divendres, 10 de setembre de 2010

Ironia



Quan el món sencer s'ha esfondrat davant nosaltres, nosaltres també ens esfondrem irremeiablement.

La finalitat de la ironia anul·la tots els continguts de la vida. No la ironia elegant, intel·ligent i subtil que procedeix d'un sentiment de superioritat o d'orgull fàcil ( aquesta ironia que alguns utilitzen per manifestar ostensiblement la distància que els separa del món), sinó la ironia amarga de la desesperació.

Penso doncs que la única ironia digna d'aquest nom és la que substitueix a una llàgrima o a un espasme, per no dir a un riure sarcàstic i criminal.

La ironia d'els qui han patit no té res a veure amb la ironia fàcil dels aficionats. La primera mostra una incapacitat per participar innocentment en l'existència deguda a una perduda definitiva dels valors vitals; els aficionats, per la seva banda no pateixen aquesta impossibilitat, atès que ignoren el sentiment que produeix aquesta pèrdua.

Penso que la ironia reflecteix una crispació interior, una manca d'amor, una absència de comunió i de comprensió humanes; equival a un menyspreu dissimulat. La ironia menysprea el gest ingenu i espontani, ja que se situa mes enllà de la innocència i de l'irracional. Conté no obstant això una forta dosi d'enveja pels ingenus.

Incapaç de manifestar la seva admiració per la senzillesa a causa d'un orgull desmesurat, la ironia menysprea, enveja i enverina. Per aquest motiu la ironia tràgica de l'agonia em sembla molt mes autèntica que una ironia escèptica. Resulta significatiu que la ironia practicada amb un mateix solament adopti la forma tràgica de la ironia. Crec que aquesta és una classe de ironia que no s'aconsegueix mitjançant somriures: únicament amb sospirs, encara que siguin totalment reprimits.

L'acte de la ironia és, en efecte, una expressió de la desesperació: havent perdut aquest món, ens perdem a nosaltres mateixos. Una riallada sinistra acompanya llavors cadascun dels nostres gestos; sobre les ruïnes dels somriures dolços i afectuoses de la ingenuïtat s'eleva el somriure de l’agonia, mes crispada que la de les màscares primitives i més solemne que la dels rostres egipcis.