LA CULTURA DE LA VIDA

 

 

 

 

El govern del PP no cessa en la seva obstinació d'introduir-nos en una nau del temps rumb a l'edat mitjana.
Segles gloriosos d'ignorància, misèria i temor d'un déu colèric en els quals estava chupat explotar i manipular al populatxo. Una època en què les dones encara no havien tret els peus del cistell i acceptaven el seu paper d'úters prolífics carents de llibertat.
 

La llei de l'avortament està sent celebrada per aquesta Espanya que fa olor de tancat i sacristia com un signe de la recuperació de la cultura de la vida. La del fetus. Perquè quan surt de les sagrades entranyes de la seva mare, els importa un rave el que sigui d'aquesta vida.
Una vegada nascut res li garanteix el pa, l'assistència sanitària o una educació gratuïta i de qualitat. Si a més té la desgràcia de néixer amb malformacions o discapacitats importants, el seu futur pinta color formiga en aquests descarnats temps on es retiren les ajudes a la dependència.

¿Llavors quina falacia és aquesta? Ens volen vendre la moto de capdavanters de la vida els mateixos als quals els importa una merda  desmantellar l'estat del benestar. L'úter sagrat que protegia l'equilibri i la justícia social, a aquest l'han profanat sense cap  mirament . Li han aplicat un avortament clandestí en una bruta taula d'un hospital privatitzat i, no acontentant-se amb això, pretenen deixar-lo estèril perquè no germini mai l'esperança.
Solament són carnissers pixapiles que avorten llibertats i drets amb la mateixa lleugeresa que imposen a les dones una maternitat no desitjada.

Penalitzar l'avortament lliure és la major mostra de repressió que ha rebut nostra malmesa societat en aquests dies.
Sota les mantellines, els crucifixos i l'olor a encens que desprèn aquest govern, s'amaga una veritat fosca. És l'única promesa que poden complir del seu programa. L'hi deuen a aquesta ultracavernaria pedrera de votants que són antiabortistes. Així que han tornat a amarrar els nostres ovaris amb els seus misògins rosaris.

Cultura de la vida? Jo la anomenaria cultura d'hipocresia i de cinisme. I d'això aquest govern en sap un ou.

Salut.

Sabem el que diuen?

El llenguatge "és" símbol d'humanitat, la manera que "tenim" els humans de diferenciar-nos dels altres animals, o més clar encara allò que ens fa "humans" directament.

La pregunta clara i diàfana que volta pel meu cap és complexa i s'interroga sobre quines són les paraules que serveixen per justificar la supremacia d'uns humans sobre els altres i l'extermini de milions de persones que aquesta porta aparellada...

L'interrogant em volta pel cap i rou en la possibilitat d'aparellar la humanitat amb paraules que construeixen la seva pròpia negació, justificant fins i tot afirmant el totalitarisme.

Aquestes paraules són i podem considerar-les també humanes?

O com a mínim, responen a una forma de fer humana les paraules que neguen la humanitat?

En la mateixa existència de la humanitat, en el seu punt bàsic diferencial amb els altres animnals que és el llenguatge, hi pot viure la llavor de la pròpia destrucció com a espècie?

La gran resposta la trobo en els animals, que tenen el seu propi llenguatge.

FRACÀS ESCOLAR??

Fa temps que es parla del fracàs escolar i que s'utilitza com a excusa per a reformes educatives de tota mena i en totes les instàncies, des de primària fins a la universitat.

Crec, no obstant, que el "fracàs escolar" com a tal no és mai l'objecte del debat, i que el que es qüestiona sempre són el contingut de les assignatures, la llengua en que s'ensenyen, el nombre d'hores lectives, les especialitzacions i conneixements addicionals dels mestres, l'autoritat dels professors, etc. Però el fracàs escolar, com a tal, encara no sabem que és.

El fracàs escolar és deixar els estudis de secunaria? O és acabar una carrera i un màster i no trobar una feina que hi estigui relacionada? És fracàs escolar arribar ala universitat sense saber llegir perfectament? O no anar content a l'escola? O acabar la carrera i fer faltes d'ortografia? O no passar la selectivitat? O no ser capaç de passar les proves Cangur? O acabar tots els estudis reglats, màste,  post màster i post-post-master inclosos, i no tenir ni idea per on començar el primer dia de feina? O canviar tres cops de carrera perqué no ho tens clar? O fer una carrera que no t'agrada però que saps que te molt futur? O fer moltes campanes? O treure només suficients i algun bé? Què caram és el fracàs escolar?

Penso jo, que el problema esencial del fracàs escolar és que tenim un model de escola en el qual fracasar-hi té sentit. Una escola basada en evaluacions que van de l'excelència a la insuficiència, en la que es demana el mateix ritme i ordre a tothom, en la que mana el programa establert pel Ministerio o la Conselleria i no el desig de l'alumne, amb horaris estrictes i rígids, amb imposicions físiques de tot tipus com haver d'estar assegut i haver de demanar permís per anar al labavo, on s'hi ensenyen continguts  en lloc d'ajudar a aprendre i a fer el que cada un desitja realment, on hi ha un adult per cada 25 infants, i un llarg etc... de deficiències que fan de l'escola aquell lloc, no precisament idílic, del qual tants i tants de nosaltres en tenim un mal record.

I fracassar en un lloc així és molt fàcil, perquè posar etiquetes a pares i alumnes n'és una de les activitats principals. I perquè és molt díficil desplegar el propi potencial quan les unitats de mesura venen d'un despatx llunyà, i no del contacte diari i directe de mestres i alumnes.

El que necessitem és una escola on el fracàs escolar no tingui sentit.

Penso jo.

"MIRADA A L'INTERIOR PER UN NOU EXTERIOR"

Estic recordant a un conegut llunyà que reutilitzaba  un ex-libris, el lema del qual era una pura consigna capitalista: "Time is Money". Sens dubte, desde el punt de vista de "la religió" del Mercat, l'opció de viure de manera frenética el nostre temps, poddibilita l'augment de la possessió de riquesa i, en consequència, de la capacitat de domini, d'exercir el poder.

Com que durant els dos últims segles la velocitat dels mitjans de transpòrt i de mercaderies i de la transmissió de dades, ha passat de l'escasa rapidesa derivada de l'ús de les cavalleries a la immediatesa de l'economia especulativa i a la instantaneïtat de la informació a la velocitat de la llum que faciliten les noves tecnologies del present, resulta palès que les possibilitats d'enriquir-se i augmentar de poder s'han multiplicat de forma desorbitada tot dotant els privilegis (a una èlit d'aprofitats i pocavergonyes) d'una manera de do de la ubiqüitat ben profitós per als seus interessos.

