El desenvolupament i difusió dels dispositius mòbils que permeten xatejar, manar e-mails i navegar per la xarxa sense límits han transformat les relacions personals i culturals. La seva presència es multiplica i s'aferma la necessitat d'estar connectats.
Mentre anem en el metre, caminem, prenem un cafè, en les classes, en els restaurants, fins i tot en el bany ens acompanya el nostre mòbil. S'ha convertit en una eina “indispensable” para milers de persones. Molts han desenvolupat addiccions a aquestes noves aplicacions, creades per millorar i satisfer les nostres necessitats. El Whatsapp, el xat per Blackberry, Skype o Facebook són alguns d'aquests programes que ens permeten estar en contacte de manera permanent.
La instantaneïtat provoca algunes d'aquestes addiccions. Mirar a cada moment el cel·lular a la recerca de novetats s'ha convertit en una espècie de tic. Quan no obtenen una resposta immediata al seu últim missatge, moltes persones manifesten cert nerviosisme, “una conducta poc lliure, omple de necessitat i ansietat”.
L'addicció a aquests dispositius provoca trastorns d'atenció, ansietat, irritabilitat, acceleració o intolerància a l'espera. Els usuaris no suporten estar “incomunicats”. Es troben aïllats i incomplets sense el seu Iphone o Blackberry. La nomofobia, com es denomina a la por a sortir al carrer sense cel·lular, afecta al 53% dels usuaris de telefonia portàtil.
Els xats, les xarxes socials i els e-mails es multipliquen mentre la comunicació tradicional es deteriora. No només els missatges instantanis suplanten a les converses presencials. A més, quan aquestes es produeixen, moltes persones les interrompen per atendre les seves converses virtuals. Així converteixen els seus aparells en una droga de resposta immediata.
“Molta gent creu que tenir informació sobre una persona la converteix en el seu amic íntim”, explica *L’arboro. Es creen rutines apreses en les quals el premi és la resposta instantània als missatges. Quan la resposta triga més de l'habitual sorgeixen les preocupacions. Apareixen mecanismes biològics i cognitius semblants als de les addiccions.
L'excés d'informació, de dades, de detalls, de control sobre l'altre és el resultat d'una estratègia empresarial. Els programadors són conscients de la dependència que pot crear la necessitat d'obtenir feedback.
“Els dissenyadors saben que han d'informar puntualment a l'usuari una vegada que est ha entrat en un procés de qualsevol naturalesa, des de comprar fins a enviar un missatge”, explica *Clliford *Nass, professor en *Stanford. L'excés de rapidesa ha acabat amb la paciència dels usuaris. Ja no esperem que els esdeveniments segueixin el seu curs natural. Necessitem ser testimonis del procés.
La missatgeria instantània no és l'única eina que manté als usuaris enganxats al cel·lular. Centenars de programes proliferen cada dia: mapes, llistes de carrers, traductors, diccionaris, cercadors de viatges i fins i tot comptadors de calories. Tots ells creats “per fer la nostra vida més fàcil”. No obstant això, aconsegueixen aïllar-nos del món i crear-nos necessitats que abans no teníem.
Estar sempre disponible al món virtual té conseqüències. Amb les tecnologies, tractem de suplir manques que s'accentuen. El sentit de l'orientació desapareix gràcies a eines com Google Maps; la memòria perd importància davant la proliferació d'alarmes i calendaris. És tal l'addicció a la tecnologia que “està evolucionant en una forma de vida que pretén entendre millor a les persones del que elles s'entenen a si mateixes”.
Oblidem que la tecnologia no pot substituir les capacitats de l'home i que es tracta de simples eines per facilitar la vida. Fan falta límits per impedir que el món virtual marqui el ritme de les nostres necessitats i les nostres relacions. Cal aprendre a desconnectar de la “voràgine” d'informació per connectar amb el món real, sense interrupcions ni missatges instantanis.
Potser el que realment hem d’aprendre és a “re-connectar amb la vida.”
