divendres, 18 de juny de 2010


 
Els escrits que penjo aquí al bloc provenen d’una llibreta on he anat apuntant als meus pensaments i reflexions des de fa mes o menys un deu anys, i la majoria provenen d’un temps en que m’estava recuperant d’una malaltia.

Però avui he volgut provar una cosa diferent.

Amb la ment en blanc, m’he assegut davant l’ordinador a veure que passava pel meu cap, així en directe, sense passar per la meva llibreta.

Estic concentrada, tot sembla normal al meu voltant, però mentre escric moren milers de persones i també tantes altres acaben de veure, per primera vegada la llum del món.
Milers de famílies han començat a plorar la mort d’algú o a riure amb l’arribada d’un fill, net, germà,...
Penso, sento aquestes pèrdues i aquestes trobades, aquests somriures i aquestes llàgrimes.
Quantes persones deixen aquest món, sols, sense ningú se n’adoni del que passa?
Quantes criatures naixeran d’amagat i les abandonaran?
La gent i pensem molt poc amb la mort. Ens passem la vida preocupats per ximpleries absurdes, deixant de banda moments importants.
No ens arrisquem perquè tenim por.
Protestem però ens acovardim a l’hora d’actuar.
Volem que tot canviï però ens neguem a canviar.

Els indis arapahoe tenen una dita: “Avui és un dia tan bo com qualsevol altre per deixar aquet món”

Més tard o més d’hora ens morirem. Només qui ho accepta està preparat per a la vida.


(No ha anat pas tan malament això d’escriure en directe, oi?)

1 comentari:

Fina ha dit...

No, noia, no ha anat pas gens malament. Ben al contrari!!.
M'ha agradat molt aquesta dita dels arapahoe. En un principi sembla molt simple, però no ho és gens.
Una abraçada
Fina