INFERN

Malgrat el que molta gent creu l'infern no és una fal·làcia ni tampoc és necessari buscar-ho en un món oníric, doncs les flames del inframón cremen lliurement per les terres en les quals vivim. 

Tots els dies sentim al nostre al voltant la calor produïda per aquesta gran foguera que consumeix la vida tornant la que és una terra fèrtil i productiva, en un terreny erm i àrid. 

Aquesta sensació que ens embarga en escoltar alguna notícia de guerres, de corrupció, de fams... està produïda per les maldades que van escapar en els temps immemorials de la caixa de Pandora. 

Totes les calamitats fugitives han trobat en l'home un gran receptacle en el qual habitar. Aquestes ens obliguen a contemplar tots els dies les misèries provocades pels seus receptacles predilectes. 

La Terra es troba de dol diàriament per les injustícies causades, i plora desconsolada amb la mort de milers d'éssers vius i amb la destrucció de les seves belles terres.

El “diable”, que és la representació d'aquestes maldats pròfugues, ha aconseguit un gran èxit en la consecució dels seus propòsits, aconseguir la decadència de la raça humana. 

A causa dels seus ensenyaments l'home s'ha tornat cobejós, malvat, envejós... Moltes gents han caigut sota la veu hipnòtica d'aquest ésser, i es llança a una bacanal de sang i destrucció que té com a beguda i menjar els diners. Aquesta és la droga que desencadena la majoria dels impurs actes comesos .

A aquesta gent demonitzada no l’importaria vendre la seva ànima a canvi d'una mica més de la seva droga especial. Per aconseguir una mica més la gent és capaç de cedir a uns impulsos que li porten a destruir la decència i la bondat que portem dins i a la destrucció del que és el nostre mitjà de vida. De seguir per aquest camí tortuós acabarem per aconseguir l'objectiu dels escapats, la total i completa devastació de totes les formes de vida inclosa la nostra.

Després del tancament precipitat de la caixa de Pandora l'única cosa que va quedar va ser l'esperança, per això sempre quedarà l'esperança que algun dia l'home despertarà d'aquest malson, d'aquest infern i podrà per fi aconseguir el paradís, una terra lliure de guerres i injustícies en la qual regni la pau i l’armonia entre races i altres éssers vius. 

Espero que amb l'ajuda de totes les persones que ens resistim a aquestes maldats aconseguim apagar d'una vegada aquest INFERN.

La riquesa

Sobre ella se dir que si algun perill comporta, no hi ha risc que a mi m'aconsegueixi, perquè ni sóc rica ni al pas que vaig en seré algun dia. 

I això que, si he dir-ho tot, en ocasions penso que no em trobo per complet exempta de vocació. 

La veritat és que jo penso que això de que els diners no donen la felicitat és un descobriment dels rics. 

D'altra banda, si els diners no donen la felicitat, tampoc la quitació (entre altres coses perquè a saber en què consisteix aquesta quimera de ser feliç); i, com vulgui que sigui, segur és que tampoc la dóna la pobresa. 

Mes sigui el que sigui, no estaria malament poder esbrinar quants d'aquests diners serien sificients i a partir de quin punt podria resultar superflu, i potser fins i tot nociu.

I per a això, abans de res, convé precisar què és la riquesa, perquè ser ric no és posseir sense més, sinó una possessió desmesurada i que excedeix amb molt allò que es necessita no ja per sobreviure, sinó per viure realment, això és, per portar una vida digna i plaent, sense major estretor ni penúria. 

És obvi que alguna possessió, en major o menor grau, la té tothom. I és molt possible que fins i tot Jesucrist era amo de la túnica i les sandàlies que portava, perquè no em cap en el cap que els seus amics fossin tan mesquins com per a merament deixar-les-hi, en lloc de regalar-les-hi; i dubto molt que ell, per una qüestió de principis, hagués refusat tal obsequi, fent gala d'una actitud despectiva i falta d'agraïment. A més, quan se suposa que anava a procedir a la devolució? Quan la túnica estigués rasa i les sandàlies gastades? Però que amb això s'hagi justificat el dret de l'Església a la propietat privada, fins a l'extrem d’acumular una d'aquestes immenses riqueses fora de tota proporció, és un altre cantar, i que potser plantejaré en un altre moment.

És evident que viure comporta una sèrie de necessitats que han de ser satisfetes.

És, sens dubte, cosa ben trista la misèria, però una immensa fortuna entenc jo que presenta, almenys, dos inconvenients.

En primer lloc,  perquè és obvi que una gran fortuna pot ser dilapidada en un parell de dies, i fins i tot en una tarda, tot depèn del que es faci amb ella, o de les coses i la quantitat de les mateixes que un desitgi posseir. I, després de tot, com deia Bacon, quina utilitat hi ha en la riquesa que no sigui el plaure de gastar-la? En efecte: acumular-la per acumular-la no sembla sinó mera neciesa i bogeria. Però bojos d'aquesta modalitat també els hi ha en abundància.

Però per abundants que siguin els recursos que es disposen, mai són tants que no puguin ser malbaratats en un curt període de temps, la despesa mateixa ha de tenir uns límits, sense austeritat cap riquesa és suficient. Ara bé, quan un entra en aquesta dinàmica d'acumulació i despesa, el freqüent és que anheli posseir més, per continuar gastant, i gastant més, amb el que, al cap i a la fi, la seva ambició mai considerarà que el que es té ja és bastant.

Però és una gran veritat: el que mai considera que en té prou és, en realitat, com si no tingués res, de la mateixa manera que mai té poc qui estima que el que té és suficient.

Però passa a més (i aquest és segon inconvenient d'una gran riquesa al que em referia abans) que d'una possessió compulsiva i continuada de béns cap satisfacció s'obté en realitat. Jo no sé si és cert, que una riquesa sense límits és una gran pobresa, però sé amb tota seguretat que ens privaria del plaure del desig, d'anhelar alguna cosa i gaudir anticipadament del gaudi que ens proporcionarà la seva possessió. Quina satisfacció experimentarà algú que pot tenir el que vulgui i en el moment que ho vulgui? Més m'inclino jo a pensar que l'única cosa que li serà donat és el mer fastig, i l'anar de capritx en capritx sense gaudir realment de la culminació de cap.

Els béns que satisfan necessitats naturals i necessàries solen ser, per a una gran majoria d'individus (encara que no tots, desgraciadament), relativament fàcils d'obtenir, i no per això, per descomptat, són menys valorats, però la resta de les coses de les quals per ventura es podria prescindir, encara que jo no trobo motiu algun per fer-ho, només les valorem en la mesura en què suposi algun esforç, major o menor, l'aconseguir-les, i tant o més goig que en la seva mateixa possessió ho trobem en el camí que condueix a ella. Aquest anhel insatisfet que sabem anem a satisfer resulta més plaent que la possessió de l'objecte que ho suscita. “Sempre la vespra resulta més gojosa que la festa.”

Jo entenc, doncs, que una riquesa adequada és aquella que, al mateix temps que ens faciliti tenir cobertes una sèrie de necessitats elementals, ens permeti la satisfacció d'alguns desitjos que, si en sentit estricte tal vegada innecessaris, no existeix raó alguna que faci aconsellable la renúncia als mateixos (almenys ni el meu ascetisme ni el meu cinisme arriben a tant). Mes no amb facilitat tanta que dissipi el plaure del desig mateix.

I quant a tot allò que resulti per a nosaltres inassolible, quin millor recurs que no desitjar-ho, perquè, ben mirat, «no existeix cap diferència entre no desitjar i tenir.

Però viure amb la mirada posada tota en els diners, a acumular riquesa i no veure res més enllà d'ella, és vida nècia i absurda, perquè ni reporta plaure ni comporta utilitat alguna: no és més que una boja carrera que no condueix enlloc, i a la qual la mort vindrà a posar fi, per a desgràcia del corredor i gaubança dels hereus.

Penso jo.

 

L'ànima és llançada al cos, per residir en ell durant poc temps.

Ella sap que això no és més que un trànsit per al viatge etern, i que té el poc temps que dura la vida per preparar-se per a aquest.

