Divertissement, diversió.

Diversió, ¿qué és?, doncs crec jo que tot allò que ens distreu de la nostra misèria.

I jo em pregunto què té de dolent, després de tot, distreure'ns de la nostra naturalesa fràgil i efímera; oblidar-nos que no som més que un breu parèntesi entre dos “no-res”, el segon dels quals serà definitiu i etern.
¿Guanyem alguna cosa tenint permanentment present que portem dins de nosaltres el germen del buit i del no-res?
¿Un pensar obsessiu en la nostra condició mortal i miserable ens conduirà a algun lloc que no sigui la desesperació i fins i tot a la bogeria?
¿I què guanyem, després de tot, amb estar de continu obsessivament pendents de la nostra debilitat?
¿Tal vegada veure'ns induïts a apostar per l'existència d'un “Déu Pare Misericordiós” i dador de vida eterna?
¿Direm llavors que no havent pogut els homes guarir-se del temor a la mort i de la seva misèria se'ls ha ocorregut, per ser feliços, apostar per Déu?
¿És que això suposa quelcom millor que afrontar la realitat tal com és, i fins que sigui complert el temps que se'ns ha atorgat, gaudir dels escassos plaers que ens ofereix la vida, en lloc de ploriquejar com a nens estenent les mans perquè ens agafin en braços?

A mi no em resulta gens fàcil mantenir bones relacions amb aquests esperits tràgics que es passen la vida pensant en la mort, amb el que, al cap i a la fi, ni viuen ara ni viuran més tard, perquè viure per a l'eternitat és viure per al no-res. És massa el que hi ha en mi d’epicurea i d'estoica com per deixar-me embullar en aquestes quimeres que a res condueixen més que a amargar els pocs plaers que es troben al nostre abast.

Una vegada morts, s’acaba el temor a la mort, i s’acaba també el tedi, la tenebrositat, la tristesa, la pena, el despit, la misèria, la desesperació.I si d'apostar es tracta, jo aposto, que Déu no existeix, encara que la veritat és que ni ha tingut ocasió de saber que ha perdut l'aposta ni jo la tindré de saber que l'he guanyada.

Cap altre afany m'ocuparà completament que no sigui el viure mateix; i viure, en la mesura del possible, com si fos un joc.
De sobres sé que la vida va de debò; que mai és possible (ni en ella en el seu conjunt ni en cadascun dels instants que la conformen) començar una altra vegada confiant a tenir més sort o a ser més hàbil; que existeixen normes que se'ns imposen i obligacions inevitables. Però em queda, amb tot, marge suficient per jugar.

Jo res faig queem sigui imposat, tret que em procuri algun goig i divertiment; tret que en fer-ho experimenti la mateixa satisfacció que si estigués jugant, privilegi que, injustament, s'ha atorgat només a la infància, com si l'individu adult no necessités jugar o estigués mal vist que ho faci, o, pitjor encara, com si en l'individu adult no residís encara el nen que un dia va ser.

El meu jo no és únicament el jo que ara sóc, sinó també els que vaig ser, i això és, gairebé amb tota certesa, l'única cosa que podem considerar la nostra identitat personal. No hi ha contradicció alguna a pensar que la vida és un conjunt de percepcions diferents que se succeeixen en un moviment i en un fluir continu i perpetu, (com deia Hume), i afirmar l'existència del jo, perquè aquest no és una altra cosa, precisament, que aquest moure's i fluir constant i permanent, de tal manera que cada jo successiu no sorgeix únicament de les noves circumstàncies que li han donat vida, sinó que, en part, també es troba format dels materials que han sobreviscut a la dissolució dels anteriors.

No es tracta tan sols que la memòria mantingui unides aquest flux de percepcions diferents, de manera que el que anomenem identitat no és més que la nostra memòria. Sense memòria no és possible un jo ni identitat alguna. Però hi ha més que això: succeeix que el que som només ha pogut configurar-se a partir del que vam ser.
Cap dels nostres jos passats s'ha esfumat tan per complet que no hagi deixat si més no una peça decisiva i fonamental per recompondre i entendre el puzle en què ara consistim.

Qui mai hagi sentit bullir dins de si al nen que va ser, és digne de llàstima.

Jo crec que de totes les activitats que duem a terme en la nostra vida, n'hi ha, d’agradables i d’espontànies, desagradables i obligades, però també agradables obligades i desagradables espontànies.
La qual cosa no sembla sinó una veritat de “Perogrullo”, però que em porta a una important conclusió: que no existeix un conjunt d'activitats determinades a les quals convé l'etiqueta de joc, enfront d'unes altres que han de ser considerades com a treball, perquè una mateixa activitat pot, o bé ser les dues coses a un temps, o no ser-ho segons el context en el qual es duen a terme.
I com vulgui que és molt probable que això no pugui dir-se absolutament de totes les activitats que pugui dur a terme l'ésser humà, no tinc inconvenient a reduir el rotund de l'afirmació i dir que algunes de tals activitats poden dur-se a terme jugant, amb el que el joc mateix més que una categoria que defineix essencialment un conjunt d'activitats, no és una altra cosa que la forma com algunes o moltes d'elles poden ser realitzades.
Però no existeixen, en tot cas, unes que són joc i unes altres que són treball, com si de dos compartiments estancs es tractés, sense possibilitat alguna de transvasament d'una a un altre.
Mes bé succeeix que, com si de mecànica quàntica estiguéssim parlant, alguna (moltes probablement) de tals activitats es trobi en els dos a un temps, depenent només de nosaltres en quin d'ells estigui, és a dir, depenent només de nosaltres que sigui joc o que sigui treball.

Mirem, doncs, sempre de tal forma que es trobi en el primer compartiment, és a dir, intentem fer tot el que hem de fer o el que ens ve de gust fer com si estiguéssim jugant.

És el que intento fer jo.



.