dimarts, 28 de febrer de 2012

La infància interrompuda



Crec que la càrrega simbòlica i emocional de la figura d'un nen en la societat és tan pesada que tot acte de violència exercit sobre ell adquireix una connotació desmesurada, d'ofensa col·lectiva, de necessitat reivindicatoria.

Penso que més enllà de la publicitat que adquireixi cada cas, l'assassinat o la desaparició d'un nen fa trontollar, transitòriament, qualsevol sistema social perquè s'intueix una interrupció del cicle vital, una violació de l'ordre natural, una ruptura d'aquesta continuïtat que representen les generacions.

No s'estima indiscriminadament als nens aliens, s'estima l'atmosfera primigènia que ells generen no solament perquè el temps fulgura com un recurs inesgotable sinó perquè el propi es veu pertorvat pels efectes d'aquell.

Quan un nen és violentat, les mirades es tornen cap als que tenien la missió de protegir-los precisament del món adult.

Els abastos d'aquesta missió són els que, en realitat, despullen l'atrocitat que amaga el principi mateix de tota estructura familiar: donar per suposat que una o dues persones estan capacitades per criar i protegir a un ésser humà.

El nen queda, des del seu naixement, a la mercè d'aquest grup familiar que en cap moment va necessitar convalidar-se com a idoni per a aquesta tasca. La família mostra, moltes vegades, el poder monstruós que posseeix per dret de sang: vulnerar el procés vital del temps infantil. Aquesta pressa pot ser subtil i imperceptible o visible i traïdorenca.

Penso que en cap dels dos casos, el nen té moltes possibilitats de salvació: els seus botxins gaudeixen d'impunitat absoluta.

Perquè investigar les bases sempre comporta la possibilitat d'una perillosa escletxa de l'estructura que s'investiga. En aquest cas, crec que la societat íntegrament.

Salut.