Crec que hi ha dues vies per les quals, si no podem vèncer les malalties, les tornem, amb tota seguretat, més suportables: o les integrem en el nostre organisme, deixant de considerar-les com una cosa procedent de fora, com elements estranys i distints de nosaltres, o bé, per un esforç intern, intentem elevar-nos per sobre del “nivell” on es manté la malaltia en el nostre organisme i la nostra consciència. El procés d'integració de la malaltia és, en realitat, un procés de interiorització: desenvolupem la malaltia en nosaltres mateixos, l'assimilem de forma immanent en la nostra vida. Ens fem la idea de considerar l'accident com una cosa normal, i el mal com perfectament natural. Aquesta via és la més freqüent i la més fàcil: voler oblidar la presència en un mateix de l'irreparable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada