L'ofici d'explicar

Explicar històries i escoltar-les no és un luxe intel·lectual al d’unes quantes persones amb poc sentit pràctic: és una fatalitat genètica de l'espècie.

Des que comença a tenir un cert domini de l'idioma un nen no para de preguntar i d'inventar i d'exigir que li expliquin i de marejar-li el cap amb relats a qui te a la vora.

Volem algunes vegades que ens diguin la veritat i d’altres no, i amb la mateixa obstinació mirem a algú als ulls i li expliquem el que hem guardat en secret durant molt temps, i també mirem de fit a fit o apartem lleugerament la mirada per improvisar una mentida.

Comptem amb paraules i expliquem per senyals quan les paraules ens falten o quan creiem que ocultem alguna cosa i els nostres gestos o la nostra entonació ens traeixen.

Mirem per casualitat una pel·lícula o una sèrie de televisió i encara que no tinguem cap interès si triguem uns segons més a prémer el comandament a distància ja ens quedem atrapats per una història, no perquè és bona o dolenta, sinó perquè és una història, perquè ens proposa una intriga i ens tempta amb l'esquer infalible d'una solució.

Expliquem en veu alta i expliquem per escrit, i alguns expliquen dibuixant imatges o prenent fotos o fent pel·lícules, o més primitivament encara, esgarrapant un nom en un tronc d'un arbre, en un mur, en la paret d'una cel·la, imprimint una mà oberta en l'argila humida d'una cova paleolítica o en una d'aquestes lloses de ciment de les quals estan fetes les voreres de la ciutat.

Estem tan fets per explicar històries que quan ens dormim el primer que fem és començar a segregar-les. El jo no és una figura sòlida i estable sinó un relat en marxa que la ment està explicant-se sempre a si mateixa, una temptativa permanent per atorgar coherència i continuïtat al laberint simultani de les operacions cerebrals i a la multiplicació al·lucinant dels estímuls dels sentits.

El joc infantil de l'explica'm un conte recompte que mai s'acabi amb pa i oli, és la translació poètica i rítmica d'aquesta narració incessant. En un sol vagó de metre, entre les converses de la gent i les divagacions dels solitaris de mirada perduda i les històries dels quals se submergeixen en un llibre, hi ha més novel·les possibles que en tota una biblioteca.

Els sords parlen tumultuosament amb les mans. Les històries que no els arriben pels ulls els cecs les reben amb el tacte, l'olfacte, l'oïda. El que ha perdut l'ús del parla per un accident o un atac ho recupera a poc a poc, paraula per paraula, com el qual aprèn a caminar de nou, amb la mateixa obstinació sense descoratjament.

No callem ni sota l'aigua. No callaríem ni sota la terra.

Però, perquè tinc la sensació de què ens ha envaït una epidèmia de 
mudesa?