El problema és que aquesta sonbreacceleració del ritme de vida, unida a les potencialitats de les noves tecnologies, a part d'augmentar la riquesa d'un quants (aquells que deia abans), està afectant de manera molt negativa la condició humana.

Tots coneixem les manifestacions d'aquest deteriorament: individualisme exacerbat, irresponsabilitat i autoindulgència, cinisme estèril, recerca malaltissa d'un estímul constant i d'una gratificació instantánia, desmemòria i dessarrelament, incomunicació agreujada per l'epobriment del llenguatge, esvaïment de la identitat personal... i com contribueix també a la destrucció del teixit social i a l'enfortiment d'un totalitarisme que s'exerceix des d'un poder sense rostre i sense nom, sense centre,  i que a aquestes alçades tots sabem de qui parlem) però omnipresent.

Crec que és necessari rebutjar l'allau d'imatges, sons i informacions banals que ens obnubilen, desestimar les construccions de la cultura dominant que anul·len alguns mecanismes mentals generadors de creativitat i benestar, i desfer-se de l'absurd de viure la vida aliens a les necessitats del nostre cos i ment i les dels altres.

Penso que és imprescindible recòrrer (en solitud voluntària i silenci actiu) a la mirada interior que ens faciliti l'anàlisi de la nostra conducta o el nostre context, que faci possible el diàleg entre raó i sentiments, que doni peu a noves preguntes que ultrapassin respostes ja assolides, que ens guiï a plantejar-nos nous objectius transcendents però pràctics, que ens permeti despertar de la inèrcia cadavèrica d'un present perpetu.

Em sembla que si aconseguim recuperar o enfortir aquesta voluntat d'existir, si aconseguim propagar aquesta necessitat de despertar a l'existència entre les persones que ens envolten (entre els més propers i familiars, però sobretot entre aquelles altres amb que convivim al nostre barri i al nostre lloc de treball, i que sovint tanquem de manera superficial), no només redreçarem les nostres trajectòries personals, sinó que, sens dubte, podrem frenar aquest procés de degradació que afecta a la nostra societat i prendre la iniciativa en la generació d'un canvi que, tot expandin-se per ámbits socials cada vegada més amplis, incideixi de manera  afectiva i efectiva en la regeneració de la cultura, la política i l'economia.

Penso jo.
Salut.

"TEMPS I RITME DE VIDA"

 
 
La meva àvia (la Leandra) no va portar  mai  a sobre un rellotge. Al menjador de casa seva en tenia un de paret i al dormitori cap, no li feia falta despertador: anava a dormir amb la lluna i es despertava amb el sol. Quan havia acavat amb els porcs, les gallines i els conills, deixava el dinar preparat, endreçaba casa i se'n anava capal tros, caminant uns tres quilòmetres, per ajudar al padri Ramonet. Quan volia saber l'hora mirava l'altura del sol o escoltava el seu cos.
La meva ávia sabia viure en el temps, sabia gestionar el seu temps personal, mai es va queixar que li mancava ( de fet mai el va perdre queixant-se de res, tot just de les plagues al camp, de la poca posta de les gallines o si se li posava algun conill o porc malalt, però no gaire, perquè davant els problemes preferia l'acció a les paraules). 
I a tot això he d'afegir la neteja de la roba que avans es feia al safareig i si no n'hi havia a casa, doncs a la sèquia, cosir i sorgir la roba, posar-hi pedassos ( perquè abas nomes es tenia la un conjunt de roba per treballar i un altre per les festes ). I per si no n'hi havia prou sempre tenia la casa endreçada!!!
També sabia distingir molt bé quines eren les feines esencials, precisament les que consumeixen poc temps, i les supèrflues, que ens el malgasten, aporten poc i podem estalviarnos-les.
La meva àvia, doncs, sabia seqüencialitzar de manera adequada la feina essencial en el temps i aconseguir un ritme que s'adaptés a les necessitats i possibilitats del seu cos. Un ritme que no era ni lent ni ràpid, era justament el ritme factible per viure en harmonia en els seu context i amb les seves circumstàncies.

Ara l'acceleració de l'activitat és una malaltia social característica de la nostra època.
Dedidar grans esforços a coses supèrflues i poc plaents, deu ser una altra malaltia de la nostra societat. La tècnica ( que creiem fa uns anys que ampliaria el nostre temps lliure i ens facilitaria la feina ) ha engrandit el camp de les nostres ocupacions fins a fer-lo inabastable, i fins i tot el temps de lleure ha quedat afectat i s'ha omplert s'obligacions que ens esclavitzen: ni descansem ni reflexionem ni contemplem.
Estem submergits en una forma de viure tan compulsiva que ja no es vida... Un dia ens trobarem davant la mort i ens adonarem que no hem gaudit de les poques coses essencials de l'existència, que ni vam tenir temps per pensar-hi. Caldria que recuperèssim el control del nostre tems, oi?

La meva àvia va morir als 103 anys i amb tot el coneixement. Els seus savis consells m'ajuden a viure el tems que tinc. Ella sempre em deia "no es mes feliç qui més té, sino qui menys necessita", o " qui ho vol tot, tot o ho perd", i el més important entre tans cosells que hem va donar, "en aquest mon només hi sóm una vegada i la vida és un somni, així que viu per gaudir-la.

I això és el que faig, el temps és meu.


Rosa Bargalló Gasol

Re-connectar amb la vida

El desenvolupament i difusió dels dispositius mòbils que permeten xatejar, manar e-mails i navegar per la xarxa sense límits han transformat les relacions personals i culturals. La seva presència es multiplica i s'aferma la necessitat d'estar connectats.

Mentre anem en el metre, caminem, prenem un cafè, en les classes, en els restaurants, fins i tot en el bany ens acompanya el nostre mòbil. S'ha convertit en una eina “indispensable” para milers de persones. Molts han desenvolupat addiccions a aquestes noves aplicacions, creades per millorar i satisfer les nostres necessitats. El Whatsapp, el xat per Blackberry, Skype o Facebook són alguns d'aquests programes que ens permeten estar en contacte de manera permanent.

La instantaneïtat provoca algunes d'aquestes addiccions. Mirar a cada moment el cel·lular a la recerca de novetats s'ha convertit en una espècie de tic. Quan no obtenen una resposta immediata al seu últim missatge, moltes persones manifesten cert nerviosisme, “una conducta poc lliure, omple de necessitat i ansietat”.

