dijous, 13 de desembre de 2012

A tots, a vosaltres.







 

Després d'una llarga absència reprenc la meva activitat al blog.
Us deixo un poema de Pablo Neruda. Espero que us agradi.

A TOTS, a vosaltres,
els silenciosos éssers de la
nit que van prendre la meva mà en les tenebres, a vosaltres,
llumsde la llum immortal, línies d'estel,
pa de les vides, germans secrets,
a tots, a vosaltres,
dic: no hi ha gràcies,
res podrà omplir les copes de la puresa,
res pot contenir tot el sol en les banderes
de la primavera invencible,
com a vostres callades dignitats.
Solament penso que
he estat tal vegada digne de tanta
senzillesa, de flor tan pura,
que tal vegada sóc vosaltres, això mateix,
aquesta molla de terra, farina i cant,
aquesta pasterada natural que sap
d'on surt i on pertany.
No sóc una campana de tan lluny,
ni un cristall enterrat tan profund
que tu no puguis desxifrar, sóc només
poble, porta amagada, pa fosc,
i quan em reps, et reps
a tu mateix, a aquest hoste
tantes vegades copejati tantes vegades renascut.
A tot, a tots,
a quants no conec, a quants mai
van sentir aquest nom, als quals viuen
al llarg dels nostres llargs rius,
al peu dels volcans, 
a l'ombra sulfúrica del coure, 
a pescadors i llauradors,
a indis blaus en la riba
de llacs centellejants com a vidres,
al sabater que a aquesta hora interroga
clavant el cuir amb antigues mans,
a tu, al que sense saber-ho m'ha esperat,
jo pertanyo i reconec i canto.


Pablo Neruda