"Esperit constructiu"

Una petita parada en el camí, una interpel·lació fraterna, el somriure en silenci ple de saviesa i comprensió d'un mestre, ..., poden ser el punt de partida per despertar-nos d'un llarg somni. La consciència pren compte d'alguna cosa que fins a aquest moment ignorava. En el despertar de la ignorància, de l'ànima encara tendra, verd en el seu transitar pel món, poden descobrir-se velles actituds vitals, que comencen a perdre el seu valor, la seva raó de ser. Hem transitat velles experiències. Durant anys allò que ens va servir va perdent la seva aroma, les seves fulles no tenen lluentor i a poc a poc, es marceix tornant-se caduc i perdent tot valor conforme va esvaint-se la seva forma.

Però la forma, que és el vehicle d'expressió de tantes actituds vitals, quan desapareix també s’endú amb ella el que fins a aquest moment ens va semblar la substància, l'essència, l'elixir de la vida. Amb el temps ens adonem com el que per a nosaltres va ser el “aqua vitae”, aquest tresor pel qual es van afanyar molts alquimistes, en el temps present s'ha transformat en gasosa sense bombolla. Diuen que tot existeix per que és necessari. I potser aquesta gasosa que menyspreem, és la base de trànsit, que hàgim d'abocar sobre el nostre calze vital, per acompanyar un vi que encara, en les nostres barriques interiors, no ha aconseguit la seva maduració. Arribarà el temps per brindar en les noces de la nostra pròpia reconciliació, amb vins d'un altre caire.

Tot té el seu temps, tot requereix distància, tot es dóna, si permetem que succeeixi. La vinya no dóna raïm, sinó té arrels a la terra. La saba camina el seu camí fins a cristal·litzar en el raïm, portant en el seu transit, dolçor, amargor, salobre, acritud, acidesa, podríem dir que la saba és sàvia, per que tanca en si la síntesi de tots els sabors, alquímia natural que donarà fruit.

En això consisteixen també els cicles de l'existir al món. Si no caminem trepitjant la terra, no podrem absorbir amb realisme el nèctar de cadascuna de les nostres experiències. Si ens ocultem als rajos de saviesa que cada vivència tanca, no podran fructificar els fruits de nostre trànsit. Si pretenem destil·lar la saba que ens alimenta, apartar d'ella, l'amargor, l'acritud, l'acidesa, i quedar-nos únicament amb la dolçor i la saborosa sal de la vida, haurem manipulat i desnaturalitzat el veritable aliment que ens fa créixer. Igual que la parra, els nostres raïms naixeran pobres, mancats d'aquells elements que completaven l'esdevenir de la nostra essència. L'essència deu ser completa, l'essència no és solament plaure, porta amb si dolor. L'essència no és solament plenitud, és també frustració. L'essència és una formula completa, que en el pacient laboratori de la vida, sintetitzarà tots els compostos, tots els sucs, totes els destil·lats, bullits a la calor del foc intern del cor. És en aquest matràs intern on finalment, sintetitzada la vida, l'essència serveix al nostre cultiu. L'ànima beurà aquest vi místic embriagant-se de Vida, amb majúscules. Des d'aquest centre donarem finalment fruit, des d'aquest centre sorgirà el nostre esperit constructiu i igual que els mestres paletes, sabrem que per construir deuen intervenir tots els elements. L'aigua (emocions, desitjos) com a element unidor i congregador per a la massa; el morter, sorra, ciment, en definitiva l'element terra ( concreció, materialització, realització) el foc ( voluntat, adreça, transformació) l'aire (ideació, planificació, lògica) que aviva i dóna força al foc, ho desperta i vigila.
Si volem donar fruit, és a dir, tenir un esperit constructiu, requerim un espai on construir, aquest espai buit, el no-res,  és profundament necessari per despertar consciència sobre el complet, el tot, i la alegria de viure.

Penso jo.