Penso que a qualsevol li arriba un moment en que posant la vista enrere, mirant el present i pronosticant, en la mesura del possible, un futur que amb tota seguretat no serà essencialment diferent del moment actual, li entren ganes de cridar: «Així que això és tot!».
Doncs si: això és tot:
I si a algú li serveix d'ajuda el remei que jo mateixa utilitzo en tals moments, confiant que trigui molt temps la fi de la representació, sàpiga que consisteix en dir-me que també podia ser pitjor; i en preguntar-me quines glorioses meravelles havia suposat que m'estaven reservades: honors?, riqueses?, poder?, fama?
En el que a mi respecta, em conformaria amb romandre llarg temps com estic ara: ama i senyora del meu, reina i financera en la meva casa, ni rica ni en la indigència, ni poderosa ni marginada, ni famosa ni amb mala fama, sense rebre premis, però tampoc càstigs, i amb un organisme amb un funcionament adequat el qual em permeti continuar gaudint d'aquesta mitja dotzena de plaers que es delecten amb la ment i dels dos o tres per als quals ens servim d'altres òrgans del cos.
Que la vida sigui o no un frau, dependrà molt del que cadascú li demani i al que aspiri.
I no diguem que l'horitzó de la mort és prova suficient del fracàs del viure: quan acabi la representació (comèdia, tragèdia, drama o espantall) a ningú li preocuparà gran cosa esbrinar si la seva vida va ser o no un fracàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada