, segurament, el que més, o un dels que més atenció ha merescut.

I a mi, que amb el temps he anat perdent tot interès en la impressió, favorable o desfavorable, que pugui causar, o en el que d’encertat o extravagant tingui a bé trobar qualsevol en el que dic, no tinc el menor inconvenient a afirmar que el que sobre el particular s'ha escrit m'ha semblat sempre ingenu; i afegiré també que, no poques vegades, m'ha sonat a buit, com si més que un edifici real estigués tocant un decorat de cartró pedra, o com si més que un discurs sincer estigués assistint a una lliçó de retòrica, dictada amb veu falsa, i que, pel mateix, no m'acabo de creure.

Crec que l'assumpte aquest de l'amistat ha estat fins a tal punt magnificat i pintat amb tan bells i heroics colors, que ha acabat per il·luminar un pur mite del que s'acaben dient mil coses grotesques i ridícules, però de les quals està molt mal vist dubtar, i fins i tot podria pensar-se que fer-ho et delata com un ànima rància i d'escàs pes moral. És una cosa sobre el que cadascú pot pensar el que estimi oportú: jo no tinc la menor intenció d’alliçonar a ningú i menys de convèncer.

Però, abans de res, entenguem-nos. Jo no nego que entre dos individus –o més, és clar– pugui donar-se una comunitat d'interessos, gustos o pensaments que acabin per unir-los entre si. Ni nego que com a conseqüència d'això pugui sorgir entre ells un corrent de simpatia mútua que comporti un suport mutu i una mútua col·laboració. Convenim que això és l'amistat? Doncs llavors no hi ha més que parlar. El que nego és l'amistat tal com la retraten alguns; perquè sembla que, a la vista de com parlen d'ella, podria tractar-se d’una mena de sentiment exclusiu en el qual no té cabuda més que una sola i única persona.

L'amistat és enemiga, per la seva pròpia naturalesa, de l'exclusivitat i d'aquesta espècie de fixació obsessiva en una única persona, tal com fa l'efecte que l'entenen alguns, que acaben per dibuixar un perfil del que és un amic que té un no sé què de morbós; sempre, per descomptat, que estiguem parlant d'amistat, i no d'alguna cosa diferent; perquè si l'amistat és, en efecte, tal com jo la concebo, un sentiment plural, el seu caràcter exclusiu la converteix en una altra cosa diferent.


L'amistat –crec jo- no és més que un corrent de simpatia mútua que s'estableix entre dues, i generalment més individus, nascuda, amb tota seguretat, d'una sèrie d'interessos comuns i gustos similars. Però més enllà d'això, no és necessari un acord absolut, i de vegades ni tan sols relatiu, en molts assumptes. Ni això és possible sempre ni resultaria tampoc desitjable, perquè amb freqüència l'amic més estimable és aquell que t'obliga a detenir-te un moment i a mirar les coses des d'una altra perspectiva. Si algú es mostrés en tota ocasió d'acord amb mi, puc assegurar que ni ho creuria ni em fiaria.

Deixem, doncs, l'assumpte en un sentiment suau i moderat que ens lliga a una sèrie d'individus, no molts, per descomptat, però tampoc un només, i que brolla de causes diverses: una comunitat d'interessos, tal vegada; de gustos o d'idees, encara que no necessàriament, perquè és perfectament concebible una bona amistat entre individus que estiguin plenament d'acord en poques coses, i em sembla que una relació d'aquestes característiques resulta més estimulant i dotada d'un major interès que veure un altre assentir permanentment amb el cap, com si t'estiguessis contemplant a tu mateix en un mirall, com si fos això que a alguns els agrada tant: el teu doble, el teu un altre jo.


Convé no ser ingenu en res i menys en aquells assumptes en els quals una confiança o un lliurament excessives acabin per deixar-nos amb el cul a l'aire. Un cert escepticisme és sempre cosa sana, i ho és també  en l'àmbit dels afectes i els sentiments. Només quan ens trobem preparats pel pitjor res dolent ens sorprendrà massa: ni els revessos de la fortuna ni la traïció d'aquell a qui consideràvem amic.

I és que els amics es trien. No triem als nostres parents ni tampoc de qui ens enamorem, però sí decidim qui seran els nostres amics. I la pregunta és. per què? Què ens determina a atorgar la nostra amistat a aquest i no a aquell? Qualssevol que siguin les raons que apuntem i les condicions que establim sobre aquest tema, sempre subsistirà la qüestió de per què no ens fem amics d'uns altres que les compleixen igualment. Quina és l'arrel d'aquesta simpatia en la qual fem consistir bàsicament l'amistat? A més, per què se suposa que ens trobem lligats als nostres amics per una xarxa d'obligacions que de cap manera es tenen amb aquells que no ho són? No veig que es pugui respondre aquests interrogants més que de la següent manera: ens fem amics d'algú que ens reporta algun benefici; algú el tracte del qual ens agrada o ens resulta útil, en el sentit que sigui, o tal vegada ambdues coses.

Però si és molt el que s'ha dit de l'amistat, menys, em sembla a mi, és el que s'ha parlat dels enemics, assumpte no menys important que l'altre. Si cap la possibilitat que algú passi la seva existència sencera sense haver conegut la veritable amistat, no es probable que l'enemistat no es creui en el seu camí. Que algú arribi a tenir bons amics, depèn, sens dubte, tant de la seva disposició i esforç com de la bona sort: l'enemistat, en canvi, és donada, sense que hàgim de fer cap esforç per aconseguir-la i encara sense haver fet absolutament res ni donat el menor motiu per topar-la.



És cert que tothom desitja tenir amics, però qui és capaç de viure sense tenir-los no és una bèstia salvatge, sinó algú que en si mateix troba suficient companyia i consol; i, al contrari, qui és incapaç de viure sense ells té més de cadell, salvatge o humà, que d'home

Es comprendrà que és tasca inútil, per inacabable, esbossar un catàleg de les raons que poden fer que la malvolença d'un altre faci diana en nosaltres; i és que si és factible creure que molts no trobin en tu motiu algun per apreciar-te, pots tenir la completa seguretat que d'altres en trobaran immediatament cent per avorrir-te. I quan tal fet s'ha produït, quan l’enemistat mateixa ha brollat, és igual el que facis: si et presentes de corbata, la mirada que et dirigeix significa: «On pensarà aquest que va?»; si amb uns pantalons gastats: «No li arribarà el sou per comprar uns pantalons com Déu mana?». Si parles amb un llenguatge refinat, els seus ulls diran: «Serà pedant!», i si en termes col·loquials o amb alguna concessió a la broma i l'humor: «I damunt es creu simpàtic». No hi ha res a fer: la maldat de l'ésser humà és gairebé tan gran com la seva estupidesa.

L'enemistat dura tant com l'enemic. Podem albergar algun dubte sobre la fidelitat i constància de qui ens estima, siguin els nostres amors, siguin els nostres amics: cap, en canvi, en quan als nostres enemics es refereix. Ens trairà l'amant o l'amic, però l'enemic, mai, perquè mai deixarà de ser-ho: qui ens avorreix ens avorreix completament i per sempre. És efímer l'amor i fràgil l'amistat: l'enemistat, per contra, és roca ferma o planta –aquesta sí– que aguanta sequeres i encara huracans.

D'altra banda, si probablement és cert que,  per força hem de viure o amb amics o amb enemics (i per fer-ho amb els segons no fa falta que ens esforcem massa), no estic tan segura que  un sigui definit pels amics que té. Crec que no és menys cert que amb freqüència diuen més de nosaltres, i fins i tot a favor de nosaltres, els nostres enemics (no pel que diuen, entengui's, sinó per qui són) que els nostres amics. I és que resulta sens dubte cert que hi ha antipaties que ens honren, perquè és indubtable que és preuada l'enemistat d'alguns.

Penso jo.

¿Qué mengem?

Cada dia ens portem a la boca desenes d'aliments. Confiem en marques com Kraft, Coca-cola, Nestlé, Danone, etc... Pensem que els nous aliments funcionals, als quals se'ls atribueix qualitats terapèutiques, com a ous enriquits amb àcids grassos “omega 3”, llet i iogurts fermentats amb cultius probióticos i cereals amb àcid fólic ens permetran viure més i millor. Però hi ha un costat fosc d'allò que mengem.

L'ús de colorants, edulcorants, emulsionants i “saborizants” és una pràctica habitual a l'hora de processar els aliments que consumim. A través de la ingesta de menjar, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d'additius, fet que genera creixents dosis d'intolerància i al·lèrgies als mateixos. L'ingredient artificial que més problemes genera és la sacarina, el més estès de tots, juntament amb la cola i la cafeïna.

Segons una investigació realitzada a la Universitat de Southampton, la barreja de colorants artificials alimentiaris amb el benzoat de sodi, un conservant utilitzat en gelats i rebosteria, produiria un augment de la hiperactivitat en nens. La solució passa per substituir els colorants artificials per altres naturals, no obstant això "per a la indústria, el cost dels colorants naturals és molt més elevat que el dels sintètics". Una vegada més els interessos econòmics prevalen per damunt les necessitats i el benestar de les persones.

I és que unes poques empreses monopolitzen cadascun dels trams de la cadena agroalimentària, des de les llavors, passant pels fertilitzants fins a la distribució dels aliments. La distància entre el camperol i el consumidor s'ha anat allargant en els últims anys, amb la conseqüent pèrdua d'autonomia per part del productor i la creixent mercantilització del menjar. Unes poques empreses acaben determinant allò que mengem: què, com, quan i on s'elaboren els aliments i quin preu es paga pels mateixos tant en l'origen, al camperol, com en destinació, en el supermercat.

El dret a decidir en les polítiques agrícoles i alimentàries no està avui garantit. Cal reivindicar el dret dels pobles a la sobirania alimentària, l'accés de la pagesia a l'aigua, a la terra i a les llavors, a poder escollir aliments lliures de transgènics. Només així la nostra seguretat alimentària serà una realitat.

Ironia

Quan el món sencer s'ha esfondrat davant nosaltres, nosaltres també ens esfondrem irremeiablement.

La finalitat de la ironia anul·la tots els continguts de la vida. No la ironia elegant, intel·ligent i subtil que procedeix d'un sentiment de superioritat o d'orgull fàcil ( aquesta ironia que alguns utilitzen per manifestar ostensiblement la distància que els separa del món), sinó la ironia amarga de la desesperació.

Penso doncs que la única ironia digna d'aquest nom és la que substitueix a una llàgrima o a un espasme, per no dir a un riure sarcàstic i criminal.

La ironia d'els qui han patit no té res a veure amb la ironia fàcil dels aficionats. La primera mostra una incapacitat per participar innocentment en l'existència deguda a una perduda definitiva dels valors vitals; els aficionats, per la seva banda no pateixen aquesta impossibilitat, atès que ignoren el sentiment que produeix aquesta pèrdua.

Penso que la ironia reflecteix una crispació interior, una manca d'amor, una absència de comunió i de comprensió humanes; equival a un menyspreu dissimulat. La ironia menysprea el gest ingenu i espontani, ja que se situa mes enllà de la innocència i de l'irracional. Conté no obstant això una forta dosi d'enveja pels ingenus.