L'addicció a aquests dispositius provoca trastorns d'atenció, ansietat, irritabilitat, acceleració o intolerància a l'espera. Els usuaris no suporten estar “incomunicats”. Es troben aïllats i incomplets sense el seu Iphone o Blackberry. La nomofobia, com es denomina a la por a sortir al carrer sense cel·lular, afecta al 53% dels usuaris de telefonia portàtil.

Els xats, les xarxes socials i els e-mails es multipliquen mentre la comunicació tradicional es deteriora. No només els missatges instantanis suplanten a les converses presencials. A més, quan aquestes es produeixen, moltes persones les interrompen per atendre les seves converses virtuals. Així converteixen els seus aparells en una droga de resposta immediata.

“Molta gent creu que tenir informació sobre una persona la converteix en el seu amic íntim”, explica *L’arboro. Es creen rutines apreses en les quals el premi és la resposta instantània als missatges. Quan la resposta triga més de l'habitual sorgeixen les preocupacions. Apareixen mecanismes biològics i cognitius semblants als de les addiccions.

L'excés d'informació, de dades, de detalls, de control sobre l'altre és el resultat d'una estratègia empresarial. Els programadors són conscients de la dependència que pot crear la necessitat d'obtenir feedback.

“Els dissenyadors saben que han d'informar puntualment a l'usuari una vegada que est ha entrat en un procés de qualsevol naturalesa, des de comprar fins a enviar un missatge”, explica *Clliford *Nass, professor en *Stanford. L'excés de rapidesa ha acabat amb la paciència dels usuaris. Ja no esperem que els esdeveniments segueixin el seu curs natural. Necessitem ser testimonis del procés.

La missatgeria instantània no és l'única eina que manté als usuaris enganxats al cel·lular. Centenars de programes proliferen cada dia: mapes, llistes de carrers, traductors, diccionaris, cercadors de viatges i fins i tot comptadors de calories. Tots ells creats “per fer la nostra vida més fàcil”. No obstant això, aconsegueixen aïllar-nos del món i crear-nos necessitats que abans no teníem.

Estar sempre disponible al món virtual té conseqüències. Amb les tecnologies, tractem de suplir manques que s'accentuen. El sentit de l'orientació desapareix gràcies a eines com Google Maps; la memòria perd importància davant la proliferació d'alarmes i calendaris. És tal l'addicció a la tecnologia que “està evolucionant en una forma de vida que pretén entendre millor a les persones del que elles s'entenen a si mateixes”.

Oblidem que la tecnologia no pot substituir les capacitats de l'home i que es tracta de simples eines per facilitar la vida. Fan falta límits per impedir que el món virtual marqui el ritme de les nostres necessitats i les nostres relacions. Cal aprendre a desconnectar de la “voràgine” d'informació per connectar amb el món real, sense interrupcions ni missatges instantanis.

Potser el que realment hem d’aprendre és a “re-connectar amb la vida.”

A tots, a vosaltres.

 

Després d'una llarga absència reprenc la meva activitat al blog.

Us deixo un poema de Pablo Neruda. Espero que us agradi.

A TOTS, a vosaltres,
els silenciosos éssers de la
nit que van prendre la meva mà en les tenebres, a vosaltres,
llumsde la llum immortal, línies d'estel,
pa de les vides, germans secrets,
a tots, a vosaltres,
dic: no hi ha gràcies,
res podrà omplir les copes de la puresa,
res pot contenir tot el sol en les banderes
de la primavera invencible,
com a vostres callades dignitats.
Solament penso que
he estat tal vegada digne de tanta
senzillesa, de flor tan pura,
que tal vegada sóc vosaltres, això mateix,
aquesta molla de terra, farina i cant,
aquesta pasterada natural que sap
d'on surt i on pertany.
No sóc una campana de tan lluny,
ni un cristall enterrat tan profund
que tu no puguis desxifrar, sóc només
poble, porta amagada, pa fosc,
i quan em reps, et reps
a tu mateix, a aquest hoste
tantes vegades copejati tantes vegades renascut.
A tot, a tots,
a quants no conec, a quants mai
van sentir aquest nom, als quals viuen
al llarg dels nostres llargs rius,
al peu dels volcans, 

a l'ombra sulfúrica del coure, 

a pescadors i llauradors,
a indis blaus en la riba
de llacs centellejants com a vidres,
al sabater que a aquesta hora interroga
clavant el cuir amb antigues mans,
a tu, al que sense saber-ho m'ha esperat,
jo pertanyo i reconec i canto.

Pablo Neruda

TEOLOGIA DELS DINERS

Abans un vassall estava unit al seu senyor per un jurament. Una infracció a les regles de joc podia significar, com a mínim, una pallissa al camperol. Per al desgraciat, el simbòlic no era  la pallissa, sinó el Rei o el Senyor que emetia el seu desig en forma d'ordre. El Senyor significava la protecció i el càstig. Amb tot, la injusta relació social encara era d'home a home: el camperol podia arribar a veure al Senyor; i fins i tot, podia arribar a matar-lo, amb una pallissa igual de consistent que l'anterior.

La relació que en el nostre temps ens uneix amb els Diners és del tot abstracta. En això s'assembla la nostra societat a la de l’Edad Mitja: temem a un ens simbòlic i invisible, com fa mil anys els homes temien a Déu. Els valors de les borses canvien sense la nostra participació. Entre els valors i nosaltres existeix una teologia dels diners anomenada “economia” que, en general, s'encarrega d'explicar racionalment alguna cosa que no té més raó que poder simbòlic.

Les nostres societats, com en tots els temps, estan estructurades segons una relació de poder. Com en tots els temps, el poder està mal repartit, però en el nostre procedeix dels Diners. Gràcies als diners, tots som accionistes del Poder que governa al món, encara que les nostres accions representen una fracció infinitessimal. Coneixem les xifres que s'acumulen en els principals dipòsits del món: són diverses vegades superiors a l'esforç conjunt de desenes de països del tercer món —i del món intermedi també. Això, tan simple, vol dir que el Dret i la Llibertat estan especialment acumulats en determinades capitals financeres.

Vegem una mica això de la llibertat. En la secundària se'ns ensenyava que també un reclús era un ser lliure. Això és rigorosament cert, des d'un punt de vista existencial, i un recurs canalla des d'un punt de vista ideològic, sobretot tenint en compte que quan se'ns ensenyava aquest tipus de veritats, s'empresonava als homes que eren lliures. Avui també vivim en una forma de dictadura, encara que subtil i planetària. Els nostres governs no es cansen de repetir que aquest nou Ordre és Inevitable. Qüestionar-ho és només demorar la seva arribada triomfal. I, que jo sàpiga, l'Inevitable no és producte de la llibertat.

