Consells

Deia Tales de Mileto que donar consells és fàcil. I té raó: res hi ha que donem de forma tan generosa i desinteressada.
Però caldria afegir que el difícil és rebre'ls. Tenim tanta estima pel nostre propi criteri i ens considerem amb tanta freqüència enn possesió del judici encertat sobre no importa quin assumpte, que, sovint quan demanem una opinió no és sinó perquè ens confirmin la nostra, i quan preguem que ens aconsellin, no busquem altra cosa més que afirmar el que ja hem decidit.
Així que, jo no sé si és fàcil donar consells, però estic segura, en canvi, que és inútil: ningú els fa cas i ni tan sols ningú rep de bon grat un suggeriment que vagi en contra les seves pròpies conviccions. De manera que el costum d'aconsellar és no només una pèrdua de temps, sinó també un dels camins més segurs per a guanyar-se enemistats.
Altra cosa és que ens dediquem a aconsellar als altres precisament allò que volen que els aconsellem; labor que no és tan difícil com pogués pensar-se, perquè, amb una mica d'atenció per la nostra banda, donada la forma que algú formula la pregunta, podremm deduir moltes vegades la resposta que vol escoltar.
Entenc per això, que és noble a l'aconsellar a l'amic, mirar abans l'ajudar-lo que l'acontentar-lo; més no sé si és propòsit massa efectiu, perquè crec jo que la majoria dels que demanen consell busquen més content que ajuda.
En el que a mi pertoca, ni sóc donada a donar-los ni tampoc a demanar-los; i si he de ser sincera, afegiré que res hi ha que em molesti tant com el que, tot d'una, algú es permeti aconsellar-me sense que jo hagi obert la boca, i sense saber, per tant, si necessito o vull el consell que amb tanta generositat se'm brinda.
També és molt suposar que qui aconsella tingui una percepció més encertada de l'assumpte que aquella que un mateix té, i, així, no és extrany que, evitant-li caure en un error, el possi en perill d'incórrer en altre més gran.
Per equivocar-me no em fa falta ningú; i quan ho faig, el que passa amb més freqüència del que voldria, a ningú he de culpar més que a mi mateixa. Un és fill i pare tant dels seus encerts com dels seus errors, i si els primers ens alegren, els segons ens fortifiquen.
I com estic conveçuda que qui més qui menys és del mateix parer, evito curosament ficar el nas on ningú em crida; i de vegades encara cridant-me.
No desitjaria, però, que la meva recusació dels consells es prengués per absoluta. Neci és no tenir en compte la recomanació d'algun expert en un camp concret, i fins i tot no buscar un assesorament (o varis, si cal).
Però no hi ha experts en aquest assumpte del viure; i quan del viure mateix es tracta, un consell no és sinó una altra opinió, i per a transitar per camins incerts no tenim cap necessitat que ens ajudin.