Incapaç de manifestar la seva admiració per la senzillesa a causa d'un orgull desmesurat, la ironia menysprea, enveja i enverina. Per aquest motiu la ironia tràgica de l'agonia em sembla molt mes autèntica que una ironia escèptica. Resulta significatiu que la ironia practicada amb un mateix solament adopti la forma tràgica de la ironia. Crec que aquesta és una classe de ironia que no s'aconsegueix mitjançant somriures: únicament amb sospirs, encara que siguin totalment reprimits.

L'acte de la ironia és, en efecte, una expressió de la desesperació: havent perdut aquest món, ens perdem a nosaltres mateixos. Una riallada sinistra acompanya llavors cadascun dels nostres gestos; sobre les ruïnes dels somriures dolços i afectuoses de la ingenuïtat s'eleva el somriure de l’agonia, mes crispada que la de les màscares primitives i més solemne que la dels rostres egipcis.

Odi

L'odi, en efecte, és dolent; dolent si més no per a qui ho experimenta.

Entenc jo que existeixen ofenses o danys que tenen el suficient calat com perquè no sigui possible respondre a elles amb indiferència, però, si bé es pensa, la majoria dels perjudicis que ens ocasionen no mereixen ocupar-nos més temps de l'estrictament necessari per a respondre’ls menyspreant-los i menyspreant a qui ens ha ofès.

No parlo d'oblit ni de perdó: dic només que no poques vegades es troba en les nostres mans l'aconseguir que qui ha volgut danyar-nos no assoleixi fer-lo, i se'ns mostri, per contra, com un ésser del tot insignificant i en absolut mereixedor de la nostra atenció.

Però és veritat que quan un odi té una intensitat desproporcionada a la causa que ho ha provocat, no fa sinó rebaixar-nos front aquell a qui vàrem odiar.

Tal vegada ens varem revelar abans en els nostres odis que en els nostres amors, i per ventura aquells millor que aquests posen en relleu el gran o minvat de la talla de la nostra personalitat.

Política??

La pràctica actual política es troba en aquest estat que Plató descriu meravellosament bé en el Llibre VI de "La República".

En efecte, la nostra política s'ha convertit en un joc d'ombres en les quals la demagògia campa a pler com les tropes victorioses al territori enemic. Els nostres "demagogs" s'han encastellat a aquesta suposada "Idea de Bé" que ells creuen tenir, a aquest món fosc i embadalit en els quals les opinions, manifestacions i desitjos del poble, no són tingudes en compte.

Certament, ni tan sols és possible afirmar, en defecte d'això, que han sortit de la caverna per conèixer el bé. S'han quedat en aquest món d'imatges i representacions equívoques i hipòcrites amb les quals manegen la destinació de qualsevol poble. Queda lluny, doncs, la volta cap a l'interès del ciutadà del carrer. El polític actual no viu per al poble, sinó que és el poble el que viu per a ell, per a l'interès del partit al que representa. I no solament parlo d'un grup concret, sinó de tots en general.

Consegüentment, el ben comú s'ha perdut a causa de totes aquestes visions contradictòries que lluiten per les engrunes d'un poder decadent manifestat en interessos particulars i utilitaristes. Aquí queda la idea platònica de "obligar als millors homes a tornar-se cap a la ciència que abans hem reconegut", de mostrar què és el que poden i no poden fer, per on han de passar les seves accions polítiques.

El polític ha de tornar-se cap al poble i realitzar la seva tasca pel bé i millora del poble, i mai sense el poble. El poble ja no s'acontenta amb "pa" i "circ", el poble vol que se l’escolti, i és el poble qui ha triat als seus representants, però això no és obstacle perquè els polítics justifiquin accions no reconegudes per aquells que en el seu moment els van votar.

Si cal atemptar contra l'opulència de les seves vides i contra uns drets que ningú en cap moment els ha reconegut, així haurà de ser. Però no els "podem permetre el que ara els permetem".

Crec jo.

La felicitat ...

Es diu que la felicitat és el que ocasiona un estat anímic de plena satisfacció, és a dir, tot aquell sentiment agradable que ens proporciona satisfacció i absència de qualsevol sofriment. També es diu que és un dels termes més importants de la filosofia , ja que buscar-la o trobar-la sol ser l'objectiu principal de tot ésser humà.

Benjamin Franklin (1706-1790), polític i científic nord-americà, va dir: "La felicitat humana , generalment, no s'aconsegueix amb grans cops de sort, que poden passar poques vegades, si no amb petites coses que passen tots els dies".

Amb aquesta frase estic totalment d'acord, perquè el que ens aporta felicitat no té perquè ser tot el que aconseguim amb sort i que passa poques vegades en la nostra vida, sinó tot allò que per petit que sigui i per poca importància que ens pugui donar vagi succeint dia darrere de dia.

Però , també penso que perquè la felicitat existeixi i per ser realment feliç, has de compartir aquesta felicitat amb algú més, sinó de que serveix ser feliç si no pots compartir-ho amb ningú i només pots guardar-la t per a tu mateix?

Sobre aquest tema o sentiment, hi ha hagut molts tòpics, però jo penso que les persones que realment t'estimen i t’envolten, que estan pel bé i pel dolent, que t'animen quan et fa falta i que t'ensenyen els errors, són les que veritablement et fan feliç.

Totes aquelles persones que són, o que es creuen felices, és perquè són capaces de controlar el temps, la percepció de quant passen les coses. Fàcilment somriuen i, difícilment s'enfaden, veuen les coses positives de la vida, i potser, per ser realment feliç el que cal fer és riure quan puguis i plorar quan ho necessitis, i aprofitar i viure les coses d'aquesta vida amb tranquil·litat i alegria.

Per a ser feliç, el millor moment és ser-ho ara, si no, quan? No hem d'esperar al fet que la felicitat vingui a nosaltres, sinó que hem de ser nosaltres els que la busquem i la podem troba, i com més aviat millor, perquè mai sabrem el que ens pot passar al dia següent. I si morts demà, de que haurà servit viure, si no hauràs trobat la veritable felicitat i no hauràs pogut gaudir d'ella?

La felicitat no és alguna cosa que la mereixem, sinó que, simplement, apareix.

Quan les coses i la vida ens van bé és un regal inesperat , però també hem de pensar que la felicitat no té per què durar sempre...

Actuar en conciència.

Mirant cap a enrere amb l'òptica de la història, crec que tos entenem el molt que devem als que es van atrevir a actuar segons la seva consciència, disposats a pagar el preu que s'exigeix quan aquesta s'oposa als interessos dominants. 

 

Es dirà que l'exemplaritat està en els llibres de moral o d'història, però resulta insuportable quan es detecta al nostre voltant en qüestions trivials de la vida diària. 

Qui aguantaria a gents tan pretensioses que, apel·lant a principis abstractes de justícia o d'homenia de bé, anteposen la seva consciència al profit del grup social al que pertanyen. El professor que no vota al candidat que imposa el departament, o que no està disposat a fer prevaler les recomanacions que vénen de dalt; l'afiliat que protesta pels excessos del seu partit, al que se li aïlla com a un empestat, encara que anys després tots comparteixin les seves crítiques i ningú s'acordi del que les va denunciar primer; el columnista que marca distància amb la línia del seu periòdic; el jutge que des d'una idea infrangible de la justícia s'enfronta a l'Estat i després a l'esperit de cos dels seus col·legues, són exemples que hem viscut d'a prop i que, lluny d'aixecar la nostra admiració, tendim a interpretar de manera tan mesquina com malèvola.

Salten espurnes quan la consciència individual ensopega amb els usos i normes dels grups en qüestió, i es produeix una inevitable explosió si ens obstinem a seguir els imperatius que dicti la consciència.

Amb les institucions democràtiques ens protegim bastant bé del poder arbitrari de l'Estat, però ens trobem per complet a la intempèrie davant la pressió social que ens imposen opinions i comportaments dels quals dissentim. Tant és així que, estem molt millor protegits contra el despotisme polític que contra el social, ja que no només manquem d'instruments jurídics de defensa, sinó que fins i tot molts ni tan sols els troben a faltar.

A hores d'ara no hi ha cap dubte que el poder social amb major capacitat de minvar la llibertat individual es troba en l'àmbit econòmic, en les grans societats que controlen la producció i distribució de béns i opinions.

El veritable perill consisteix en què el ciutadà quedi per complet absorbit pel consumidor. Consumim mercaderies de tota classe, però també imatges, idees, opinions, un nou camp que ha saltat al mercat amb la revolució de les comunicacions, concentrant les millors expectatives de guany, alhora que les de major incidència social.

Crec que en aquesta apel·lació a la dignitat trobem gents de molt diferent pelatge (també querellants, ressentits o senzillament imbècils) que produeixen sense parar conflictes innecessaris, però penso que una societat no pot avançar sense l'embranzida que prové d'aquests individus que, sovint nedant contra corrent, se senten impel·lits a fer el que creuen necessari. 

Cal mantenir un gran esperança mentre en cadascun dels àmbits socials (la política, l'administració, el món empresarial, la investigació, l'ensenyament) no faltin uns quants individus, fidels a l'alta idea que es fan de si mateixos, que els obliga a un comportament estricte, sense que consideracions personals o interessos del cos o grup social al que pertanyen influeixin en les seves determinacions.

El preu que hauran de pagar? Això és un altre tema. 

Decepció

Ens deceben les coses o ens deceben els altres.

La decepció és sempre causada per alguna cosa o per algú. 

Ens decep, en definitiva, la realitat: el que alguna cosa no hagi esdevingut conforme a les nostres expectatives o el que algú hagi tingut un comportament diferent al que esperàvem.

Però no tota decepció neix d'una esperança frustrada: de vegades ho fa també d'una esperança plenament satisfeta, d'una espera que, per fi, s'ha realitzat, però el resultat de la qual, arribada la seva consumació, es troba molt allunyat de les que havien estat les nostres expectatives referent a això. 

Des d'aquesta òptica, la decepció pot adoptar ara la forma de molèstia o fastig, de desencantament ,si es vol, perquè allò que esperàvem manca de l'encant i la màgia que havíem suposat.

Un, en conseqüència, no només es decep pel que no va ser, o va anar de manera diferent a l'esperat, sinó igualment pel que ha estat com es desitjava que fos, però que, malgrat això, ha resultat insuficient: ho hem anhelat, i, ara que ho tenim,  descobrim que no mereixia la pena tenir-lo, que tant anhel i tanta espera, s'ha resolt, per fi, en no-res o... qui sap si en alguna cosa pitjor.

Però jo crec que en aquest cas, el que en rigor ha succeït una vegada més és que la desesperança consumada s'ha resolt en decepció.

En qualsevol cas, no és mal consell aquella vella dita oriental, segons la qual cal tenir molta cura amb el que es demana, no vagi a succeir que ens sigui concedit.

"Perquè sóc la primera i l'última, 
jo sóc la venerada i la menyspreada, 
jo sóc la prostituta i la santa, 
jo sóc l'esposa i la verge, j
o sóc la mare i la filla, 
jo sóc els braços de la meva mare, 
jo sóc l'estèril i nombrosos són els meus fills, 
jo sóc la bé casada i la soltera, 
jo sóc la qual dóna a llum i la qual mai procrear, 
jo sóc el consol dels dolors del part, 
jo sóc l'esposa i l'espòs, 
i va anar el meu home qui em creo, 
jo sóc la mare del meu pare, 
sóc la germana del meu marit, 
ell és el meu fill rebutjat . 
Respecteu-me sempre , perquè jo sóc l'escandalosa i la magnífica . 

Himne a Isis , segles IIIo IV ( ? ) descobert en Nag Hammadi

Aquesta decisió, és el que realment vols?

 

Si estàs en aquest moment a la cruïlla d'una decisió important en la teva vida, et convido que pensis un moment en el títol d'aquest escrit.

La decisió que prendràs; representa el que realment vols per a tu? És el reflex dels teus valors, del que ets com a persona, de com estàs en el teu moment històric?

Estàs convençut que aquesta decisió t'aproparà a la teva meta? 

Ets conscient de les possibles conseqüències i estàs disposat a acceptar-les? 

Curiosament, en el procés de prendre una decisió moltes vegades considerem infinitat de factors i perdem de vista el més important en prendre una decisió; nosaltres mateixos. 

Mai no et sentiràs feliç si al final les teves decisions no reflecteixen les teves aspiracions, els teus anhels i els teus desigs.

Un breu repàs cap al nostre passat i ens adonarem de decisions "per complaure", "per pena", "per no quedar malament," "per imitació", "per no contrariar algú", "per la família", que en innombrables ocasions hem pres, etc. etc. Per al final portar conseqüències no desitjades. 

Per això, procura que les teves decisions estiguin en sintonia amb teu propi ser. 

Tens el dret de decidir basat en els teus principis, els teus interessos i la teva visió del món. 

I recorda, sempre hi haurà algú que no estigui d'acord amb tu. Però, no et preocupis. Aquest també és el seu dret.

Els corruptes

Corruptes hi ha en el món. Se'ls troba en un lloc i en un altre i pertanyen a totes les èpoques. 

No hi ha excepcions de països, ni de ciutats. Tampoc s'exceptuen les esglésies ni les religions.

Ells estan aquí i allà, arriben sense ser convidats. 

Existeixen corruptes que parlen dels altres com si l'honra aliena valgués poc; corruptes pusil·lànimes que es vicien per una amenaça; corruptes menys covards però més vius que es venen per qualsevol amenaça.

Corruptes que corrompen a uns altres comprant-los la consciència; corruptes venedors de la seva pròpia consciència i altres a qui ni consciència els queda. Corruptes de doble cara i punyalada drapaire; corruptes de somriure ingenu però fals; corruptes que roben sense ruboritzar-se i maten sense alterar-se. Corruptes que no et miren als ulls de por de que els sorprenguis; corruptes que t'encoratgen a continuar mentre omplen d'obstacles el teu camí. 

Hi ha corruptes de doble moral i corrupte sense moral; existeixen els que pequen sense tremolar i els que tremolen al pecar.

N’hi ha de coll blanc i vestit polit; i els que saben molt i els que no saben res. Hi ha corruptes que invoquen l'amor a la pàtria i qui venen a la pàtria. Existeixen els que fan la guerra mentre lluiten per la pau i qui viuen en pau gràcies a la guerra. 

Hi ha corruptes de ment clara i actuar fosc. Els de les accions dubtoses i els del passat incert. 

Corruptes que saben fer el bé i no ho fan. 

Corruptes que aparenten ajudar-te mentre negocien la teva condemna. Corruptes que ofrenen en l'església per si és cert el de l'infern i donen almoines als pobres per si és cert el del cel. 

Corruptes que es van corrompre perquè no havia més remei i altres que incorren en el mal perquè va ser l'única cosa que van aprendre.

Corruptes hi ha dels quals subornen i també els quals es deixen subornar. Corruptes els quals prediquen en el temple el missatge del Salvador i els quals mai van al temple encara que necessitin la salvació. 

Corruptes que es fiquen al llit amb la dona de l’altre i corruptes que es fiquen al llit amb qualsevol encara que no sigui una dona. 

Corruptes les quals sedueixen a l'home de l’altra i treuen al pare de la seva llar. 

Corruptes que van d'un costat a un altre sembrant la zitzània i corruptes que renuncien a canviar. 

Corruptes són els quals li roben el somriure als nens, a plena llum del dia, priven al poble de la seva alegria. 

Corruptes els que prometen i no compleixen; els que tempten a les senyores i enganyen a les nenes. 

Els que llencen la pedra i amaguen la mà, els que actuen en l'ombra i els que es burlen de la justícia. 

Corruptes tots els que no honren la memòria de les seves morts, ni li són fidels a la seva paraula ni a la seva signatura. 

Corruptes els que es fan els dels ulls grossos; els corromputs per la indiferència. 

Corruptes els que escalen, sense demanar disculpes, sobre les esquenes dels seus amics. 

Corruptes els experts en la filosofia de la mentida; en l'arquitectura de la calúmnia en l'enginyeria de la infàmia.

Corruptes els que...

El passat

Quantes persones viuen lligades al passat i involuntàriament i han deixat passar la seva vida de llarg, sense aprofitar les oportunitats perquè ni tan sols les han vist. Van col·locar un ancora en aquesta part de la seva vida i és probable que encara que ho desitgin, no poden trobar la sortida.

Hem d'aprendre a deixar anar el viscut, enfrontar el passat d'una forma raonable perquè no tornem a ensopegar amb ell.

Quan es tenen experiències que han deixat marques amb esdeveniments que no triem, no varem voler i tampoc varem provocar, ens varem preguntar repetidament: Per què a mi? Què vaig fer per a merèixer això? Per què no vaig fer tal cosa? Com és que no em vaig adonar? Per què no em vaig quedar callat?, etc.

Generalment quan s'experimenten abusos, enganys o maltractament, es manifesta un sentiment de dolor i rancor al pensar que aquest greuge va anar d'una forma deliberada. Ho seguim vivint i sofrint contínuament fins a tornar-nos vulnerables.

Aquesta situació ha causat un impacte directe sobre el nostre futur, es manté el temor latent que pot ocórrer novament i reviure aquest dolor. De forma no conscient el present està determinat pel passat, ens és impossible ignorar-lo i sense voler-lo ho fa la seva identitat. Fugir no serveix de res. Cal enfrontar el passat sense remordiment, mantenir el present amb confiança i ocupar-nos del nostre futur sense por.

Pot haver similituds, però cada situació és diferent, els personatges no són els mateixos, ni tampoc les circumstàncies; però el procés de restauració si és igual per a tota situació. És començar prenent la ferma decisió de fer la transició de l'odi o dolor actuals, a la pau i felicitat immediata.

Deixem partir el ressentiment perquè ens convé, reconeixem que no hem estat feliços amb aquests records i pensaments. Amb tota honestedat decidim perdonar i perdonar-nos per tot aquest passat que ja va passar, perdonem i oblidem, tanquem aquest cercle. Fixem-nos noves metes, realitzem activitats que ens motivin a sentir alegria de forma constant, mantinguem en el nostre pensament i el nostre sentir en tot moment: “Per a mi tot és fàcil”, “Jo confio en mi i ho puc tot”, fem el nostre millor esforç.

En definitiva hem d'enfrontar el passat en el present i connectar-lo amb el futur per a aprendre a viure, encarar-lo per a sobreposar-se. És lluitar racionalment en l'aquí i ara per a assolir reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i gaudir d'una vida harmoniosa moment a moment.

Val la pena intentar-ho. Què podem perdre?

"Prou de sentir-nos culpables"

La culpa és un sentiment ocasionat per alguna cosa que hem fet o que deixem de fer, també se li diu també remordiment. 

El sentir-nos responsables per haver ofès a algú, equivocar-nos i no reconèixer-ho públicament, reaccionar en comptes de raonar, fer mal uns altres, etc., està totalment lligat amb les emocions. 

Enfrontar la culpa ens lleva de condemnar-nos per accions i pensaments incorrectes, però el mantenir-la silenciada la fa més gran i causa molt mal. 

Quan es vol evadir una responsabilitat en una situació, és molt fàcil i més còmode llançar la pilota a altres per a dir: és la teva culpa, vas fallar tu...

Es manipula el motiu fins a fer sentir malament a uns altres, creient que ens lliurem de ser jutjats. 

Però què passa en el nostre l'interior? La culpa no és altra cosa que evadir la pròpia responsabilitat dels nostres actes. Tots desitgem donar el millor de nosaltres mateixos, no obstant això també cometem errors en els quals involuntàriament podem danyar a l’altra persona, és la nostra responsabilitat assumir-la, corregir-la i principalment perdonar-nos, perquè tots en aquesta vida estem aprenent a ser millors. 

Hi ha qui viuen amb culpa per molts anys, al creure que no van educar bé als seus fills, per no salvar el seu matrimoni i arribar al divorci, per allunyar-se dels seus pares a l'iniciar la seva pròpia família, per no poder oferir als seus fills una millor posició econòmica, etc. No creus que ja va ser suficient de sentir-se culpable? Que ja és hora de posar-li fi a tota aquesta escombraria?

Eliminem la paraula culpa del nostre vocabulari, canviem el sentir que tenim i reconeixem que solament es va cometre un error i que estem a temps de corregir-lo. Practiquem el perdonar-nos primerament de la forma més honesta que puguem i si ho creiem necessari, ens podrem disculpar amb qui haguem de fer-lo. 

Pensa: Bé, hem vaig equivocar, vaig pensar que era el millor en aquell moment però ara m'adono que pertany al passat i en aquest mateix instant m'allibero de tota culpa perquè és una càrrega que vaig haver d'enfrontar. Ja he pagat el preu tot aquest temps, ara torno al principi i evitaré tornar a fer el que vaig fer incorrecte, sóc lliure. 

Fins al moment que t'atreveixis a enfrontar la culpa o les teves culpes, et desfaràs d'ires, odis, rancors, ressentiments, remordiments. Aquesta actitud de canvi et farà créixer i ser millor cada dia, amb un raonament correcte, tal com va dir Shakespeare: “No hi ha res bo ni dolent, sinó que el pensar ho fa així”. 

Tu ets l'única causa del que ocorre en la teva vida, mantingues els teus pensaments correctes i en coherència amb les teves accions. Sent la pau després d'actuar de forma correcta, gaudeix-la i mantin-la permanentment amb tu. 

Recorda que la mateixa naturalesa no s'està culpant per crear una tempesta o un sisme submarí, ella segueix expressant-se de formes meravelloses.

Pensa

Pensa que pots i sent que vols, i podràs.

Si penses que estàs vençut, ho estàs.

Si penses que no t'atreveixes, no ho faràs.

Si penses que perdràs, ja has perdut.

Si penses que t'agradaria guanyar, però que no pots, no ho assoliràs.

Perquè en el món trobaràs que l'èxit, comença amb la voluntat de l'home.

Tot està en l'actitud mental.

Perquè moltes carreres s'han perdut, abans de començar.

I molts covards han fracassat, abans d'haver començat el seu treball.

Pensa en gran, i els teus fets creixeran. Pensa en petit, i quedaràs enrere.

Pensa que pots, i podràs. Si penses que estàs avantatjat, ho estàs.

La batalla de la vida, no sempre la guanya el mes fort o el més ràpid. Tard o d'hora, aquell que guanya, és el que creu poder fer-lo.

"El món està en mans d'aquells que tenen el coratge de somiar, de córrer el risc de viure els seus somnis, i d'aquells que no es rendeixen al primer intent. La sort es construeix; canviant les circumstàncies, i generant oportunitats. Cada nou intent és un nou aprenentatge, que permet que cada vegada estiguis més prop del teu somni”

Avorriment?

Sense adonar-me’n he estat a punt de començar aquestes notes felicitant-me per no conèixer l'avorriment. Però no vull incórrer en la mera descortesia de presumir de no avorrir-me mentre avorreixo; i, no obstant això, què puc dir?, això d'avorrir-se és cosa per a mi desconeguda. Només dic: si avorreixo o no, vosaltres heu de saber-ho i denunciar-ho, i, en aquest cas concret, el pacient lector que m'acompanya i que cap llàstima m'inspira, ja que si li provoco monotonia en la seva mà està el posar-li punt final en el moment que ho desitgi.

Certament, de vegades m'avorreixo, sobre tot m'avorreixen (obligacions que no puc deixar, situacions imposades o individus als quals una educació mínima m’obliga a suportar). I per a això, jo no sé d'altre remei millor que ser capaç d'una certa dosi de resignació i fins i tot de cinisme, i procurar avorrir-me amb una mínima elegància, sempre i quan en molts d'aquests casos a una sempre li és possible estar amb la imaginació en altre lloc diferent a aquell en el qual es troba el seu cos.

L'avorriment dilata el temps, fent que transcorri amb una desesperant i dolorosa lentitud, al contrari del que succeeix amb la diversió i el goig, per als quals tot temps és poc i escàs.

Només qui espera en excés de la vida o de les persones pot veure's rebotant sense parar del desencantament a l'avorriment. Quan alguna cosa desitjada ens cansa una vegada aconseguida, es deu, sens dubte, a que hem posat en ella unes expectatives desmesurades i la seguretat que haurà de satisfer-nos més enllà del que pot considerar-se un punt raonable.

És veritat que amb freqüència les coses no solen valer el preu dels desvetllaments que emprem en aconseguir-les, i la conseqüència sol ser que una vegada assolides sobrevé el desencantament i l'avorriment, i fins i tot la sensació d'haver estat objecte d'un frau; mes el remei és fàcil: reduir el desvetllament i rebaixar el valor d’allò desitjat.

La vida és massa inquietant i variada com perquè un pugui cansar-se de viure-la. I de fet solen ser qui més reneguen d'ella els que més por tenen a morir-se. Aquell al que la vida li és avorrida, no se jo molt bé que grans meravelles espera d'aquesta com perquè el no ser-li concedides suposi per a ell experiència tan traumàtica.

Passa, segons ja fa temps vinc pensant, que únicament desespera qui massa espera. No són, doncs, aquests, els més lúcids i avisats, sinó, al contrari, els més il·lusos i ingenus. A qui, per la seva banda, ha assaborit realment el desencantament, i poc és el que espera de res ni de ningú, qualsevol satisfacció, qualsevol petita alegria o plaer, per petites que siguin, li són motiu suficient per a viure. Persegueixen alguns quimeres impossibles i gens d'estrany és que tot allò al seu abast aparegui als seus ulls com insignificant i sense valor.

Però la vida no espera, i se'ns passa mentre nosaltres, per la nostra banda, esperem que ens passi alguna cosa grandiosa i excepcional capaç de justificar-la, i amb freqüència som tan necis que no repararem que el verdaderament grandiós i excepcional és aquesta dolça rutina diària, ocupada per alguna activitat gojosa, i que no es vegi trencada pel dolor o el desassossec.

Quan una ha arribat a certs anys (i els meus són ja els suficients com perquè pugui parlar d'això amb un mínim coneixement de causa; i, en tot cas, els suficients com perquè m'importi molt poc el que puguin dir del que dic), acaba per comprendre que davant la vida no caben més que dues alternatives bàsiques: optar per somiar-la o per viure-la (i per viure-la pensant-la, d'una altra manera resultaria, ara sí, absurda i extremadament avorrida). Però el somni, en aquest assumpte, engendra amb freqüència malsons, i una acaba per fastiguejar-se de tant somiar endebades.

"Pensaments": Malaltia

"Pensaments": Malaltia: "Crec que hi ha dues vies per les quals, si no podem vèncer les malalties, les tornem, amb tota seguretat, més suportables: o les integrem e..."

Malaltia

Crec que hi ha dues vies per les quals, si no podem vèncer les malalties, les tornem, amb tota seguretat, més suportables: o les integrem en el nostre organisme, deixant de considerar-les com una cosa procedent de fora, com elements estranys i distints de nosaltres, o bé, per un esforç intern, intentem elevar-nos per sobre del “nivell” on es manté la malaltia en el nostre organisme i la nostra consciència. El procés d'integració de la malaltia és, en realitat, un procés de interiorització: desenvolupem la malaltia en nosaltres mateixos, l'assimilem de forma immanent en la nostra vida. Ens fem la idea de considerar l'accident com una cosa normal, i el mal com perfectament natural. Aquesta via és la més freqüent i la més fàcil: voler oblidar la presència en un mateix de l'irreparable.

"Pensaments": Pedanteria i falsa modèstia.

"Pensaments": Pedanteria i falsa modèstia.: "Ahir va venir a veure’m una persona que feia temps que no veia. Després de la sorpresa inicial, les salutacions pertinents i una breu atur..."

Pedanteria i falsa modèstia.

Ahir va venir a veure’m una persona que feia temps que no veia. Després de la sorpresa inicial, les salutacions pertinents i una breu aturada per l’estat de salut d’ambdues parts, a la persona en qüestió li va faltar temps per iniciar un monogràfic de la seva vida i miracles de tot aquest temps del qual jo no en sabia res (ni falta que em feia).

A la nit no podia dormir, de tantes coses que m’havia dit, al cap i a la fi, no res (important); o sí, tanta xerrameca em va fa pensar sobre la pedanteria i la falsa modèstia.

Pedanteria i falsa modèstia.

No estic tan segura que sigui preferible pecar de modest (falsa modèstia) que de pedant. Freqüentment, el pedant no és més que un ximple que es creu excel·lent (amb el que és culpable d'estupidesa), i, gairebé amb la mateixa freqüència, qui aparenta una falsa modèstia es té igualment per excel·lent, però sabent que és més profitós fer-se passar per ximple. Clar que, de vegades, ho és, en efecte, i llavors la seva falsa modèstia no és frau, sinó fidel autoretrat, encara que ell no ho sàpiga, i per això, el seu engany no és menor ni la seva culpa més tènue. I també, pot succeir que en ocasions algú presumeixi del que realment té, i això tampoc el fa menys estúpid, perquè un elevat grau de autosatisfacció, només és de ximples.

Qui es denigra falsament, és un immoral (i si ho fa sincerament, llavors és un pusil·lànime i falta al mínim respecte que es deu a si mateix), i qui presumeix és sempre un imbècil (tant si té el que diu tenir com si no).

Qui presumeix del que sap és un pedant, qui ho fa del que sap (poc o molt) davant qui sap menys és un miserable, però presumir del que no se sap davant qui sap més és el triple salt mortal de la idiotesa.

A mi em sembla que tampoc és aspiració tan utòpica el pretendre arribar a un cert coneixement d'un mateix, en el qual s'incloguin tant les nostres aptituds com les nostres insuficiències, i que no hi ha per què preuar-se permanentment de les primeres ni passar-se la vida demanant perdó per les segones.

Mostrem-nos com som, sense caure en la ingenuïtat de pensar que, per això, tot ha de ser dit i tot exposat, i que cadascú ens apreciï o no, segons el seu gust Tractem, en tant que sigui possible, d'arribar a un adequat coneixement de nosaltres mateixos, en el qual s'incloguin tant les nostres debilitats i deficiències com les nostres aptituds, i visquem pensant que ni les primeres ens fan completament menyspreables, perquè a ningú se li exigeix ser perfecte, ni les segones excel·lents, perquè per molt que sigui el que tenim, sempre serà molt més el que ens falta.

L'edat

És veritat que cada etapa de la vida té els seus avantatges, però també les seves servituds, i només de qui sap beneficiar-se de les primeres i pagar, inevitablement, les segones, pot dir-se que es troba instal·lat en el món en possessió d'una actitud, i també aptitud, intel·ligent. I únicament d'aquell que ha sabut ser a cada moment de la seva vida el que havia d'esser pot dir-se relament que ha viscut.

La vida és una font inesgotable de pesars, però també de plarers. I cada edat té els seus propis que cal apurar fins al fons, perquè, una vegada que se'n han anat no tornaran.

Per això, si joiós és l'entusiasme juvenil, no ho és menys el desencantament  que, nascut de la lucidesa, acompanya a l'edat madura; si vitals són les il·lusions per al jove, no menys dolç és el començar a sentir-se alliberat d'elles; i si la joventut obté l'impuls suficient per a tractar de conquistar el món de la força de les seves creences i els seus ideals, dels seus sentiments, emocions i passions,  la maduresa gaudeix amb el suau escepticisme i el seré desengany que només els anys proiporcionen, i amb l'asseure's a contemplar el món davant seu com un espectador curiós, però no massa compromés.

La millor edat, és sempre aquella que tenim, a condició per descomptat, que sapiguem viure-la intel·ligentment.

De manera que, en el que a mi respecta, ni renego del jove que vaig ser ni ho trobo a faltar. Als anys que ara tinc, iniciant la última dècada de la segona edat, a no res més aspiro que a veure arribar la tercera, i vencer-la, si això fos possible. I si algun dia, arribada a la vellesa, cap dels plaers dels quals ara gaudeixo es trobessin ja al meu abast, estic completament segura que encara podria trobar cert content a prendre el solet en la meva terrasa, observant divertida i perplexa, l'enrenou de tot.

I que vingui l'hora suprema quan vulgui posar fi a la història.

Fins llavors, en l'edat madura que ara em trobo, lliure de presses, falses esperances i vanes il·lusions, basta'm per a viure el que hi hagi llibres que mereixi la pena llegir, disposar del suficient humor per a entretenir-me, ara i després, amb la tasca d'embastar tres o quatre disbarats, com ara faig, i el que no em fallin les forces ni l'ocasió per a practicar amb certa freqüència el sa exercici amatori, i si és arribada l'hora que les primeres m'abandonin, no tinc el menor dubte: en el mateix moment que el meu apassionement no pogués ser satisfet, el meu més fervent anhel seria perdre'l del tot.