Existeix una llibertat immanent a tot ésser humà, cert; som lliures des del primer moment en què dubtem davant un encreuament de camins. I existeix un altre tipus de llibertat: una llibertat social. Aquesta no és immanent, sinó eventual. En el nostre cas, la llibertat social és doblement limitada: primer, perquè, de fet, l'home perifèric no és lliure; segon, perquè li ha fet creure que sí ho és. Dir que l'home globalitzat és socialment lliure, és com dir que és lliure com un ocell. Però un ocell posseeix una llibertat d'ocell, és a dir, una llibertat “inhumana”, ja que no pot triar l'adreça ni el moment de la seva migració. En canvi, un home veritablement lliure hauria de poder fer-ho.

Bé; l'elecció de les aus està determinada pel poder de la naturalesa. Però en algun moment de la història vam suposar que l'home s'havia independitzat d'aquest poder, gràcies a la irreverència del seu esperit. I probablement ho hagi fet en alguna mesura. Llavors, a quin poder ha sucumbit ara, aquesta increïble criatura…? Diguem-ho Diners.

Vegem. El poder dels diners és sempre simbòlic: procedeix del reconeixement aliè. Tot el poder concentrat als bancs prové d'aquells que són perjudicats per aquest poder; no pels quals reben el benefici de posseir-ho. Posseir és un acte de fe; no-posseir és una condició de fidelitat.
Existeixen, no obstant això, dos valors que no són merament simbòlics: el valor de la violència (pretès en monopoli per tots els governs) i el valor de la tecnologia. En aquest nou segle, el valor-poder de la tecnologia sotmetrà al primer i, malgrat la seva possibilitat democràtica, serà ràpidament absorbit pel valor-poder dels diners. No obstant això, els Diners posseeixen una debilitat que amaga en el més profund del seu ser: el de ser un símbol abstracte que necessita ser alimentat, constantment, de significació. És per aquesta mateixa raó que s'apressa a dominar el valor-poder de la tecnologia. Aquesta nova arma serà usada, al segle que comença, per a una despietada lluita d'interessos: la casta dels productius contra la casta financera, els Desplaçats contra els Acomodats, els amos de la Veritat contra els qui la sofreixen.

Els diners són amorals, això ho sabem. Com he dit, és un poder simbòlic, abstracte; val pel que no és i és totes les coses al mateix temps. Creiem usar-ho i sotmetre-ho a la nostra voluntat, però és Ell qui ens sotmet: gairebé no podem prescindir seu, a no ser per un perillós acte heretge. Cada vegada podem prescindir menys.

A les antigues “necessitats bàsiques” hem agregat un conjunt innombrable de “necessitats socials”. Naixem i ens desenvolupem en societats sofisticades que ens exigeixen concentració. Com el bestiar, estem condemnats a pastar tot el dia, a rumiar i a digerir quan descansem. Un descuit significaria caure del sistema. Una mort social, la veritable mort de l'home postmoder o posthumà.

Al nostre món ressagat l'angoixa és doble: el compliment amb les necessitats socials (ara bàsiques) ocupa gairebé tota la nostra llibertat. Volem ser lliures, però la llibertat és cara. Llavors, mirem cap a on els diners no és escàs. Diferent a uns altres temps, ara no podem usurpar el seu lloc. No podem envair-los; per tant, la solució és deixar-nos envair. Copiem. Volem semblar-nos a ells: perquè han triomfat en la guerra i en el comerç, perquè són rics i nosaltres som pobres. També és veritat: volem deixar de ser pobres. Però seguirem sent-ho, mentre pensem que la riquesa s'aconsegueix absorbint els valors culturals i morals del vencedor. Perquè no és el mateix integrar-se al món que deixar-se ingerir. També nosaltres pertanyem al món, a la major part del món, i, encara que sentim vergonya, hem de recordar que la pobresa no és una prova dels nostres vicis morals. Aquesta és una idea religiosa del món protestant que va heretar el Nord i ens van vendre en el Sud.

En tota la història van existir grans imperis, cultures predominants; però mai els pobles perifèrics (o sotmesos) es van entossudir en corretgir al vencedor, menyspreant amb alarmant frivolitat la seva memòria pròpia. Per contra, en el passat van ser els pobles conquistats els que van infiltrar la seva pròpia cultura en el cor dels invasors. Ara no tenim tanta dignitat; els pobles conquistats es maquillen per semblar-se al conqueridor, oblidant i menyspreant la profunditat moral de civilitzacions econòmicament empobrides, a canvi de miralls i pensament ràpid. I, no obstant això, el món ric necessita tant del món pobre com aquests d'aquells. O més.

Ens informen que vivim en un món “globalitzat”, però els únics que encara no s'han adonat del seu significat són ells, els responsables de la globalització. Com a pràctica, la “globalització” és gairebé tan antiga com el cristianisme. Però ara val per si sola; és una nova ideologia, amb la particularitat històrica que va ser precedida per la seva pròpia realització. La seva interpretació també és particular i sempre contradictòria: integrar significa absorbir, conèixer significa ignorar, diversitat cultural significa uniformització, informar significa deformar, riquesa significa diners, etcètera.

Les fronteres segueixen sent les mateixes per als pobres, i fins i tot s'han tancat encara més que abans; no obstant això, han estat esborrades d'un cop de ploma per deixar passar a Diners, portador de noves promeses de riquesa en aquells països pobres que, ves a saber per què, han vist augmentar la seva pobresa. Tot per la qual cosa es podria dir, sense por d'equivocar-me, que al nostre món globalitzat les fronteres han estat substituïdes per filtres.

La cultura i l'educació ja no uneix; separa. Ambdues, han estat sotmeses al poder dels diners i li serveixen a Ells per ordenar-ho en castes i acumular-ho en dipòsits invisibles. A les noves universitats ja no els importa la saviesa, la cerca de la veritat, sinó un únic i monòton objectiu: la creació d'ens competents.

El nord representa tot el que té de primitiu l'home: la necessitat desbordada de poder, l'acumulació i el consum. Tots aquells valors espirituals que van sorgir després del mesolític comencen a ser deixats de costat. La reparació no està a prop, perquè també la històrica rebel·lia de la joventut ha estat adoctrinada per la publicitat i per l'èxit aliè.

Estic d'acord en què cal canviar. Però, en quina direcció? Una cosa ha de quedar-nos clara: hi ha canvis que només pot generar-los una societat en el seu conjunt. Per tant, no és vàlid aquest precepte ideològic resumit en la màxima: “al que no li agradi, és lliure de canviar de canal” Aquesta frase, tan volguda pels profunds filòsofs de la faràndula, és contradictòria, ja no només amb la tan esmentada idea de la globalització sinó, sobretot, amb la més primitiva idea de societat.

