La riquesa

Sobre ella se dir que si algun perill comporta, no hi ha risc que a mi m'aconsegueixi, perquè ni sóc rica ni al pas que vaig en seré algun dia. 

I això que, si he dir-ho tot, en ocasions penso que no em trobo per complet exempta de vocació. 

La veritat és que jo penso que això de que els diners no donen la felicitat és un descobriment dels rics. 

D'altra banda, si els diners no donen la felicitat, tampoc la quitació (entre altres coses perquè a saber en què consisteix aquesta quimera de ser feliç); i, com vulgui que sigui, segur és que tampoc la dóna la pobresa. 

Mes sigui el que sigui, no estaria malament poder esbrinar quants d'aquests diners serien sificients i a partir de quin punt podria resultar superflu, i potser fins i tot nociu.

I per a això, abans de res, convé precisar què és la riquesa, perquè ser ric no és posseir sense més, sinó una possessió desmesurada i que excedeix amb molt allò que es necessita no ja per sobreviure, sinó per viure realment, això és, per portar una vida digna i plaent, sense major estretor ni penúria. 

És obvi que alguna possessió, en major o menor grau, la té tothom. I és molt possible que fins i tot Jesucrist era amo de la túnica i les sandàlies que portava, perquè no em cap en el cap que els seus amics fossin tan mesquins com per a merament deixar-les-hi, en lloc de regalar-les-hi; i dubto molt que ell, per una qüestió de principis, hagués refusat tal obsequi, fent gala d'una actitud despectiva i falta d'agraïment. A més, quan se suposa que anava a procedir a la devolució? Quan la túnica estigués rasa i les sandàlies gastades? Però que amb això s'hagi justificat el dret de l'Església a la propietat privada, fins a l'extrem d’acumular una d'aquestes immenses riqueses fora de tota proporció, és un altre cantar, i que potser plantejaré en un altre moment.

És evident que viure comporta una sèrie de necessitats que han de ser satisfetes.

És, sens dubte, cosa ben trista la misèria, però una immensa fortuna entenc jo que presenta, almenys, dos inconvenients.

En primer lloc,  perquè és obvi que una gran fortuna pot ser dilapidada en un parell de dies, i fins i tot en una tarda, tot depèn del que es faci amb ella, o de les coses i la quantitat de les mateixes que un desitgi posseir. I, després de tot, com deia Bacon, quina utilitat hi ha en la riquesa que no sigui el plaure de gastar-la? En efecte: acumular-la per acumular-la no sembla sinó mera neciesa i bogeria. Però bojos d'aquesta modalitat també els hi ha en abundància.

Però per abundants que siguin els recursos que es disposen, mai són tants que no puguin ser malbaratats en un curt període de temps, la despesa mateixa ha de tenir uns límits, sense austeritat cap riquesa és suficient. Ara bé, quan un entra en aquesta dinàmica d'acumulació i despesa, el freqüent és que anheli posseir més, per continuar gastant, i gastant més, amb el que, al cap i a la fi, la seva ambició mai considerarà que el que es té ja és bastant.

Però és una gran veritat: el que mai considera que en té prou és, en realitat, com si no tingués res, de la mateixa manera que mai té poc qui estima que el que té és suficient.

Però passa a més (i aquest és segon inconvenient d'una gran riquesa al que em referia abans) que d'una possessió compulsiva i continuada de béns cap satisfacció s'obté en realitat. Jo no sé si és cert, que una riquesa sense límits és una gran pobresa, però sé amb tota seguretat que ens privaria del plaure del desig, d'anhelar alguna cosa i gaudir anticipadament del gaudi que ens proporcionarà la seva possessió. Quina satisfacció experimentarà algú que pot tenir el que vulgui i en el moment que ho vulgui? Més m'inclino jo a pensar que l'única cosa que li serà donat és el mer fastig, i l'anar de capritx en capritx sense gaudir realment de la culminació de cap.

Els béns que satisfan necessitats naturals i necessàries solen ser, per a una gran majoria d'individus (encara que no tots, desgraciadament), relativament fàcils d'obtenir, i no per això, per descomptat, són menys valorats, però la resta de les coses de les quals per ventura es podria prescindir, encara que jo no trobo motiu algun per fer-ho, només les valorem en la mesura en què suposi algun esforç, major o menor, l'aconseguir-les, i tant o més goig que en la seva mateixa possessió ho trobem en el camí que condueix a ella. Aquest anhel insatisfet que sabem anem a satisfer resulta més plaent que la possessió de l'objecte que ho suscita. “Sempre la vespra resulta més gojosa que la festa.”

Jo entenc, doncs, que una riquesa adequada és aquella que, al mateix temps que ens faciliti tenir cobertes una sèrie de necessitats elementals, ens permeti la satisfacció d'alguns desitjos que, si en sentit estricte tal vegada innecessaris, no existeix raó alguna que faci aconsellable la renúncia als mateixos (almenys ni el meu ascetisme ni el meu cinisme arriben a tant). Mes no amb facilitat tanta que dissipi el plaure del desig mateix.

I quant a tot allò que resulti per a nosaltres inassolible, quin millor recurs que no desitjar-ho, perquè, ben mirat, «no existeix cap diferència entre no desitjar i tenir.

Però viure amb la mirada posada tota en els diners, a acumular riquesa i no veure res més enllà d'ella, és vida nècia i absurda, perquè ni reporta plaure ni comporta utilitat alguna: no és més que una boja carrera que no condueix enlloc, i a la qual la mort vindrà a posar fi, per a desgràcia del corredor i gaubança dels hereus.

Penso jo.