Del poc temps que té l’ànima, fins i tot les necessitats de la vida li prenen una bona part.

És per a ella una pena insuportable estar obligada a viure tota sola i pensar en si mateixa.
Així el que procura és oblidar-se de si, i deixar volar aquest temps tan curt i tan preciós sense reflexionar, ocupant-se en coses que li impedeixin pensar en la seva fi.
Aquest és l'origen de totes les ocupacions tumultuàries dels homes, i de tot allò que es diu diversió o passatemps, perquè l'objecte d'aquestes coses és, en efecte, passar el temps sense sentir-lo, o millor, sense sentir-se un mateix, i evitar, perdent una part de la vida, l'amargor i el disgust interior que acompanyarien necessàriament l'atenció que un consagraria a si mateix durant aquest temps.
L'ànima no troba res en si mateixa que l'acontenti; no veu res que no li afligeixi quan pensa en això. El que li obliga a escampar-se en l'exterior, buscant, en les coses exteriors, la manera de perdre el record del seu estat veritable.
El seu goig consisteix en l'oblit, i n¡ ha prou, per fer-la desgraciada, obligar a una estar tot sol amb si mateix.
És més fàcil suportar la mort sense pensar en ella, que el pensament de la mort sense perill.
La única cosa que ens consola de les nostres misèries és la diversió, i, no obstant això, aquesta és la major de les nostres misèries.Perquè és ella principalment la que ens impedeix pensar en nosaltres. Sense ella cauríem en el fàstig, i ens conduiria a buscar el mitjà més sòlid per sortir d'ell.Però la diversió ens distreu, i ens fa arribar insensiblement a la mort.
Si la nostra condició fos veritablement feliç, no ens caldria divertir-nos per ser joiosos.
Res hi ha tan insuportable per a l'home com el romandre en ple repòs, sense passió, sense negoci, sense diversió,... 

Sent llavors el seu no-res, el seu abandó, la seva insuficiència, la seva dependència, la seva impotència, el seu buit.

Sortiran del fons de la seva ànima el fastigueig, les negrors, la tristesa, la pena, el despit, la desesperació.
La majoria dels homes col·loca el bé en la fortuna i en els béns exteriors, o, almenys en la diversió.
Com que la nostra naturalesa ens torna sempre desgraciats en qualsevol situació, els nostres desitjos ens dibuixen un estat joiós.

Que cadascú examini els seus pensaments, i els trobarà sempre ocupats en el passat o en el futur.
Gairebé no pensem en el present; i si hi pensem, és solament per prendre d'ell claredats per ordenar el futur.
Així no vivim mai, però esperem viure; i disposant-nos sempre a ser joiosos, és inevitable que no ho siguem mai.

Divertissement, diversió.

Diversió, ¿qué és?, doncs crec jo que tot allò que ens distreu de la nostra misèria.

I jo em pregunto què té de dolent, després de tot, distreure'ns de la nostra naturalesa fràgil i efímera; oblidar-nos que no som més que un breu parèntesi entre dos “no-res”, el segon dels quals serà definitiu i etern.
¿Guanyem alguna cosa tenint permanentment present que portem dins de nosaltres el germen del buit i del no-res?
¿Un pensar obsessiu en la nostra condició mortal i miserable ens conduirà a algun lloc que no sigui la desesperació i fins i tot a la bogeria?
¿I què guanyem, després de tot, amb estar de continu obsessivament pendents de la nostra debilitat?
¿Tal vegada veure'ns induïts a apostar per l'existència d'un “Déu Pare Misericordiós” i dador de vida eterna?
¿Direm llavors que no havent pogut els homes guarir-se del temor a la mort i de la seva misèria se'ls ha ocorregut, per ser feliços, apostar per Déu?
¿És que això suposa quelcom millor que afrontar la realitat tal com és, i fins que sigui complert el temps que se'ns ha atorgat, gaudir dels escassos plaers que ens ofereix la vida, en lloc de ploriquejar com a nens estenent les mans perquè ens agafin en braços?

A mi no em resulta gens fàcil mantenir bones relacions amb aquests esperits tràgics que es passen la vida pensant en la mort, amb el que, al cap i a la fi, ni viuen ara ni viuran més tard, perquè viure per a l'eternitat és viure per al no-res. És massa el que hi ha en mi d’epicurea i d'estoica com per deixar-me embullar en aquestes quimeres que a res condueixen més que a amargar els pocs plaers que es troben al nostre abast.

Una vegada morts, s’acaba el temor a la mort, i s’acaba també el tedi, la tenebrositat, la tristesa, la pena, el despit, la misèria, la desesperació.I si d'apostar es tracta, jo aposto, que Déu no existeix, encara que la veritat és que ni ha tingut ocasió de saber que ha perdut l'aposta ni jo la tindré de saber que l'he guanyada.

Cap altre afany m'ocuparà completament que no sigui el viure mateix; i viure, en la mesura del possible, com si fos un joc.
De sobres sé que la vida va de debò; que mai és possible (ni en ella en el seu conjunt ni en cadascun dels instants que la conformen) començar una altra vegada confiant a tenir més sort o a ser més hàbil; que existeixen normes que se'ns imposen i obligacions inevitables. Però em queda, amb tot, marge suficient per jugar.

Jo res faig queem sigui imposat, tret que em procuri algun goig i divertiment; tret que en fer-ho experimenti la mateixa satisfacció que si estigués jugant, privilegi que, injustament, s'ha atorgat només a la infància, com si l'individu adult no necessités jugar o estigués mal vist que ho faci, o, pitjor encara, com si en l'individu adult no residís encara el nen que un dia va ser.

El meu jo no és únicament el jo que ara sóc, sinó també els que vaig ser, i això és, gairebé amb tota certesa, l'única cosa que podem considerar la nostra identitat personal. No hi ha contradicció alguna a pensar que la vida és un conjunt de percepcions diferents que se succeeixen en un moviment i en un fluir continu i perpetu, (com deia Hume), i afirmar l'existència del jo, perquè aquest no és una altra cosa, precisament, que aquest moure's i fluir constant i permanent, de tal manera que cada jo successiu no sorgeix únicament de les noves circumstàncies que li han donat vida, sinó que, en part, també es troba format dels materials que han sobreviscut a la dissolució dels anteriors.

No es tracta tan sols que la memòria mantingui unides aquest flux de percepcions diferents, de manera que el que anomenem identitat no és més que la nostra memòria. Sense memòria no és possible un jo ni identitat alguna. Però hi ha més que això: succeeix que el que som només ha pogut configurar-se a partir del que vam ser.
Cap dels nostres jos passats s'ha esfumat tan per complet que no hagi deixat si més no una peça decisiva i fonamental per recompondre i entendre el puzle en què ara consistim.

Qui mai hagi sentit bullir dins de si al nen que va ser, és digne de llàstima.

Jo crec que de totes les activitats que duem a terme en la nostra vida, n'hi ha, d’agradables i d’espontànies, desagradables i obligades, però també agradables obligades i desagradables espontànies.
La qual cosa no sembla sinó una veritat de “Perogrullo”, però que em porta a una important conclusió: que no existeix un conjunt d'activitats determinades a les quals convé l'etiqueta de joc, enfront d'unes altres que han de ser considerades com a treball, perquè una mateixa activitat pot, o bé ser les dues coses a un temps, o no ser-ho segons el context en el qual es duen a terme.
I com vulgui que és molt probable que això no pugui dir-se absolutament de totes les activitats que pugui dur a terme l'ésser humà, no tinc inconvenient a reduir el rotund de l'afirmació i dir que algunes de tals activitats poden dur-se a terme jugant, amb el que el joc mateix més que una categoria que defineix essencialment un conjunt d'activitats, no és una altra cosa que la forma com algunes o moltes d'elles poden ser realitzades.
Però no existeixen, en tot cas, unes que són joc i unes altres que són treball, com si de dos compartiments estancs es tractés, sense possibilitat alguna de transvasament d'una a un altre.
Mes bé succeeix que, com si de mecànica quàntica estiguéssim parlant, alguna (moltes probablement) de tals activitats es trobi en els dos a un temps, depenent només de nosaltres en quin d'ells estigui, és a dir, depenent només de nosaltres que sigui joc o que sigui treball.