Jo, almenys, no estic en contra d'una globalització. Per contra, la recolzaria amb entusiasme. Això sí, sempre que Globalització signifiqui “diàleg” entre cultures, entre pobles i entre individus; un veritable intercanvi de símbols i de béns materials, i no la simple imposició de llengües, ideologies socials i econòmiques, no la imposició de costums monoculturals que han portat a la supressió de desenes d'idiomes amb els seus coneixements propis del cel i de la terra, al mateix temps que una espoliació de recursos naturals que no només atempta contra les comunitats econòmicament més febles, sinó contra el planeta sencer.

Però no siguem ingenus. No oblidem que Diners no accepta cap altre tipus d'associacions que no siguin associacions de capitals. Qualsevol altra aliança, social o espiritual, serà condemnada per l'Èxit. Recordeu: menys el riure i el sofriment tot és una Il·lusió Universal: Èxit i Diners no existeixen sense el valor que és concedit per aquells que són perjudicats per l'Èxit i pels Diners.

Un món alliberat

Crec que un món alliberat de la dictadura del capital només pot néixer d'una ruptura radical am el (des) ordre existent.

No es pot esperar res de bo d'un sistema que genera milions de persones aturades, precàries i marginades en els països rics i centenars de miliones de persones mortes de fam en els països pobres, ni fer-nos il·lusions sobre un sistema ecològicament insostenible que amenaça amb la destrucció del planeta.

Mentrestant, estic veient que la crisi d'aquest model de "civilització" no fa més que agreujar-se i s'accentuen el militarisme, la retallada de llibertats i el desenvolupament d'ideològies reaccionaries i fonamentalistes.

Penso que  cal impulsar una estratègia contrahegemònica de construcció d'un bloc "polític", social i cultural alternatiu, que sigui capaç de promoure una convergència entre els diversos moviments socials.

Formo part de la resisitència al neoliberalisme i estic compromesa en la defensa de les orientacions anticapitalistes i alternatives que sorgeixen des dels moviments socials.

Crec quue cal treballar de forma unitària, afavorir la interacció entre les xarxes i moviments existens i organitzar-se democràticament per tal de combatre eficaçment en contra del bloc de poder dominant i contra qualsevol tipus d'opressió.


Penso jo.

La felicitat una responsabilitat universal

D'acord amb la Psicologia Budista, la majoria dels nostres problemes es deuen al nostre ardent desig i inclinació per les coses que considerem duradores i que, en realitat, no ho són. En la cerca dels objectes que desitgem, fem ús de l'agressió i la competitivitat com a instruments suposadament eficaços. Aquests processos mentals, que s'han anat desenvolupant en l'ésser humà des de temps immemorials, es tradueixen fàcilment en accions que com a resultat produeixen una actitud bel·ligerant.

Crec que ens hauríem de plantejar què podem fer per controlar i regular aquests verís (engany, cobdícia, agressivitat, etc.) lloc que sabem que són ells els que es troben darrere de gairebé tots els problemes mundials.

Buscant la nostra pròpia felicitat, els éssers humans hem utilitzat diferents mètodes, sovint cruels i repulsius. Ens hem comportat de forma completament impròpia a la nostra condició d'éssers racionals, ocasionant sofriment al seu proïsme i a altres éssers vius, únicament en el seu propi benefici. Al final, aquestes accions tan maldestres porten sofriment a un mateix i als altres.

Néixer com a ésser humà és un esdeveniment poc comú, seria assenyat utilitzar aquesta oportunitat de la forma més efectiva i hàbil que fos possible. Hem de tenir una perspectiva correcta del procés universal de la vida, perquè no s'aconsegueixi la felicitat o la glòria d'una persona, a grup de persones, a costa dels altres.

Tot el que expresat fins ara exigeix una nova aproximació als problemes globals.
El món és cada vegada més petit i més interdependent, degut, principalment, als avanços tecnològics, el comerç i les relacions internacionals. Actualment, depenem els uns dels altres més que mai. En l'antiguitat, els problemes eren, en general, de tipus familiar i, lògicament, era també a nivell familiar on s'intentaven solucionar.

Avui, la situació ha canviat, depenem tant uns d'uns altres, i estem tan íntimament units, que no podem superar els perills de la nostra pròpia existència, i molt menys generar pau i felicitat, sense un sentiment de responsabilitat universal, sense un sentiment de germanor universal i sense un convenciment que tots formem part d'una gran família humana.

Encara que l'increment d'interdependència entre nacions hauria de generar una atmosfera més comprensiva, en realitat, és difícil aconseguir un esperit de veritable cooperació, ja que hi ha persones que romanen completament indiferents als sentiments i a la felicitat dels seus semblants. Quan les persones actuen motivades, sobretot per la cobdícia i l'enveja, no poden viure en harmonia.

Un acostament espiritual pot ser que no resolgui tots els problemes polítics causats per l'esperit egocèntric que existeix, però, a llarg termini, sí podrà superar l'origen de les dificultats amb les quals ens enfrontem en l'actualitat.

D'altra banda, si la humanitat continua resolent els seus problemes considerant només les conveniències a curt termini, les generacions futures tindran davant si enormes dificultats. La població mundial està augmentant i els recursos naturals es van esgotant ràpidament.

Posaré als arbres com a exemple, ningú sap amb exactitud quins seran les conseqüències pel que fa a la massiva desforestació, pel que fa al clima, al sòl i al sistema ecològic mundial en general. Ens enfrontem a tants problemes perquè la gent ens preocupem per resoldre'ls només a curt termini, de forma egoista i desconsiderant a la resta de la humanitat. No pensen al món ni en les conseqüències a llarg termini per a la vida del planeta.

Si nosaltres les persones de l'actual generació, no meditem sobretot això, les generacions futures no podran fer front a tantes calamitats.

Penso jo.

Salut.

