dilluns, 26 de juliol de 2010

Pedanteria i falsa modèstia.



Ahir va venir a veure’m una persona que feia temps que no veia. Després de la sorpresa inicial, les salutacions pertinents i una breu aturada per l’estat de salut d’ambdues parts, a la persona en qüestió li va faltar temps per iniciar un monogràfic de la seva vida i miracles de tot aquest temps del qual jo no en sabia res (ni falta que em feia).

A la nit no podia dormir, de tantes coses que m’havia dit, al cap i a la fi, no res (important); o sí, tanta xerrameca em va fa pensar sobre la pedanteria i la falsa modèstia.

Pedanteria i falsa modèstia.

No estic tan segura que sigui preferible pecar de modest (falsa modèstia) que de pedant. Freqüentment, el pedant no és més que un ximple que es creu excel·lent (amb el que és culpable d'estupidesa), i, gairebé amb la mateixa freqüència, qui aparenta una falsa modèstia es té igualment per excel·lent, però sabent que és més profitós fer-se passar per ximple. Clar que, de vegades, ho és, en efecte, i llavors la seva falsa modèstia no és frau, sinó fidel autoretrat, encara que ell no ho sàpiga, i per això, el seu engany no és menor ni la seva culpa més tènue. I també, pot succeir que en ocasions algú presumeixi del que realment té, i això tampoc el fa menys estúpid, perquè un elevat grau de autosatisfacció, només és de ximples.

Qui es denigra falsament, és un immoral (i si ho fa sincerament, llavors és un pusil·lànime i falta al mínim respecte que es deu a si mateix), i qui presumeix és sempre un imbècil (tant si té el que diu tenir com si no).

Qui presumeix del que sap és un pedant, qui ho fa del que sap (poc o molt) davant qui sap menys és un miserable, però presumir del que no se sap davant qui sap més és el triple salt mortal de la idiotesa.

A mi em sembla que tampoc és aspiració tan utòpica el pretendre arribar a un cert coneixement d'un mateix, en el qual s'incloguin tant les nostres aptituds com les nostres insuficiències, i que no hi ha per què preuar-se permanentment de les primeres ni passar-se la vida demanant perdó per les segones.

Mostrem-nos com som, sense caure en la ingenuïtat de pensar que, per això, tot ha de ser dit i tot exposat, i que cadascú ens apreciï o no, segons el seu gust Tractem, en tant que sigui possible, d'arribar a un adequat coneixement de nosaltres mateixos, en el qual s'incloguin tant les nostres debilitats i deficiències com les nostres aptituds, i visquem pensant que ni les primeres ens fan completament menyspreables, perquè a ningú se li exigeix ser perfecte, ni les segones excel·lents, perquè per molt que sigui el que tenim, sempre serà molt més el que ens falta.