Mirem, doncs, sempre de tal forma que es trobi en el primer compartiment, és a dir, intentem fer tot el que hem de fer o el que ens ve de gust fer com si estiguéssim jugant.

És el que intento fer jo.



.

MANIPULACIÓ

Qui manipula: Desde el meu punt de vista, manipula el que vol vèncer-nos sense convèncer-nos, seduir-nos perquè acceptem els que ens ofereix sense donar-nos raons. El manipulador no parla a la nostra intel·ligència, no respecta la nostra llibertat; actua astutament sobre els nostres centres de decisió a fi d'arrossegar-nos a prendre les decisions que afavoreixen els seus propòsits.

Per què ens manipulen?

Estareu d’acord amb mi que la manipulació respon, en general, a la voluntat de dominar a persones i grups en algun aspecte de la vida i dirigir la seva conducta. La manipulació comercial vol convertir-nos en clients, amb el simple objectiu que adquirim un determinat producte, comprem entrades per a certs espectacles, ens afiliem a tal o com club...El manipulador ideòleg intenta modelar l'esperit de persones i pobles a fi d'adquirir domini sobre ells de forma ràpida, contundent, massiva i fàcil.

Com es manipula

Jo crec que el tirà no ho té molt fàcil en una democràcia. Vol dominar al poble, i ha de fer-ho de forma gratuïta perquè el poble no ho adverteixi, doncs el que prometen els governants en una democràcia és, abans de res, llibertat. En les dictadures es promet eficàcia, a costa de les llibertats. En les democràcies es prometen cotes mai aconseguides de llibertat encara que sigui a costa de l'eficàcia.

Quins mitjans té a la seva mà el tirà per sotmetre al poble mentre el convenç que és més lliure que mai? Doncs el llenguatge.El llenguatge és el major do que posseeix l'home, però el més arriscat. És ambivalent: el llenguatge pot ser tendre o cruel, amable o malhumorat, divulgador de la veritat o propagador de la mentida. El llenguatge ofereix possibilitats per descobrir en comú la veritat, i facilita recursos per tergiversar les coses i sembrar la confusió. Amb només conèixer tals recursos i manejar-los hàbilment, una persona poc preparada però astuta pot dominar fàcilment a persones i pobles sencers si aquests no estan sobre avís.

En la nostra època hi ha una paraula que tots hem fet nostra, que és com el nostre amulet: llibertat. Aquesta paraula talismà té el poder de donar prestigi a les paraules que se li aveïnen i desacreditar a les quals se li oposen o semblen oposar-se-li. El manipulador treu ampli partit d'aquest poder dels termes talismà. Sap que, en introduir-los en un discurs, el poble queda intimidat, no exerceix el seu poder crític, accepta ingènuament el que se li proposi.

Si volem ser de debò lliures interiorment, hem de perdre la por al llenguatge manipulador i matisar el sentit de les paraules. Tot això es veu clarament quan es reflexiona. Però el demagog, el tirà, el que desitja conquistar el poder per la via ràpida de la manipulació opera amb extrema celeritat per no donar temps a pensar i sotmetre a reflexió detinguda cadascun dels temes. Per a això no es deté mai a matisar els conceptes i justificar el que afirma; ho dóna tot per sabut i ho exposa amb termes ambigus, mancats de precisió. Això li permet destacar a cada moment l'aspecte dels conceptes que li interessa per a les seves finalitats. Quan subratlla un aspecte, ho fa com si fos l'únic, com si tot l'abast d'un concepte es limités a aquest vessant. D'aquesta forma evita que les gents a les quals es dirigeix tinguin suficients elements de judici per aclarir les qüestions per si mateixes i fer-se una idea serena i ben estimada de les qüestions tractades. Al no poder aprofundir en una qüestió, estem predisposats a deixar-nos arrossegar. És un arbre sense arrels que el porta qualsevol vent, sobretot si aquest bufa a favor de les pròpies tendències elementals. Per facilitar la seva labor d'arrossegament i seducció, el manipulador afalaga les tendències innates de les gents i s'esforça a encegar el seu sentit crític.

Com que penso que amb els termes del llenguatge es plantegen les grans qüestions de la vida, crec que hem de tenir màxima cura amb els plantejaments. Si acceptes un plantejament, vas on et portin. Des de nens hauríem d'estar acostumats a destriar quan un plantejament és autèntic i quan és fals. En els últims temps s'estan plantejant malament, amb la fi estratègica de dominar al poble, temes tan greus com el divorci, l'avortament, l'amor humà, l'eutanàsia... Gairebé sempre se’ns els planteja de forma sentimental, com si només es tractés de resoldre problemes apressants de certes persones. Per commoure al poble, s'addueixen xifres exagerades de matrimonis trencats, d'avortaments clandestins, realitzats en condicions infrahumanes... Tals xifres són una estratagema del manipulador.

Hi ha diversos mitjans per dominar al poble sense que aquest s'adoni. Poso un exemple; en ell jo no esmento però manipulo. Tres persones parlen malament d'una quarta, i jo li explico a aquesta exactament el que m'han dit, però altero una mica el llenguatge. En comptes de dir que tals persones en concret han dit això, indico que ho diu la gent. Passo del singular al col·lectiu. Amb això no només li infonc por a aquesta persona sinó angoixa, que és un sentiment molt més difús i penós. L'angoixa és una por envoltant. No saps a on acudir. On està la gent que t'ataca amb la seva murmuració? La gent és una realitat anònima, envolupant, a manera de boira que et bloqueja. Et sents angoixat .Tal angoixa és provocada pel fenomen sociològic del rumor, que sol ser tan poderós com a covard a causa del seu anonimat. "Qui ho diu? La gent, és a dir, ningú concret i potencialment tots”.

Una altra forma obliqua, esbiaixada, il·lícita, de vèncer al poble sense preocupar-se de convènce’l és la de repetir una vegada i una altra, a través dels mitjans de comunicació, idees o imatges carregades d'intenció ideològica. No s'entra en qüestió, no es demostra res, no es va al fons dels problemes. Senzillament es llancen proclames, es fan afirmacions contundents, es propaguen eslògans a manera de sentències carregades de saviesa. Aquest bombardeig diari configura l'opinió pública, perquè la gent acaba prenent el que s'afirma com el que tots pensen, com allò que tots parlen, com el que es porta, l'actual, el normal, el que fa norma i s'imposa.

La redundància desinformativa té un poder insospitat de crear opinió, fer ambient, fundar un clima propici a tota classe d'errors. Certament, mil mentides no fan una sola veritat. Però una mentida o una mitja veritat repetida per un mitjà poderós de comunicació es converteix en una veritat de fet, indiscutible; ve a constituir una "creença". i que no cal discutir sense exposar-se al risc de quedar desqualificat. La propaganda manipuladora tendeix formar aquest tipus de "creences" amb vista a tenir un control soterrat de la ment, la voluntat i el sentiment de la majoria.

Crec que ja n’hi ha prou d’establir un clima de superficialitat en el tractament dels temes bàsics de la vida per fer possible la difusió de tot tipus de falsedats.

Hi algun antídot contra la manipulació?

La pràctica de la manipulació altera la salut espiritual de persones i grups. Tenim defenses naturals contra aquest virus invasor? cal posar en joc un antídot contra la manipulació demagògica?

Hi tant que sí, encara que actualment és impossible de fet reduir l'abast dels mitjans de comunicació o sotmetre’ls a un control eficaç de qualitat. No hi ha més defensa fiable que una deguda preparació per part de cada un de nosaltres. Primer que tot hem d’estar alerta, conèixer en detall els artificis de la manipulació. En segon lloc hem de pensar amb rigor, saber utilitzar el llenguatge amb precisió, plantejar bé les qüestions, desenvolupar-les amb lògica, no cometre salts en el buit. Pensar amb rigor és un art que hem de conrear. El que pensa amb rigor és difícilment manipulable. Un poble que no conreï l'art de pensar amb la deguda precisió està en mans dels manipuladors. I en tercer lloc i molt important, viure creativament. El més valuós de la vida només s’aprèn de debò quan es viu.

Una vegada que recuperem el llenguatge segrestat pels manipuladors i guanyem llibertat interior, podem abordar amb garantia d'èxit la gran tasca que té davant seu la Humanitat actual: donar vida a una nova forma que assumeixi els millors assoliments de l'Edat Moderna i superi les seves deficiències.

Crec que un primer pas passa per un canvi en l'estil de pensar, de sentir i actuar. Però aquest canvi, molt a pesar meu, no s’està realitzant com jo i molts altres com jo desitgem. D'aquí el desconcert i l'apatia de la societat contemporània. És hora d'abandonar la indecisió i posar les bases d'una concepció preuada de la vida, més ajustada a la condició veritable de l'ésser humà. Això requereix tenir la valentia d'optar per l'ideal de la generositat, la unitat, la solidaritat.

Que aquesta tasca creativa es dugui a terme en la societat actual depèn en bona mesura dels mitjans de comunicació. Un dia i un altre, amb el poder de persuasió que exerceix la insistència, els “mitjans” obren davant l'home actual dues vies oposades: la via de la creativitat i l'edificació total de la personalitat, i la via de la fascinació i l'enfonsament de la vida personal. Quan es parla de manipulació, s'al·ludeix a una forma d'abús dels mitjans de comunicació que tendeix a encaminar a les gents per una via destructiva.

Cap, no obstant això, una altra forma d'ús que assumeixi totes les possibilitats de tals mitjans i els confereixi una profunda noblesa i una gran fecunditat. Només quan les gents s'orientin per aquesta via tindran garantida la seva llibertat en el si dels règims democràtics, que -bé està recordar-ho- no generen llibertat interior automàticament.

Penso jo.

Despertar

Avui quan m'he despertat no  he fet com cada dia: un badall amb so inclòs i unn estiramenty de bassos i cames. 

No, m'he quedat quietam embadalida i mirat al sostre, i tot seguit m'he posat a pensar.

Despertar cada matí, alobrir els ulls creuem el llindar que ens retorna al mon de la nostra vida diària.

Retornem del màgic univers (moltes vegades indesxifrable) dels somnis, al no menys mnisteriós (i massa vegades incomprensible) món real.

Aquesta experiència pensada així és sorprenent, però quasi mai sóm plenament conscients del meravellós d'aquest viatge de tornada. 

La majoria de nosaltres no valorem com cal el "miracle" de cada despertar.

Tots els dies tornem a intentar la Vida, tots els matins tornem a renovar l'esperança.
I malgrat els cops rebuts tornem a aixecar-nos i enfrontem una altra vegada les coses.
Esplaiem les nostres penes si les hi hagués, rentem les nostres llàgrimes de dolor, ens traiem la pesantor dels mals somnis, i sortim novament a la vida.

Decidim que no ens venceran tan facilmente les circumstàncies que moltes vegades pretenen abatre'ns, que ens volen robar l'alegria d'existir. Pretenen envellir-nos prematurament.

Es diu que a les nits abans de descansar és bé realitzar un repàs de totes les nostres accions
examinant minuciosament  el nostre obrar en cadascuna d'elles, i que després d'haver-nos penedit sincerament  del que hàgim fet malament,llavors sí lliurar-nos al somni reparador,
desconnectar-nos de les tensions acumulades a consecuencia del contacte amb el món,
propiciar el vol de l'Ànima a la regió astral. 

Després en despertar amb l'energia renovada, amb el cor net, la ment fresca i amb el cos reestablert,
amb l'Ànima novament disposada a enfrontar la vida, tornem a començar, tornem a aixecar la mirada
i respirem profundament. 

Crec que el moment de despertar és el millor de cada dia!!

"Esperit constructiu"

Una petita parada en el camí, una interpel·lació fraterna, el somriure en silenci ple de saviesa i comprensió d'un mestre, ..., poden ser el punt de partida per despertar-nos d'un llarg somni. La consciència pren compte d'alguna cosa que fins a aquest moment ignorava. En el despertar de la ignorància, de l'ànima encara tendra, verd en el seu transitar pel món, poden descobrir-se velles actituds vitals, que comencen a perdre el seu valor, la seva raó de ser. Hem transitat velles experiències. Durant anys allò que ens va servir va perdent la seva aroma, les seves fulles no tenen lluentor i a poc a poc, es marceix tornant-se caduc i perdent tot valor conforme va esvaint-se la seva forma.

Però la forma, que és el vehicle d'expressió de tantes actituds vitals, quan desapareix també s’endú amb ella el que fins a aquest moment ens va semblar la substància, l'essència, l'elixir de la vida. Amb el temps ens adonem com el que per a nosaltres va ser el “aqua vitae”, aquest tresor pel qual es van afanyar molts alquimistes, en el temps present s'ha transformat en gasosa sense bombolla. Diuen que tot existeix per que és necessari. I potser aquesta gasosa que menyspreem, és la base de trànsit, que hàgim d'abocar sobre el nostre calze vital, per acompanyar un vi que encara, en les nostres barriques interiors, no ha aconseguit la seva maduració. Arribarà el temps per brindar en les noces de la nostra pròpia reconciliació, amb vins d'un altre caire.

Tot té el seu temps, tot requereix distància, tot es dóna, si permetem que succeeixi. La vinya no dóna raïm, sinó té arrels a la terra. La saba camina el seu camí fins a cristal·litzar en el raïm, portant en el seu transit, dolçor, amargor, salobre, acritud, acidesa, podríem dir que la saba és sàvia, per que tanca en si la síntesi de tots els sabors, alquímia natural que donarà fruit.

En això consisteixen també els cicles de l'existir al món. Si no caminem trepitjant la terra, no podrem absorbir amb realisme el nèctar de cadascuna de les nostres experiències. Si ens ocultem als rajos de saviesa que cada vivència tanca, no podran fructificar els fruits de nostre trànsit. Si pretenem destil·lar la saba que ens alimenta, apartar d'ella, l'amargor, l'acritud, l'acidesa, i quedar-nos únicament amb la dolçor i la saborosa sal de la vida, haurem manipulat i desnaturalitzat el veritable aliment que ens fa créixer. Igual que la parra, els nostres raïms naixeran pobres, mancats d'aquells elements que completaven l'esdevenir de la nostra essència. L'essència deu ser completa, l'essència no és solament plaure, porta amb si dolor. L'essència no és solament plenitud, és també frustració. L'essència és una formula completa, que en el pacient laboratori de la vida, sintetitzarà tots els compostos, tots els sucs, totes els destil·lats, bullits a la calor del foc intern del cor. És en aquest matràs intern on finalment, sintetitzada la vida, l'essència serveix al nostre cultiu. L'ànima beurà aquest vi místic embriagant-se de Vida, amb majúscules. Des d'aquest centre donarem finalment fruit, des d'aquest centre sorgirà el nostre esperit constructiu i igual que els mestres paletes, sabrem que per construir deuen intervenir tots els elements. L'aigua (emocions, desitjos) com a element unidor i congregador per a la massa; el morter, sorra, ciment, en definitiva l'element terra ( concreció, materialització, realització) el foc ( voluntat, adreça, transformació) l'aire (ideació, planificació, lògica) que aviva i dóna força al foc, ho desperta i vigila.
Si volem donar fruit, és a dir, tenir un esperit constructiu, requerim un espai on construir, aquest espai buit, el no-res,  és profundament necessari per despertar consciència sobre el complet, el tot, i la alegria de viure.

Penso jo.

Amistat - Enemistat

S’ha escrit molt sobre l'amistat. De tots els afectes humans és, segurament, el que més, o un dels que més atenció ha merescut.

I a mi, que amb el temps he anat perdent tot interès en la impressió, favorable o desfavorable, que pugui causar, o en el que d’encertat o extravagant tingui a bé trobar qualsevol en el que dic, no tinc el menor inconvenient a afirmar que el que sobre el particular s'ha escrit m'ha semblat sempre ingenu; i afegiré també que, no poques vegades, m'ha sonat a buit, com si més que un edifici real estigués tocant un decorat de cartró pedra, o com si més que un discurs sincer estigués assistint a una lliçó de retòrica, dictada amb veu falsa, i que, pel mateix, no m'acabo de creure.

Crec que l'assumpte aquest de l'amistat ha estat fins a tal punt magnificat i pintat amb tan bells i heroics colors, que ha acabat per il·luminar un pur mite del que s'acaben dient mil coses grotesques i ridícules, però de les quals està molt mal vist dubtar, i fins i tot podria pensar-se que fer-ho et delata com un ànima rància i d'escàs pes moral. És una cosa sobre el que cadascú pot pensar el que estimi oportú: jo no tinc la menor intenció d’alliçonar a ningú i menys de convèncer.

Però, abans de res, entenguem-nos. Jo no nego que entre dos individus –o més, és clar– pugui donar-se una comunitat d'interessos, gustos o pensaments que acabin per unir-los entre si. Ni nego que com a conseqüència d'això pugui sorgir entre ells un corrent de simpatia mútua que comporti un suport mutu i una mútua col·laboració. Convenim que això és l'amistat? Doncs llavors no hi ha més que parlar. El que nego és l'amistat tal com la retraten alguns; perquè sembla que, a la vista de com parlen d'ella, podria tractar-se d’una mena de sentiment exclusiu en el qual no té cabuda més que una sola i única persona.

L'amistat és enemiga, per la seva pròpia naturalesa, de l'exclusivitat i d'aquesta espècie de fixació obsessiva en una única persona, tal com fa l'efecte que l'entenen alguns, que acaben per dibuixar un perfil del que és un amic que té un no sé què de morbós; sempre, per descomptat, que estiguem parlant d'amistat, i no d'alguna cosa diferent; perquè si l'amistat és, en efecte, tal com jo la concebo, un sentiment plural, el seu caràcter exclusiu la converteix en una altra cosa diferent.


L'amistat –crec jo- no és més que un corrent de simpatia mútua que s'estableix entre dues, i generalment més individus, nascuda, amb tota seguretat, d'una sèrie d'interessos comuns i gustos similars. Però més enllà d'això, no és necessari un acord absolut, i de vegades ni tan sols relatiu, en molts assumptes. Ni això és possible sempre ni resultaria tampoc desitjable, perquè amb freqüència l'amic més estimable és aquell que t'obliga a detenir-te un moment i a mirar les coses des d'una altra perspectiva. Si algú es mostrés en tota ocasió d'acord amb mi, puc assegurar que ni ho creuria ni em fiaria.

Deixem, doncs, l'assumpte en un sentiment suau i moderat que ens lliga a una sèrie d'individus, no molts, per descomptat, però tampoc un només, i que brolla de causes diverses: una comunitat d'interessos, tal vegada; de gustos o d'idees, encara que no necessàriament, perquè és perfectament concebible una bona amistat entre individus que estiguin plenament d'acord en poques coses, i em sembla que una relació d'aquestes característiques resulta més estimulant i dotada d'un major interès que veure un altre assentir permanentment amb el cap, com si t'estiguessis contemplant a tu mateix en un mirall, com si fos això que a alguns els agrada tant: el teu doble, el teu un altre jo.


Convé no ser ingenu en res i menys en aquells assumptes en els quals una confiança o un lliurament excessives acabin per deixar-nos amb el cul a l'aire. Un cert escepticisme és sempre cosa sana, i ho és també  en l'àmbit dels afectes i els sentiments. Només quan ens trobem preparats pel pitjor res dolent ens sorprendrà massa: ni els revessos de la fortuna ni la traïció d'aquell a qui consideràvem amic.

I és que els amics es trien. No triem als nostres parents ni tampoc de qui ens enamorem, però sí decidim qui seran els nostres amics. I la pregunta és. per què? Què ens determina a atorgar la nostra amistat a aquest i no a aquell? Qualssevol que siguin les raons que apuntem i les condicions que establim sobre aquest tema, sempre subsistirà la qüestió de per què no ens fem amics d'uns altres que les compleixen igualment. Quina és l'arrel d'aquesta simpatia en la qual fem consistir bàsicament l'amistat? A més, per què se suposa que ens trobem lligats als nostres amics per una xarxa d'obligacions que de cap manera es tenen amb aquells que no ho són? No veig que es pugui respondre aquests interrogants més que de la següent manera: ens fem amics d'algú que ens reporta algun benefici; algú el tracte del qual ens agrada o ens resulta útil, en el sentit que sigui, o tal vegada ambdues coses.

Però si és molt el que s'ha dit de l'amistat, menys, em sembla a mi, és el que s'ha parlat dels enemics, assumpte no menys important que l'altre. Si cap la possibilitat que algú passi la seva existència sencera sense haver conegut la veritable amistat, no es probable que l'enemistat no es creui en el seu camí. Que algú arribi a tenir bons amics, depèn, sens dubte, tant de la seva disposició i esforç com de la bona sort: l'enemistat, en canvi, és donada, sense que hàgim de fer cap esforç per aconseguir-la i encara sense haver fet absolutament res ni donat el menor motiu per topar-la.



És cert que tothom desitja tenir amics, però qui és capaç de viure sense tenir-los no és una bèstia salvatge, sinó algú que en si mateix troba suficient companyia i consol; i, al contrari, qui és incapaç de viure sense ells té més de cadell, salvatge o humà, que d'home

Es comprendrà que és tasca inútil, per inacabable, esbossar un catàleg de les raons que poden fer que la malvolença d'un altre faci diana en nosaltres; i és que si és factible creure que molts no trobin en tu motiu algun per apreciar-te, pots tenir la completa seguretat que d'altres en trobaran immediatament cent per avorrir-te. I quan tal fet s'ha produït, quan l’enemistat mateixa ha brollat, és igual el que facis: si et presentes de corbata, la mirada que et dirigeix significa: «On pensarà aquest que va?»; si amb uns pantalons gastats: «No li arribarà el sou per comprar uns pantalons com Déu mana?». Si parles amb un llenguatge refinat, els seus ulls diran: «Serà pedant!», i si en termes col·loquials o amb alguna concessió a la broma i l'humor: «I damunt es creu simpàtic». No hi ha res a fer: la maldat de l'ésser humà és gairebé tan gran com la seva estupidesa.

L'enemistat dura tant com l'enemic. Podem albergar algun dubte sobre la fidelitat i constància de qui ens estima, siguin els nostres amors, siguin els nostres amics: cap, en canvi, en quan als nostres enemics es refereix. Ens trairà l'amant o l'amic, però l'enemic, mai, perquè mai deixarà de ser-ho: qui ens avorreix ens avorreix completament i per sempre. És efímer l'amor i fràgil l'amistat: l'enemistat, per contra, és roca ferma o planta –aquesta sí– que aguanta sequeres i encara huracans.

D'altra banda, si probablement és cert que,  per força hem de viure o amb amics o amb enemics (i per fer-ho amb els segons no fa falta que ens esforcem massa), no estic tan segura que  un sigui definit pels amics que té. Crec que no és menys cert que amb freqüència diuen més de nosaltres, i fins i tot a favor de nosaltres, els nostres enemics (no pel que diuen, entengui's, sinó per qui són) que els nostres amics. I és que resulta sens dubte cert que hi ha antipaties que ens honren, perquè és indubtable que és preuada l'enemistat d'alguns.

Penso jo.

¿Qué mengem?

Cada dia ens portem a la boca desenes d'aliments. Confiem en marques com Kraft, Coca-cola, Nestlé, Danone, etc... Pensem que els nous aliments funcionals, als quals se'ls atribueix qualitats terapèutiques, com a ous enriquits amb àcids grassos “omega 3”, llet i iogurts fermentats amb cultius probióticos i cereals amb àcid fólic ens permetran viure més i millor. Però hi ha un costat fosc d'allò que mengem.

L'ús de colorants, edulcorants, emulsionants i “saborizants” és una pràctica habitual a l'hora de processar els aliments que consumim. A través de la ingesta de menjar, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d'additius, fet que genera creixents dosis d'intolerància i al·lèrgies als mateixos. L'ingredient artificial que més problemes genera és la sacarina, el més estès de tots, juntament amb la cola i la cafeïna.