Manaments de Gurdjieff

1. Fixa la teva atenció en tu mateix, sigues conscient en cada instant del que penses, asseguis, desitges i feixos.
2. Acaba sempre el que vas començar.
3. Fes el que estàs fent tan bé com sigui possible.
4. No t'encadenis a res que a la llarga et destrueixi.
5. Desenvolupa la teva generositat sense testimonis.
6. Tracta a cada persona com si fos un parent proper.
7. Ordena el que has desordenat.
8. Aprèn a rebre, agraeix cada do.
9. Cessa d'autodefinir-te.
10. No menteixis ni robis, si ho fas t'esmentis i et robes a tu mateix.
11. Ajuda al teu proïsme sense fer-ho depenent.
12. No desitgis ser imitat.
13. Fes plans de treball i cumpleix-los.
14. No ocupis massa espai.
15. No facis sorolls ni gestos innecessaris.
16. Si no la tens, imita la fe.
17. No et deixis impressionar per personalitats fortes.
18. No t'apropiïs de res ni de ningú.
19. Reparteix equitativament.
20. No sedueixis.
21. Menja i dorm l'estrictament necessari.
22. No parlis dels teus problemes personals.
23. No emetis judicis ni critiquis quan desconeguis la major part dels fets.
24. No estableixis amistats inútils.
25. No segueixis modes.
26. No et venguis.
27. Respecta els contractes que has signat.
28. Sigues puntual.
29. No envegis els béns o els èxits del proïsme.
30. Parla només el necessari.
31. No pensis en els beneficis que et va a procurar la teva obra.
32. Mai amenacis.
33. Realitza les teves promeses.
34. En una discussió posa't en el lloc de l'altre.
35. Admet que algú et superi.
36. No eliminis, sinó transforma.
37. Venç les teves pors, cadascun d'ells és un desig que es camufla.
38. Ajuda a l'altre a ajudar-se a si¬ mateix.
39. Venç les teves antipaties i apropa’t a les persones que desitges rebutjar.
40. No *actues per reacció al que diguin bé o dolent de tu.
41. Transforma el teu orgull en dignitat.
42. Transforma el teu còlera en creativitat.
43. Transforma la teva avarícia en respecte per la bellesa.
44. Transforma la teva enveja en admiració pels valors de l'altre.
45. Transforma el teu odi en caritat.
46. No et llois ni t'insultis.
47. Tracta el que no et pertany com si et pertanyés.
48. No et queixis.
49. Desenvolupa la teva imaginació.
50. No donis ordres només pel plaure de ser obeït.
51. Paga els serveis que et donen.
52. No facis propaganda de les teves obres o idees.
53. No tractis de despertar en els altres emocions cap a tu com a pietat, admiració, simpatia, complicitat.
54. No tractis de distingir-te per la teva aparença.
55. Mai contradiguis, només calla.
56. No contreguis deutes, adquireix i paga de seguida.
57. Si ofens a algú, demana-li perdó.
58. Si l’ has ofès públicament, excusa’t en públic.
59. Si t'adones que has dit alguna cosa erroni, no insisteixis per orgull en aquest error i desisteix immediatament dels teus propòsits.
60. No defensis les teves idees antigues només pel fet que vas ser tu qui les va enunciar.
61. No conservis objectes inútils.
62. No t'adornis amb idees alienes.
63. No et fotografiïs al costat de personatges famosos.
64. No rendeixis comptes a ningú, sé el teu propi jutge.
65. Mai et defineixis pel que posseeixes.
66. Mai parlis de tu sense concedir-te la possibilitat de canviar.
67. Accepta que gens és teu.
68. Quan et preguntin la teva opinió sobre alguna cosa o algú, vaig donar només les seves qualitats.
69. Quan t'emmalalteixis, en lloc d'odiar aquest mal considera-ho el teu mestre.
70. No miris amb dissimul, mira fixament.
71. No oblidis als teus morts, però dóna'ls un lloc limitat que els impedeixi envair tota la teva vida.
72. En el lloc en què habitis consagra sempre un lloc al sagrat.
73. Quan realitzis un servei no ressaltis els teus esforços.
74. Si decideixes treballar per als altres, fes-ho amb ganes.
75. Si dubtes entre fer i no fer, arrisca't i fes.
76. No tractis de ser tot para la teva parella; admet que busqui en uns altres el que tu no pots donar-li.
77. Quan algú tingui el seu públic, no acudeixis per contradir-ho i robar-li l'audiència.
78. Viu d'uns diners guanyats per tu mateix.
79. No et vanis d'aventures amoroses.
80. No et vanagloris de les teves debilitats.
81. Mai visitis a algú només per omplir el teu temps.
82. Obtingues per repartir.
83. Si estàs meditant i arriba un diable, posa aquest diable a meditar…

Provem de complir-los tots.

Salut

GRATITUD

Gratitud

(Del *lat. *gratitudo). f. Sentiment que ens obliga a estimar el benefici o favor que se'ns ha fet o a volgut fer, i a correspondre a ell d'alguna manera.

Font: Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola

Gratitud. Sentiment que ens obliga a estimar el benefici o favor que se'ns ha fet o ha volgut fer, i a correspondre a ell d'alguna manera. Amistat. Afecte personal, puro i desinteressat, compartit amb una altra persona, que neix i s'enforteix amb el tracte. Confiança. Esperança ferma que es té d'algú o alguna cosa. Fidelitat. Observança de la fe que algú deu a una altra persona.

Font: Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola

Tenim el costum de creure que tot el bé que tenim l'hem aconseguit sols. Per orgull o, de vegades, per simple desatenció, no sabem reconèixer el suport que ens han donat els altres en un moment o circumstància determinats. Llavors ens convertim en persones desagraïdes. Encara que sembli increïble podem arribar a l'extrem de criticar o fins i tot fer mal a els qui ens van ajudar. De vegades ens tanquem totes les portes nosaltres mateixos. De vegades no, doncs la generositat mai acaba.

No obstant això, hi ha persones que com no saben experimentar agraïment, se senten sols, no descobreixe

n que els altres els volen i que mereixen aquest afecte. El seu malestar creix a cada dia i els entristeix. El que agraeix obre les cortines de la seva ànima: permet que entri el sol i projecta cap a fora la seva pròpia llum.

El valor de la gratitud s'exerceix quan una persona experimenta estima i reconeixement per una altra que li va prestar ajuda. No consisteix, necessàriament, a “pagar” aquest favor amb un altre igual, sinó a mostrar afecte i guardar en la memòria aquest acte de generositat. Més que centrar-se en la utilitat pràctica del servei rebut, pondera l'actitud amable de qui ho va fer.

L'alegria que comporta la gratitud és inmensa. Es manifesta cap a fora quan diem “gràcies” amb un somriure, quan li fem saber a la persona que ens ha ajudat l'important que ha estat per a nosaltres aquest detall inesperat (no importa si va ser un objecte, un consell o un mocador d'un sol ús quan ens van veure plorar). Però la gratitud no es redueix a una paraula ni es queda en la superfície: enriqueix i transforma la nostra vida quan mantenim present aquest acte d'afecte envers nosaltres. A través d'ella ens sabem volguts pels altres. A través d'ella, sabem voler als altres.

Aprenem a usar la fórmula que no falla. “Per favor” indica que demanem alguna cosa especial. “Gràcies” indica que reconeixem l'ajuda.

