Cada persona brilla amb llum pròpia entre totes les altres.

No hi ha dos focs iguals.

Hi ha focs grans i focs xics 

i focs de tots els colors.

 Hi ha gent de foc serè, que ni s'assabenta del vent,

 i gent de foc boig, que omple l'aire d'espurnes.

Alguns focs, focs babaus, no enllumenen ni cremen;

però uns altres cremen la vida amb tantes ganes

que no es pot mirar-los sense parpellejar,

i qui s'acosta, s'encén.

El mon mesquí és d'aquesta mena:

Si l'amor dona fruit, més amor li torna,

però si no de res serveix, l'amor poc dura

en l'amistat estèril l'home no perdura.

El futur és una concessió que la eternitat fa al temps.

És cert que els que van de cara al sol
estan exposats a què aquest els cegui;

però els que caminen a les seves espatlles

per no perdre de vista la seva ombra

o témen perdre's en el camí,

s'arrisquen a entrebancar-se i caure.

Tot i així caminen envant per que
el sol del futur els dibuixa l'ombra del passat.

Hi ha un dolor espiritual semblant al dolor físic;

hi ha un dolor incorpori, immaterial,

quan se'ns desgarren els teixits de l'ànima.

Perque així com el cos té els seus teixits de cèl·lules i fibres,

així té l'ànima els seus teixits d'impressions, records, sensacions, idees...

El trencament d'una aliança de cèl·lules de l'ànima

és com la fragmentació del lligam dels elements corporals,

i pot produir des d'un lleuger malestar fins a un insuportable dolor.

La majoria de nosaltres no sóm conscients de la lenta agonia en que vivim; només tenim una idea d'aquella que precedeix al trànsit definitiu cap al no res.

Pensem que aquella agonia última ens mostrara revelacions sobre l'esisténcia. En lloc de percebre el significat d'una agonia lenta i reveladora, ho esperem tot del final.

Pero el final no ens revelarà gran cosa, ens consumirem tan vacil·lants com hem viscut.

No he estat mai destacada en res, i ara no ho pretenc pas. Només vull espressar els meus pensaments i compartir-los.