Estic recordant a un conegut llunyà que reutilitzaba un ex-libris, el lema del qual era una pura consigna capitalista: "Time is Money". Sens dubte, desde el punt de vista de "la religió" del Mercat, l'opció de viure de manera frenética el nostre temps, poddibilita l'augment de la possessió de riquesa i, en consequència, de la capacitat de domini, d'exercir el poder.
Com que durant els dos últims segles la velocitat dels mitjans de transpòrt i de mercaderies i de la transmissió de dades, ha passat de l'escasa rapidesa derivada de l'ús de les cavalleries a la immediatesa de l'economia especulativa i a la instantaneïtat de la informació a la velocitat de la llum que faciliten les noves tecnologies del present, resulta palès que les possibilitats d'enriquir-se i augmentar de poder s'han multiplicat de forma desorbitada tot dotant els privilegis (a una èlit d'aprofitats i pocavergonyes) d'una manera de do de la ubiqüitat ben profitós per als seus interessos.
El problema és que aquesta sonbreacceleració del ritme de vida, unida a les potencialitats de les noves tecnologies, a part d'augmentar la riquesa d'un quants (aquells que deia abans), està afectant de manera molt negativa la condició humana.
Tots coneixem les manifestacions d'aquest deteriorament: individualisme exacerbat, irresponsabilitat i autoindulgència, cinisme estèril, recerca malaltissa d'un estímul constant i d'una gratificació instantánia, desmemòria i dessarrelament, incomunicació agreujada per l'epobriment del llenguatge, esvaïment de la identitat personal... i com contribueix també a la destrucció del teixit social i a l'enfortiment d'un totalitarisme que s'exerceix des d'un poder sense rostre i sense nom, sense centre, i que a aquestes alçades tots sabem de qui parlem) però omnipresent.
Crec que és necessari rebutjar l'allau d'imatges, sons i informacions banals que ens obnubilen, desestimar les construccions de la cultura dominant que anul·len alguns mecanismes mentals generadors de creativitat i benestar, i desfer-se de l'absurd de viure la vida aliens a les necessitats del nostre cos i ment i les dels altres.
Penso que és imprescindible recòrrer (en solitud voluntària i silenci actiu) a la mirada interior que ens faciliti l'anàlisi de la nostra conducta o el nostre context, que faci possible el diàleg entre raó i sentiments, que doni peu a noves preguntes que ultrapassin respostes ja assolides, que ens guiï a plantejar-nos nous objectius transcendents però pràctics, que ens permeti despertar de la inèrcia cadavèrica d'un present perpetu.
Em sembla que si aconseguim recuperar o enfortir aquesta voluntat d'existir, si aconseguim propagar aquesta necessitat de despertar a l'existència entre les persones que ens envolten (entre els més propers i familiars, però sobretot entre aquelles altres amb que convivim al nostre barri i al nostre lloc de treball, i que sovint tanquem de manera superficial), no només redreçarem les nostres trajectòries personals, sinó que, sens dubte, podrem frenar aquest procés de degradació que afecta a la nostra societat i prendre la iniciativa en la generació d'un canvi que, tot expandin-se per ámbits socials cada vegada més amplis, incideixi de manera afectiva i efectiva en la regeneració de la cultura, la política i l'economia.
Penso jo.
Salut.