Segons una investigació realitzada a la Universitat de Southampton, la barreja de colorants artificials alimentiaris amb el benzoat de sodi, un conservant utilitzat en gelats i rebosteria, produiria un augment de la hiperactivitat en nens. La solució passa per substituir els colorants artificials per altres naturals, no obstant això "per a la indústria, el cost dels colorants naturals és molt més elevat que el dels sintètics". Una vegada més els interessos econòmics prevalen per damunt les necessitats i el benestar de les persones.

I és que unes poques empreses monopolitzen cadascun dels trams de la cadena agroalimentària, des de les llavors, passant pels fertilitzants fins a la distribució dels aliments. La distància entre el camperol i el consumidor s'ha anat allargant en els últims anys, amb la conseqüent pèrdua d'autonomia per part del productor i la creixent mercantilització del menjar. Unes poques empreses acaben determinant allò que mengem: què, com, quan i on s'elaboren els aliments i quin preu es paga pels mateixos tant en l'origen, al camperol, com en destinació, en el supermercat.

El dret a decidir en les polítiques agrícoles i alimentàries no està avui garantit. Cal reivindicar el dret dels pobles a la sobirania alimentària, l'accés de la pagesia a l'aigua, a la terra i a les llavors, a poder escollir aliments lliures de transgènics. Només així la nostra seguretat alimentària serà una realitat.

Ironia

Quan el món sencer s'ha esfondrat davant nosaltres, nosaltres també ens esfondrem irremeiablement.

La finalitat de la ironia anul·la tots els continguts de la vida. No la ironia elegant, intel·ligent i subtil que procedeix d'un sentiment de superioritat o d'orgull fàcil ( aquesta ironia que alguns utilitzen per manifestar ostensiblement la distància que els separa del món), sinó la ironia amarga de la desesperació.

Penso doncs que la única ironia digna d'aquest nom és la que substitueix a una llàgrima o a un espasme, per no dir a un riure sarcàstic i criminal.

La ironia d'els qui han patit no té res a veure amb la ironia fàcil dels aficionats. La primera mostra una incapacitat per participar innocentment en l'existència deguda a una perduda definitiva dels valors vitals; els aficionats, per la seva banda no pateixen aquesta impossibilitat, atès que ignoren el sentiment que produeix aquesta pèrdua.

Penso que la ironia reflecteix una crispació interior, una manca d'amor, una absència de comunió i de comprensió humanes; equival a un menyspreu dissimulat. La ironia menysprea el gest ingenu i espontani, ja que se situa mes enllà de la innocència i de l'irracional. Conté no obstant això una forta dosi d'enveja pels ingenus.

Incapaç de manifestar la seva admiració per la senzillesa a causa d'un orgull desmesurat, la ironia menysprea, enveja i enverina. Per aquest motiu la ironia tràgica de l'agonia em sembla molt mes autèntica que una ironia escèptica. Resulta significatiu que la ironia practicada amb un mateix solament adopti la forma tràgica de la ironia. Crec que aquesta és una classe de ironia que no s'aconsegueix mitjançant somriures: únicament amb sospirs, encara que siguin totalment reprimits.

L'acte de la ironia és, en efecte, una expressió de la desesperació: havent perdut aquest món, ens perdem a nosaltres mateixos. Una riallada sinistra acompanya llavors cadascun dels nostres gestos; sobre les ruïnes dels somriures dolços i afectuoses de la ingenuïtat s'eleva el somriure de l’agonia, mes crispada que la de les màscares primitives i més solemne que la dels rostres egipcis.

Odi

L'odi, en efecte, és dolent; dolent si més no per a qui ho experimenta.

Entenc jo que existeixen ofenses o danys que tenen el suficient calat com perquè no sigui possible respondre a elles amb indiferència, però, si bé es pensa, la majoria dels perjudicis que ens ocasionen no mereixen ocupar-nos més temps de l'estrictament necessari per a respondre’ls menyspreant-los i menyspreant a qui ens ha ofès.

No parlo d'oblit ni de perdó: dic només que no poques vegades es troba en les nostres mans l'aconseguir que qui ha volgut danyar-nos no assoleixi fer-lo, i se'ns mostri, per contra, com un ésser del tot insignificant i en absolut mereixedor de la nostra atenció.

Però és veritat que quan un odi té una intensitat desproporcionada a la causa que ho ha provocat, no fa sinó rebaixar-nos front aquell a qui vàrem odiar.

Tal vegada ens varem revelar abans en els nostres odis que en els nostres amors, i per ventura aquells millor que aquests posen en relleu el gran o minvat de la talla de la nostra personalitat.

Política??

La pràctica actual política es troba en aquest estat que Plató descriu meravellosament bé en el Llibre VI de "La República".

En efecte, la nostra política s'ha convertit en un joc d'ombres en les quals la demagògia campa a pler com les tropes victorioses al territori enemic. Els nostres "demagogs" s'han encastellat a aquesta suposada "Idea de Bé" que ells creuen tenir, a aquest món fosc i embadalit en els quals les opinions, manifestacions i desitjos del poble, no són tingudes en compte.

Certament, ni tan sols és possible afirmar, en defecte d'això, que han sortit de la caverna per conèixer el bé. S'han quedat en aquest món d'imatges i representacions equívoques i hipòcrites amb les quals manegen la destinació de qualsevol poble. Queda lluny, doncs, la volta cap a l'interès del ciutadà del carrer. El polític actual no viu per al poble, sinó que és el poble el que viu per a ell, per a l'interès del partit al que representa. I no solament parlo d'un grup concret, sinó de tots en general.

Consegüentment, el ben comú s'ha perdut a causa de totes aquestes visions contradictòries que lluiten per les engrunes d'un poder decadent manifestat en interessos particulars i utilitaristes. Aquí queda la idea platònica de "obligar als millors homes a tornar-se cap a la ciència que abans hem reconegut", de mostrar què és el que poden i no poden fer, per on han de passar les seves accions polítiques.

El polític ha de tornar-se cap al poble i realitzar la seva tasca pel bé i millora del poble, i mai sense el poble. El poble ja no s'acontenta amb "pa" i "circ", el poble vol que se l’escolti, i és el poble qui ha triat als seus representants, però això no és obstacle perquè els polítics justifiquin accions no reconegudes per aquells que en el seu moment els van votar.

Si cal atemptar contra l'opulència de les seves vides i contra uns drets que ningú en cap moment els ha reconegut, així haurà de ser. Però no els "podem permetre el que ara els permetem".

Crec jo.

La felicitat ...

Es diu que la felicitat és el que ocasiona un estat anímic de plena satisfacció, és a dir, tot aquell sentiment agradable que ens proporciona satisfacció i absència de qualsevol sofriment. També es diu que és un dels termes més importants de la filosofia , ja que buscar-la o trobar-la sol ser l'objectiu principal de tot ésser humà.

Benjamin Franklin (1706-1790), polític i científic nord-americà, va dir: "La felicitat humana , generalment, no s'aconsegueix amb grans cops de sort, que poden passar poques vegades, si no amb petites coses que passen tots els dies".

Amb aquesta frase estic totalment d'acord, perquè el que ens aporta felicitat no té perquè ser tot el que aconseguim amb sort i que passa poques vegades en la nostra vida, sinó tot allò que per petit que sigui i per poca importància que ens pugui donar vagi succeint dia darrere de dia.

Però , també penso que perquè la felicitat existeixi i per ser realment feliç, has de compartir aquesta felicitat amb algú més, sinó de que serveix ser feliç si no pots compartir-ho amb ningú i només pots guardar-la t per a tu mateix?

Sobre aquest tema o sentiment, hi ha hagut molts tòpics, però jo penso que les persones que realment t'estimen i t’envolten, que estan pel bé i pel dolent, que t'animen quan et fa falta i que t'ensenyen els errors, són les que veritablement et fan feliç.

Totes aquelles persones que són, o que es creuen felices, és perquè són capaces de controlar el temps, la percepció de quant passen les coses. Fàcilment somriuen i, difícilment s'enfaden, veuen les coses positives de la vida, i potser, per ser realment feliç el que cal fer és riure quan puguis i plorar quan ho necessitis, i aprofitar i viure les coses d'aquesta vida amb tranquil·litat i alegria.

