Avorriment?

Sense adonar-me’n he estat a punt de començar aquestes notes felicitant-me per no conèixer l'avorriment. Però no vull incórrer en la mera descortesia de presumir de no avorrir-me mentre avorreixo; i, no obstant això, què puc dir?, això d'avorrir-se és cosa per a mi desconeguda. Només dic: si avorreixo o no, vosaltres heu de saber-ho i denunciar-ho, i, en aquest cas concret, el pacient lector que m'acompanya i que cap llàstima m'inspira, ja que si li provoco monotonia en la seva mà està el posar-li punt final en el moment que ho desitgi.

Certament, de vegades m'avorreixo, sobre tot m'avorreixen (obligacions que no puc deixar, situacions imposades o individus als quals una educació mínima m’obliga a suportar). I per a això, jo no sé d'altre remei millor que ser capaç d'una certa dosi de resignació i fins i tot de cinisme, i procurar avorrir-me amb una mínima elegància, sempre i quan en molts d'aquests casos a una sempre li és possible estar amb la imaginació en altre lloc diferent a aquell en el qual es troba el seu cos.

L'avorriment dilata el temps, fent que transcorri amb una desesperant i dolorosa lentitud, al contrari del que succeeix amb la diversió i el goig, per als quals tot temps és poc i escàs.

Només qui espera en excés de la vida o de les persones pot veure's rebotant sense parar del desencantament a l'avorriment. Quan alguna cosa desitjada ens cansa una vegada aconseguida, es deu, sens dubte, a que hem posat en ella unes expectatives desmesurades i la seguretat que haurà de satisfer-nos més enllà del que pot considerar-se un punt raonable.

És veritat que amb freqüència les coses no solen valer el preu dels desvetllaments que emprem en aconseguir-les, i la conseqüència sol ser que una vegada assolides sobrevé el desencantament i l'avorriment, i fins i tot la sensació d'haver estat objecte d'un frau; mes el remei és fàcil: reduir el desvetllament i rebaixar el valor d’allò desitjat.

La vida és massa inquietant i variada com perquè un pugui cansar-se de viure-la. I de fet solen ser qui més reneguen d'ella els que més por tenen a morir-se. Aquell al que la vida li és avorrida, no se jo molt bé que grans meravelles espera d'aquesta com perquè el no ser-li concedides suposi per a ell experiència tan traumàtica.

Passa, segons ja fa temps vinc pensant, que únicament desespera qui massa espera. No són, doncs, aquests, els més lúcids i avisats, sinó, al contrari, els més il·lusos i ingenus. A qui, per la seva banda, ha assaborit realment el desencantament, i poc és el que espera de res ni de ningú, qualsevol satisfacció, qualsevol petita alegria o plaer, per petites que siguin, li són motiu suficient per a viure. Persegueixen alguns quimeres impossibles i gens d'estrany és que tot allò al seu abast aparegui als seus ulls com insignificant i sense valor.

Però la vida no espera, i se'ns passa mentre nosaltres, per la nostra banda, esperem que ens passi alguna cosa grandiosa i excepcional capaç de justificar-la, i amb freqüència som tan necis que no repararem que el verdaderament grandiós i excepcional és aquesta dolça rutina diària, ocupada per alguna activitat gojosa, i que no es vegi trencada pel dolor o el desassossec.

Quan una ha arribat a certs anys (i els meus són ja els suficients com perquè pugui parlar d'això amb un mínim coneixement de causa; i, en tot cas, els suficients com perquè m'importi molt poc el que puguin dir del que dic), acaba per comprendre que davant la vida no caben més que dues alternatives bàsiques: optar per somiar-la o per viure-la (i per viure-la pensant-la, d'una altra manera resultaria, ara sí, absurda i extremadament avorrida). Però el somni, en aquest assumpte, engendra amb freqüència malsons, i una acaba per fastiguejar-se de tant somiar endebades.