dimarts, 7 de setembre de 2010

Odi




L'odi, en efecte, és dolent; dolent si més no per a qui ho experimenta.

Entenc jo que existeixen ofenses o danys que tenen el suficient calat com perquè no sigui possible respondre a elles amb indiferència, però, si bé es pensa, la majoria dels perjudicis que ens ocasionen no mereixen ocupar-nos més temps de l'estrictament necessari per a respondre’ls menyspreant-los i menyspreant a qui ens ha ofès.

No parlo d'oblit ni de perdó: dic només que no poques vegades es troba en les nostres mans l'aconseguir que qui ha volgut danyar-nos no assoleixi fer-lo, i se'ns mostri, per contra, com un ésser del tot insignificant i en absolut mereixedor de la nostra atenció.

Però és veritat que quan un odi té una intensitat desproporcionada a la causa que ho ha provocat, no fa sinó rebaixar-nos front aquell a qui vàrem odiar.

Tal vegada ens varem revelar abans en els nostres odis que en els nostres amors, i per ventura aquells millor que aquests posen en relleu el gran o minvat de la talla de la nostra personalitat.