Pensem i reconeixem tot allò que rebem dels altres. Expressem-ho al nostre estil: amb paraules, amb una abraçada, amb un carta.

No agraïm només els béns materials. L'ajuda que va més enllà dels objectes és tal vegada la més valuosa.

Vençem el nostre orgull, pensem en els qui ens han donat la mà al llarg de la vida. Comprènem que ens han ajudat a ser qui sóm.

La gratitud no és un intercanvi d'objectes: “tu em vas donar, jo et vaig donar”. Significa, més aviat, “tu t'esforçar-te per mi, jo estic disposat a fer-ho per tu.

No només cal donar les gràcies a els qui estan vius i prop de nosaltres. Reconeixem en el nostre cor a els qui ens han ajudat encara que no visquin o es trobin lluny.

“Per favor” i “gràcies” són dues expressions comunes en la nostra vida diària que apareixen una vegada i una altra en les relacions amb els altres. Aturem-nos per un moment a pensar en elles. La primera és un anomenat d'ajuda per sol·licitar alguna cosa que pot ser molt senzill (el préstec d'un objecte) o molt complicat (l'auxili en un cas de vida o mort). La segona manifesta el reconeixement pel benefici que hem rebut. En el seu nivell més superficial apareixen com a fórmules automàtiques de cortesia, però quan vius a fons aquestes emocions ingresses a un dels territoris més rics i profunds de les relacions humanes.

Ser agraït és apreciar a cada moment el que els altres fan per nosaltres i generar amb ells un compromís de confiança: com estem conscients de la seva ajuda, podrem respondre d'igual forma quan ells requereixin la nostra. Quan la confiança creix, es converteix en amistat: dos éssers humans comparteixen emocions, problemes, solucions i l'ajuda flueix sempre en les dues adreces. El respecte i els sentiments d'afecte mutus creixen fins a regir-se per la fidelitat: no només agraïm i corresponem a qui ens ajuda, tenim un afecte sòlid que ens farà estar sempre allí per respondre, sense importar que les circumstàncies canviïn.

Salut i gràcies.

I aqui us deixo un poema de l'Octavio Paz.

LA VIDA SENSILLA

Cridar al pa i que aparegui

sobre les estovalles el pa de cada dia;

donar-li a la suor el seu i donar-li al somni

i al breu paradís i a l'infern

i al cos i al minut el que demanen;

riure com el mar riu, el vent riu,

sense que el riure soni a vidres trencats;

beure i en l'embriaguesa agafar la vida,

ballar el ball sense perdre el pas,

tocar la mà d'un desconegut

en un dia de pedra i agonia

i que aquesta mà tingui la fermesa

que no va tenir la mà de l'amic;

provar la solitud sense que el vinagre

faci torçar la meva boca, ni repeteixi

les meves ganyotes el mirall, ni el silenci

s'estarrufi amb les dents que criden:

aquestes quatre parets ?paper, guix,

catifa plana i focus groguenc?

no són encara el promès infern;

que no em dolgui més aquell desig,

gelat per la por, nafra freda,

cremada de llavis no besats:

l'aigua clara mai es deté

i hi ha fruites que cauen de madures;

saber partir el pa i repartir-ho,

el pa d'una veritat comuna a tots,

veritat de pa que a tots ens sustenta,

pel llevat dels quals sóc un home,

un semblant entre els meus semblants;

barallar per la vida dels vius,

donar la vida als vius, a la vida,

i enterrar als morts i oblidar-los

com la terra els oblida: en fruits...

I que a l'hora de la meva mort aconsegueixi

morir com els homes i m'aconsegueixi

el perdó i la vida perdurable.

L'ofici d'explicar

Explicar històries i escoltar-les no és un luxe intel·lectual al d’unes quantes persones amb poc sentit pràctic: és una fatalitat genètica de l'espècie.

Des que comença a tenir un cert domini de l'idioma un nen no para de preguntar i d'inventar i d'exigir que li expliquin i de marejar-li el cap amb relats a qui te a la vora.

Volem algunes vegades que ens diguin la veritat i d’altres no, i amb la mateixa obstinació mirem a algú als ulls i li expliquem el que hem guardat en secret durant molt temps, i també mirem de fit a fit o apartem lleugerament la mirada per improvisar una mentida.

Comptem amb paraules i expliquem per senyals quan les paraules ens falten o quan creiem que ocultem alguna cosa i els nostres gestos o la nostra entonació ens traeixen.

Mirem per casualitat una pel·lícula o una sèrie de televisió i encara que no tinguem cap interès si triguem uns segons més a prémer el comandament a distància ja ens quedem atrapats per una història, no perquè és bona o dolenta, sinó perquè és una història, perquè ens proposa una intriga i ens tempta amb l'esquer infalible d'una solució.

Expliquem en veu alta i expliquem per escrit, i alguns expliquen dibuixant imatges o prenent fotos o fent pel·lícules, o més primitivament encara, esgarrapant un nom en un tronc d'un arbre, en un mur, en la paret d'una cel·la, imprimint una mà oberta en l'argila humida d'una cova paleolítica o en una d'aquestes lloses de ciment de les quals estan fetes les voreres de la ciutat.

Estem tan fets per explicar històries que quan ens dormim el primer que fem és començar a segregar-les. El jo no és una figura sòlida i estable sinó un relat en marxa que la ment està explicant-se sempre a si mateixa, una temptativa permanent per atorgar coherència i continuïtat al laberint simultani de les operacions cerebrals i a la multiplicació al·lucinant dels estímuls dels sentits.

El joc infantil de l'explica'm un conte recompte que mai s'acabi amb pa i oli, és la translació poètica i rítmica d'aquesta narració incessant. En un sol vagó de metre, entre les converses de la gent i les divagacions dels solitaris de mirada perduda i les històries dels quals se submergeixen en un llibre, hi ha més novel·les possibles que en tota una biblioteca.

Els sords parlen tumultuosament amb les mans. Les històries que no els arriben pels ulls els cecs les reben amb el tacte, l'olfacte, l'oïda. El que ha perdut l'ús del parla per un accident o un atac ho recupera a poc a poc, paraula per paraula, com el qual aprèn a caminar de nou, amb la mateixa obstinació sense descoratjament.

No callem ni sota l'aigua. No callaríem ni sota la terra.

Però, perquè tinc la sensació de què ens ha envaït una epidèmia de 
mudesa?

El problema no es que...

El problema no és que el món estigui dividit entre:

Rics i pobres.