Per a ser feliç, el millor moment és ser-ho ara, si no, quan? No hem d'esperar al fet que la felicitat vingui a nosaltres, sinó que hem de ser nosaltres els que la busquem i la podem troba, i com més aviat millor, perquè mai sabrem el que ens pot passar al dia següent. I si morts demà, de que haurà servit viure, si no hauràs trobat la veritable felicitat i no hauràs pogut gaudir d'ella?

La felicitat no és alguna cosa que la mereixem, sinó que, simplement, apareix.

Quan les coses i la vida ens van bé és un regal inesperat , però també hem de pensar que la felicitat no té per què durar sempre...

Actuar en conciència.

Mirant cap a enrere amb l'òptica de la història, crec que tos entenem el molt que devem als que es van atrevir a actuar segons la seva consciència, disposats a pagar el preu que s'exigeix quan aquesta s'oposa als interessos dominants. 

 

Es dirà que l'exemplaritat està en els llibres de moral o d'història, però resulta insuportable quan es detecta al nostre voltant en qüestions trivials de la vida diària. 

Qui aguantaria a gents tan pretensioses que, apel·lant a principis abstractes de justícia o d'homenia de bé, anteposen la seva consciència al profit del grup social al que pertanyen. El professor que no vota al candidat que imposa el departament, o que no està disposat a fer prevaler les recomanacions que vénen de dalt; l'afiliat que protesta pels excessos del seu partit, al que se li aïlla com a un empestat, encara que anys després tots comparteixin les seves crítiques i ningú s'acordi del que les va denunciar primer; el columnista que marca distància amb la línia del seu periòdic; el jutge que des d'una idea infrangible de la justícia s'enfronta a l'Estat i després a l'esperit de cos dels seus col·legues, són exemples que hem viscut d'a prop i que, lluny d'aixecar la nostra admiració, tendim a interpretar de manera tan mesquina com malèvola.

Salten espurnes quan la consciència individual ensopega amb els usos i normes dels grups en qüestió, i es produeix una inevitable explosió si ens obstinem a seguir els imperatius que dicti la consciència.

Amb les institucions democràtiques ens protegim bastant bé del poder arbitrari de l'Estat, però ens trobem per complet a la intempèrie davant la pressió social que ens imposen opinions i comportaments dels quals dissentim. Tant és així que, estem molt millor protegits contra el despotisme polític que contra el social, ja que no només manquem d'instruments jurídics de defensa, sinó que fins i tot molts ni tan sols els troben a faltar.

A hores d'ara no hi ha cap dubte que el poder social amb major capacitat de minvar la llibertat individual es troba en l'àmbit econòmic, en les grans societats que controlen la producció i distribució de béns i opinions.

El veritable perill consisteix en què el ciutadà quedi per complet absorbit pel consumidor. Consumim mercaderies de tota classe, però també imatges, idees, opinions, un nou camp que ha saltat al mercat amb la revolució de les comunicacions, concentrant les millors expectatives de guany, alhora que les de major incidència social.

Crec que en aquesta apel·lació a la dignitat trobem gents de molt diferent pelatge (també querellants, ressentits o senzillament imbècils) que produeixen sense parar conflictes innecessaris, però penso que una societat no pot avançar sense l'embranzida que prové d'aquests individus que, sovint nedant contra corrent, se senten impel·lits a fer el que creuen necessari. 

Cal mantenir un gran esperança mentre en cadascun dels àmbits socials (la política, l'administració, el món empresarial, la investigació, l'ensenyament) no faltin uns quants individus, fidels a l'alta idea que es fan de si mateixos, que els obliga a un comportament estricte, sense que consideracions personals o interessos del cos o grup social al que pertanyen influeixin en les seves determinacions.

El preu que hauran de pagar? Això és un altre tema. 

Decepció

Ens deceben les coses o ens deceben els altres.

La decepció és sempre causada per alguna cosa o per algú. 

Ens decep, en definitiva, la realitat: el que alguna cosa no hagi esdevingut conforme a les nostres expectatives o el que algú hagi tingut un comportament diferent al que esperàvem.

Però no tota decepció neix d'una esperança frustrada: de vegades ho fa també d'una esperança plenament satisfeta, d'una espera que, per fi, s'ha realitzat, però el resultat de la qual, arribada la seva consumació, es troba molt allunyat de les que havien estat les nostres expectatives referent a això. 

Des d'aquesta òptica, la decepció pot adoptar ara la forma de molèstia o fastig, de desencantament ,si es vol, perquè allò que esperàvem manca de l'encant i la màgia que havíem suposat.

Un, en conseqüència, no només es decep pel que no va ser, o va anar de manera diferent a l'esperat, sinó igualment pel que ha estat com es desitjava que fos, però que, malgrat això, ha resultat insuficient: ho hem anhelat, i, ara que ho tenim,  descobrim que no mereixia la pena tenir-lo, que tant anhel i tanta espera, s'ha resolt, per fi, en no-res o... qui sap si en alguna cosa pitjor.

Però jo crec que en aquest cas, el que en rigor ha succeït una vegada més és que la desesperança consumada s'ha resolt en decepció.

En qualsevol cas, no és mal consell aquella vella dita oriental, segons la qual cal tenir molta cura amb el que es demana, no vagi a succeir que ens sigui concedit.

"Perquè sóc la primera i l'última, 
jo sóc la venerada i la menyspreada, 
jo sóc la prostituta i la santa, 
jo sóc l'esposa i la verge, j
o sóc la mare i la filla, 
jo sóc els braços de la meva mare, 
jo sóc l'estèril i nombrosos són els meus fills, 
jo sóc la bé casada i la soltera, 
jo sóc la qual dóna a llum i la qual mai procrear, 
jo sóc el consol dels dolors del part, 
jo sóc l'esposa i l'espòs, 
i va anar el meu home qui em creo, 
jo sóc la mare del meu pare, 
sóc la germana del meu marit, 
ell és el meu fill rebutjat . 
Respecteu-me sempre , perquè jo sóc l'escandalosa i la magnífica . 

Himne a Isis , segles IIIo IV ( ? ) descobert en Nag Hammadi

Aquesta decisió, és el que realment vols?

 

Si estàs en aquest moment a la cruïlla d'una decisió important en la teva vida, et convido que pensis un moment en el títol d'aquest escrit.

La decisió que prendràs; representa el que realment vols per a tu? És el reflex dels teus valors, del que ets com a persona, de com estàs en el teu moment històric?

Estàs convençut que aquesta decisió t'aproparà a la teva meta? 

Ets conscient de les possibles conseqüències i estàs disposat a acceptar-les? 

Curiosament, en el procés de prendre una decisió moltes vegades considerem infinitat de factors i perdem de vista el més important en prendre una decisió; nosaltres mateixos. 

Mai no et sentiràs feliç si al final les teves decisions no reflecteixen les teves aspiracions, els teus anhels i els teus desigs.

Un breu repàs cap al nostre passat i ens adonarem de decisions "per complaure", "per pena", "per no quedar malament," "per imitació", "per no contrariar algú", "per la família", que en innombrables ocasions hem pres, etc. etc. Per al final portar conseqüències no desitjades. 

Per això, procura que les teves decisions estiguin en sintonia amb teu propi ser. 

Tens el dret de decidir basat en els teus principis, els teus interessos i la teva visió del món. 

I recorda, sempre hi haurà algú que no estigui d'acord amb tu. Però, no et preocupis. Aquest també és el seu dret.

Els corruptes

Corruptes hi ha en el món. Se'ls troba en un lloc i en un altre i pertanyen a totes les èpoques. 

No hi ha excepcions de països, ni de ciutats. Tampoc s'exceptuen les esglésies ni les religions.

Ells estan aquí i allà, arriben sense ser convidats. 

Existeixen corruptes que parlen dels altres com si l'honra aliena valgués poc; corruptes pusil·lànimes que es vicien per una amenaça; corruptes menys covards però més vius que es venen per qualsevol amenaça.

