La meva àvia (la Leandra) no va portar mai a sobre un rellotge. Al menjador de casa seva en tenia un de paret i al dormitori cap, no li feia falta despertador: anava a dormir amb la lluna i es despertava amb el sol. Quan havia acavat amb els porcs, les gallines i els conills, deixava el dinar preparat, endreçaba casa i se'n anava capal tros, caminant uns tres quilòmetres, per ajudar al padri Ramonet. Quan volia saber l'hora mirava l'altura del sol o escoltava el seu cos.
La meva ávia sabia viure en el temps, sabia gestionar el seu temps personal, mai es va queixar que li mancava ( de fet mai el va perdre queixant-se de res, tot just de les plagues al camp, de la poca posta de les gallines o si se li posava algun conill o porc malalt, però no gaire, perquè davant els problemes preferia l'acció a les paraules).
I a tot això he d'afegir la neteja de la roba que avans es feia al safareig i si no n'hi havia a casa, doncs a la sèquia, cosir i sorgir la roba, posar-hi pedassos ( perquè abas nomes es tenia la un conjunt de roba per treballar i un altre per les festes ). I per si no n'hi havia prou sempre tenia la casa endreçada!!!
També sabia distingir molt bé quines eren les feines esencials, precisament les que consumeixen poc temps, i les supèrflues, que ens el malgasten, aporten poc i podem estalviarnos-les.
La meva àvia, doncs, sabia seqüencialitzar de manera adequada la feina essencial en el temps i aconseguir un ritme que s'adaptés a les necessitats i possibilitats del seu cos. Un ritme que no era ni lent ni ràpid, era justament el ritme factible per viure en harmonia en els seu context i amb les seves circumstàncies.
Ara l'acceleració de l'activitat és una malaltia social característica de la nostra època.
Dedidar grans esforços a coses supèrflues i poc plaents, deu ser una altra malaltia de la nostra societat. La tècnica ( que creiem fa uns anys que ampliaria el nostre temps lliure i ens facilitaria la feina ) ha engrandit el camp de les nostres ocupacions fins a fer-lo inabastable, i fins i tot el temps de lleure ha quedat afectat i s'ha omplert s'obligacions que ens esclavitzen: ni descansem ni reflexionem ni contemplem.
Estem submergits en una forma de viure tan compulsiva que ja no es vida... Un dia ens trobarem davant la mort i ens adonarem que no hem gaudit de les poques coses essencials de l'existència, que ni vam tenir temps per pensar-hi. Caldria que recuperèssim el control del nostre tems, oi?
La meva àvia va morir als 103 anys i amb tot el coneixement. Els seus savis consells m'ajuden a viure el tems que tinc. Ella sempre em deia "no es mes feliç qui més té, sino qui menys necessita", o " qui ho vol tot, tot o ho perd", i el més important entre tans cosells que hem va donar, "en aquest mon només hi sóm una vegada i la vida és un somni, així que viu per gaudir-la.
I això és el que faig, el temps és meu.
Rosa Bargalló Gasol
