Moltes vegades em succeïa com si fos una dona prehistòrica que em treia conclusions en moments de calma i d’esma, en forma d'evidències íntimes, pèro, després, enmig de la riuada del vertigen de la lluita, totes o gairebé totes, em semblaven il·lusions, meres suggestions, puerils falsedats, paranys de l'agent d'una filosofia ingènua.
Jo crec que perquè la filosofia sigui filosofia, ha de ser ingènua i per això tantes es van a norris sense remissió. Gaudeixen destil·lant-se, es creuen santificant-se en usar termes confusos i reguen fora de test, les pobres estúpides.
Sempre, és veritat de puny, em va atreure aquesta labor oculta de pensar i més pensar, des que tinc ús de raó, ús de raó a l'estil rural, estil sal i llavor, poc o molt, però una mica d'ús cert.
Hi ha un ús de raó net de palla, lleganyes i gasos de asfalt i vomitades de cotxes, i aquest és i ha estat sempre el meu, no arribà mai a més, aquí, en aquest nivell, em quedà asseguda.
La filosofia, per a mi, està entre arbres i no entre càtedres. Jo em veia com un ocell amb ales raquítiques, en una barca petitíssima, perduda i sola enmig del oceà. Amb el meu pensar i dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada