dilluns, 22 de novembre de 2010




L'ànima és llançada al cos, per residir en ell durant poc temps.
Ella sap que això no és més que un trànsit per al viatge etern, i que té el poc temps que dura la vida per preparar-se per a aquest.
Del poc temps que té l’ànima, fins i tot les necessitats de la vida li prenen una bona part.
És per a ella una pena insuportable estar obligada a viure tota sola i pensar en si mateixa.
Així el que procura és oblidar-se de si, i deixar volar aquest temps tan curt i tan preciós sense reflexionar, ocupant-se en coses que li impedeixin pensar en la seva fi.
Aquest és l'origen de totes les ocupacions tumultuàries dels homes, i de tot allò que es diu diversió o passatemps, perquè l'objecte d'aquestes coses és, en efecte, passar el temps sense sentir-lo, o millor, sense sentir-se un mateix, i evitar, perdent una part de la vida, l'amargor i el disgust interior que acompanyarien necessàriament l'atenció que un consagraria a si mateix durant aquest temps.
L'ànima no troba res en si mateixa que l'acontenti; no veu res que no li afligeixi quan pensa en això. El que li obliga a escampar-se en l'exterior, buscant, en les coses exteriors, la manera de perdre el record del seu estat veritable.
El seu goig consisteix en l'oblit, i n¡ ha prou, per fer-la desgraciada, obligar a una estar tot sol amb si mateix.
És més fàcil suportar la mort sense pensar en ella, que el pensament de la mort sense perill.
La única cosa que ens consola de les nostres misèries és la diversió, i, no obstant això, aquesta és la major de les nostres misèries.Perquè és ella principalment la que ens impedeix pensar en nosaltres. Sense ella cauríem en el fàstig, i ens conduiria a buscar el mitjà més sòlid per sortir d'ell.Però la diversió ens distreu, i ens fa arribar insensiblement a la mort.
Si la nostra condició fos veritablement feliç, no ens caldria divertir-nos per ser joiosos.
Res hi ha tan insuportable per a l'home com el romandre en ple repòs, sense passió, sense negoci, sense diversió,... 
Sent llavors el seu no-res, el seu abandó, la seva insuficiència, la seva dependència, la seva impotència, el seu buit.
Sortiran del fons de la seva ànima el fastigueig, les negrors, la tristesa, la pena, el despit, la desesperació.
La majoria dels homes col·loca el bé en la fortuna i en els béns exteriors, o, almenys en la diversió.
Com que la nostra naturalesa ens torna sempre desgraciats en qualsevol situació, els nostres desitjos ens dibuixen un estat joiós.
Que cadascú examini els seus pensaments, i els trobarà sempre ocupats en el passat o en el futur.
Gairebé no pensem en el present; i si hi pensem, és solament per prendre d'ell claredats per ordenar el futur.
Així no vivim mai, però esperem viure; i disposant-nos sempre a ser joiosos, és inevitable que no ho siguem mai.