Corruptes que corrompen a uns altres comprant-los la consciència; corruptes venedors de la seva pròpia consciència i altres a qui ni consciència els queda. Corruptes de doble cara i punyalada drapaire; corruptes de somriure ingenu però fals; corruptes que roben sense ruboritzar-se i maten sense alterar-se. Corruptes que no et miren als ulls de por de que els sorprenguis; corruptes que t'encoratgen a continuar mentre omplen d'obstacles el teu camí. 

Hi ha corruptes de doble moral i corrupte sense moral; existeixen els que pequen sense tremolar i els que tremolen al pecar.

N’hi ha de coll blanc i vestit polit; i els que saben molt i els que no saben res. Hi ha corruptes que invoquen l'amor a la pàtria i qui venen a la pàtria. Existeixen els que fan la guerra mentre lluiten per la pau i qui viuen en pau gràcies a la guerra. 

Hi ha corruptes de ment clara i actuar fosc. Els de les accions dubtoses i els del passat incert. 

Corruptes que saben fer el bé i no ho fan. 

Corruptes que aparenten ajudar-te mentre negocien la teva condemna. Corruptes que ofrenen en l'església per si és cert el de l'infern i donen almoines als pobres per si és cert el del cel. 

Corruptes que es van corrompre perquè no havia més remei i altres que incorren en el mal perquè va ser l'única cosa que van aprendre.

Corruptes hi ha dels quals subornen i també els quals es deixen subornar. Corruptes els quals prediquen en el temple el missatge del Salvador i els quals mai van al temple encara que necessitin la salvació. 

Corruptes que es fiquen al llit amb la dona de l’altre i corruptes que es fiquen al llit amb qualsevol encara que no sigui una dona. 

Corruptes les quals sedueixen a l'home de l’altra i treuen al pare de la seva llar. 

Corruptes que van d'un costat a un altre sembrant la zitzània i corruptes que renuncien a canviar. 

Corruptes són els quals li roben el somriure als nens, a plena llum del dia, priven al poble de la seva alegria. 

Corruptes els que prometen i no compleixen; els que tempten a les senyores i enganyen a les nenes. 

Els que llencen la pedra i amaguen la mà, els que actuen en l'ombra i els que es burlen de la justícia. 

Corruptes tots els que no honren la memòria de les seves morts, ni li són fidels a la seva paraula ni a la seva signatura. 

Corruptes els que es fan els dels ulls grossos; els corromputs per la indiferència. 

Corruptes els que escalen, sense demanar disculpes, sobre les esquenes dels seus amics. 

Corruptes els experts en la filosofia de la mentida; en l'arquitectura de la calúmnia en l'enginyeria de la infàmia.

Corruptes els que...

El passat

Quantes persones viuen lligades al passat i involuntàriament i han deixat passar la seva vida de llarg, sense aprofitar les oportunitats perquè ni tan sols les han vist. Van col·locar un ancora en aquesta part de la seva vida i és probable que encara que ho desitgin, no poden trobar la sortida.

Hem d'aprendre a deixar anar el viscut, enfrontar el passat d'una forma raonable perquè no tornem a ensopegar amb ell.

Quan es tenen experiències que han deixat marques amb esdeveniments que no triem, no varem voler i tampoc varem provocar, ens varem preguntar repetidament: Per què a mi? Què vaig fer per a merèixer això? Per què no vaig fer tal cosa? Com és que no em vaig adonar? Per què no em vaig quedar callat?, etc.

Generalment quan s'experimenten abusos, enganys o maltractament, es manifesta un sentiment de dolor i rancor al pensar que aquest greuge va anar d'una forma deliberada. Ho seguim vivint i sofrint contínuament fins a tornar-nos vulnerables.

Aquesta situació ha causat un impacte directe sobre el nostre futur, es manté el temor latent que pot ocórrer novament i reviure aquest dolor. De forma no conscient el present està determinat pel passat, ens és impossible ignorar-lo i sense voler-lo ho fa la seva identitat. Fugir no serveix de res. Cal enfrontar el passat sense remordiment, mantenir el present amb confiança i ocupar-nos del nostre futur sense por.

Pot haver similituds, però cada situació és diferent, els personatges no són els mateixos, ni tampoc les circumstàncies; però el procés de restauració si és igual per a tota situació. És començar prenent la ferma decisió de fer la transició de l'odi o dolor actuals, a la pau i felicitat immediata.

Deixem partir el ressentiment perquè ens convé, reconeixem que no hem estat feliços amb aquests records i pensaments. Amb tota honestedat decidim perdonar i perdonar-nos per tot aquest passat que ja va passar, perdonem i oblidem, tanquem aquest cercle. Fixem-nos noves metes, realitzem activitats que ens motivin a sentir alegria de forma constant, mantinguem en el nostre pensament i el nostre sentir en tot moment: “Per a mi tot és fàcil”, “Jo confio en mi i ho puc tot”, fem el nostre millor esforç.

En definitiva hem d'enfrontar el passat en el present i connectar-lo amb el futur per a aprendre a viure, encarar-lo per a sobreposar-se. És lluitar racionalment en l'aquí i ara per a assolir reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i gaudir d'una vida harmoniosa moment a moment.

Val la pena intentar-ho. Què podem perdre?

"Prou de sentir-nos culpables"

La culpa és un sentiment ocasionat per alguna cosa que hem fet o que deixem de fer, també se li diu també remordiment. 

El sentir-nos responsables per haver ofès a algú, equivocar-nos i no reconèixer-ho públicament, reaccionar en comptes de raonar, fer mal uns altres, etc., està totalment lligat amb les emocions. 

Enfrontar la culpa ens lleva de condemnar-nos per accions i pensaments incorrectes, però el mantenir-la silenciada la fa més gran i causa molt mal. 

Quan es vol evadir una responsabilitat en una situació, és molt fàcil i més còmode llançar la pilota a altres per a dir: és la teva culpa, vas fallar tu...

Es manipula el motiu fins a fer sentir malament a uns altres, creient que ens lliurem de ser jutjats. 

Però què passa en el nostre l'interior? La culpa no és altra cosa que evadir la pròpia responsabilitat dels nostres actes. Tots desitgem donar el millor de nosaltres mateixos, no obstant això també cometem errors en els quals involuntàriament podem danyar a l’altra persona, és la nostra responsabilitat assumir-la, corregir-la i principalment perdonar-nos, perquè tots en aquesta vida estem aprenent a ser millors. 

Hi ha qui viuen amb culpa per molts anys, al creure que no van educar bé als seus fills, per no salvar el seu matrimoni i arribar al divorci, per allunyar-se dels seus pares a l'iniciar la seva pròpia família, per no poder oferir als seus fills una millor posició econòmica, etc. No creus que ja va ser suficient de sentir-se culpable? Que ja és hora de posar-li fi a tota aquesta escombraria?

Eliminem la paraula culpa del nostre vocabulari, canviem el sentir que tenim i reconeixem que solament es va cometre un error i que estem a temps de corregir-lo. Practiquem el perdonar-nos primerament de la forma més honesta que puguem i si ho creiem necessari, ens podrem disculpar amb qui haguem de fer-lo. 

Pensa: Bé, hem vaig equivocar, vaig pensar que era el millor en aquell moment però ara m'adono que pertany al passat i en aquest mateix instant m'allibero de tota culpa perquè és una càrrega que vaig haver d'enfrontar. Ja he pagat el preu tot aquest temps, ara torno al principi i evitaré tornar a fer el que vaig fer incorrecte, sóc lliure. 

Fins al moment que t'atreveixis a enfrontar la culpa o les teves culpes, et desfaràs d'ires, odis, rancors, ressentiments, remordiments. Aquesta actitud de canvi et farà créixer i ser millor cada dia, amb un raonament correcte, tal com va dir Shakespeare: “No hi ha res bo ni dolent, sinó que el pensar ho fa així”. 

Tu ets l'única causa del que ocorre en la teva vida, mantingues els teus pensaments correctes i en coherència amb les teves accions. Sent la pau després d'actuar de forma correcta, gaudeix-la i mantin-la permanentment amb tu. 

Recorda que la mateixa naturalesa no s'està culpant per crear una tempesta o un sisme submarí, ella segueix expressant-se de formes meravelloses.