Entre els qui tenen treball i els qui no ho tenen.
Entre conservadors i progressistes.
Entre nacionalistes i no nacionalistes.
Creients religiosos i no creients.
Males persones i persones bones.
Militaristes i pacifistes.
Immigrants i autòctons.
Cumplidors de les lleis i quebrantadors.
Aceptadors de pressumpta innocència o de la sospita.
Partidaris de la cadena perpètua i no partidaris.
De la venjança o de la justícia.
Defraudadors a Hisenda i no defraudadors.
Tramposos o no tramposos en tots els actes de la vida.
Abortistes i antiabortistes.
Polítics i apolítics.
Feixistes d'un signe i feixistes de l'altre.
Cruels i misericordiosos
Amants de les tradicions i repudiadors.
Capitalistes i llibertaris.
Satisfets i insatisfets.
Superbs i humils.
Decents i no decents.

No. El problema és que el món està dominat en exclusiva per els qui són alhora rics, amb treball, conservadors, no nacionalistes, creients, males persones, militaristes, aborígens, quebrantadors de les lleis, fanàtics de la sospita, partidaris de la cadena perpètua, venjatius, defraudadors, tramposos, antiabortistes, apolítics, feixistes, cruels, amants de les tradicions, capitalistes, satisfets, superbs i indecents, tot reunit, amos del món.

La infància interrompuda

Crec que la càrrega simbòlica i emocional de la figura d'un nen en la societat és tan pesada que tot acte de violència exercit sobre ell adquireix una connotació desmesurada, d'ofensa col·lectiva, de necessitat reivindicatoria.

Penso que més enllà de la publicitat que adquireixi cada cas, l'assassinat o la desaparició d'un nen fa trontollar, transitòriament, qualsevol sistema social perquè s'intueix una interrupció del cicle vital, una violació de l'ordre natural, una ruptura d'aquesta continuïtat que representen les generacions.

No s'estima indiscriminadament als nens aliens, s'estima l'atmosfera primigènia que ells generen no solament perquè el temps fulgura com un recurs inesgotable sinó perquè el propi es veu pertorvat pels efectes d'aquell.

Quan un nen és violentat, les mirades es tornen cap als que tenien la missió de protegir-los precisament del món adult.

Els abastos d'aquesta missió són els que, en realitat, despullen l'atrocitat que amaga el principi mateix de tota estructura familiar: donar per suposat que una o dues persones estan capacitades per criar i protegir a un ésser humà.

El nen queda, des del seu naixement, a la mercè d'aquest grup familiar que en cap moment va necessitar convalidar-se com a idoni per a aquesta tasca. La família mostra, moltes vegades, el poder monstruós que posseeix per dret de sang: vulnerar el procés vital del temps infantil. Aquesta pressa pot ser subtil i imperceptible o visible i traïdorenca.

Penso que en cap dels dos casos, el nen té moltes possibilitats de salvació: els seus botxins gaudeixen d'impunitat absoluta.

Perquè investigar les bases sempre comporta la possibilitat d'una perillosa escletxa de l'estructura que s'investiga. En aquest cas, crec que la societat íntegrament.

Salut.

Molt de compte amb aquest medicament: "PP "

 

Aquest medicament constitueix un remei eficaç contra les crisis econòmiques greus, així com conductes morals impròpies, suposant un excel·lent mitjà regeneratiu de la flora vital. La interacció d'aquests elements ajuda a la consecució d'una salut política sòlida.

El principi actiu de PP és neoliberalismespam. Cada càpsula o supositori conté 25 mg de menyspreu i explotació. Els altres components són: paranys, mentides, propaganda, betabloquejants, cristianisme i injustícia social, i excipients varis.

El titular de l'autorització és FAES, amb franquícia nacional delegada i radicada al carrer Gènova de Madrid.

El seu logotip és una gavina en vol.

Vostè ha de prendre PP si és un fanàtic, o descontent del PSOE. També si és benpensant, catòlic vaticanista, ultra, de posició acomodada o semi, o ha estat acomiadat del seu treball.

ABANS DE PRENDRE PP 25 MG:

No prengui PP:

Si desitja un món just,

Si és vostè àcrata, anarquista, utopista o simplement inconformista,

Si és al·lèrgic a qualsevol intent de canvi social,

Si està en tractament contra l'infart de la desocupació,

Si desitja avortar,

Si és homosexual i vol contreure matrimoni,

Si no és vostè ortodox i submís en tota dolència no convencional.

Si pertany a algun sindicat,

Si no aprova reformes laborals i quantes decisions prengui el comandament i les aplaudeixi com un borrego.

Si acudeix a manifestacions no controlades ni desitjades per cap persona de bé.

Si no és amant dels toros.

COM PRENDRE PP COMPRIMITS:

Segueixi les instruccions del seu monitor polític.

Prengui 3 dragees ideològiques diàries, cada 8 hores. Ha d'empassar-les amb una mica d'aigua mentre escolta alguna emissora de radi o televisió concertades o mentre llegeix periòdics afins, que són gairebé tots.

COM PRENDRE PP SUPOSITORIS:

El mateix, però ja sap.

Si la dosi és excessiva i li causa efectes adversos, suspengui la medicació i vegi una pel·lícula de terror. Probablement el que li ocorre és que no és vostè bastant fatxa i no serveix.

ÚS EN NENS:

Vigilar que no s'empassi el flascó de cop, per un ànsia d'entrar en Noves Generacions i fer mèrits.

ÚS EN ANCIANS:

Si té dificultats per orinar, rebaixi la dosi, però no la suspengui; ja li queda poc per acabar el tractament. I PP li pagarà l'enterrament.

POSSIBLES EFECTES ADVERSOS:

Si té trastorns del sistema limfàtic i sanguini, o del metabolisme i la nutrició, trastorns psiquiàtrics o del sistema nerviós, oculars, cardíacs, vasculars, respiratoris, gastrointestinals, febre, fatiga, malestar, o símptomes d'impotència, deu vostè fer-se del PSOE, que és la nostra marca blanca.

I ara una poesia de Mario Benedetti.

Aquest gran simulacre

Cada vegada que ens fan classes d'amnèsia

com si mai haguessin existit

els combustibles ulls de l'ànima

o els llavis de la pena òrfena

cada vegada que ens fan classes d'amnèsia

i ens comminen a esborrar

l'embriaguesa del sofriment

em convenço que la meva regió

no és la faràndula d'uns altres

a la meva regió hi ha calvaris d'absència

punys d'avenir / ravals de duel

però també candors de mosqueta

pianos que arrenquen llàgrimes

cadàvers que miren encara des dels seus horts

nostàlgies immòbils en un pou de tardor

sentiments insuportablement actuals

que es neguen a morir allà en el fosc

l'oblit està ple de memòria

que de vegades no caben els records

i cal llençar rancors per la borda.